Viu en el record

Encarnada per Frances McDormand amb una sensibilitat que potser mai havia desplegat tan profundament, la protagonista de Nomadland és un personatge fictici (Fern) que no apareix al llibre homònim –escrit per la periodista nord-americana Jessica Bruder amb el subtítol Supervivents del segle XXI– del qual parteix la pel·lícula dirigida per Chloé Zhao. Tanmateix, Fern no només està construït en part amb experiències dels nòmades que van relatar a Bruder com sobreviuen rodant pels EUA (vivint, doncs, en caravanes, furgonetes o remolcs) a la recerca de feines temporals mentre que, en molts de casos, són a l’edat de la jubilació sense poder-se mantenir amb una pensió miserable després d’haver treballat tota la vida; de manera significativa, al principi del film, Fern surt amb la seva furgoneta des d’Empire, un poble del qual el llibre explica que, construït fa un segle al desert de Nevada a l’entorn d’una mina de guix, s’ha convertit en un lloc fantasmal des que, a conseqüència dels efectes de la crisi del 2008, a finals del 2010 va tancar la fàbrica U.S. Gympsum, que produïa plaques de guix laminat i, a més, els habitants van haver d’abandonar les seves cases, que eren propietat de l’empresa.

Fern, de dol per la mort del marit, marxa d’Empire havent perdut la feina, la casa i les relacions al poble. També és significatiu que la primera destinació sigui Fernley, on Amazon hi té un magatzem. En períodes d’expansió consumista, com ara abans de Nadal, la contractació augmenta a través d’un programa dissenyat amb la consciència que existeix una població rodant disposada, per sobreviure, a un treball temporal i mal pagat. El trajecte del moribund Empire a l’emergent Fernley exemplifica un canvi: de l’habitatge i el treball estables a la precarietat laboral que pot lligar-se a una vida itinerant. Això no comporta que aquests rodamóns, com es fa present al llibre i al film, no tinguin dignitat.

El cas és que Chloé Zhao fa que, durant la campanya de Nadal a Amazon, Fern conegui Linda May, una de les nòmades presents en el llibre de Bruder. D’aquest també incorpora la septuagenària Swankie, una llegenda del nomadisme que a la vegada es converteix en un personatge amb un avatar diferent al real, i Bob Wells, líder ecologista que impulsa una trobada anual de furgoresidents, com els anomena, a Quartzsite, al desert d’Arizona, durant alguns dies: la idea és que hi sentin que formen part d’una comunitat que no només està condemnada a la precarietat, sinó que, en contacte amb la naturalesa, pot construir una vida alliberada del consumisme. En el seu periple, Fern també fa estada a Quartzsite, on el film integra altres nòmades que s’interpreten ells mateixos. Tal com en els seus dos llargmetratges anteriors, Song my brothers taught me i The ryder, Zhao barreja actors professionals (també hi intervé el gran David Strathairn) i naturals, elements ficticis i documentals. No és una barreja nova, però la cineasta xinesa i estatunidenca la fa amb una sensibilitat especial reflectida en un estil pausat, una poètica realista que no embafa i una capacitat emotiva.

El film, en tot cas, es concentra en la protagonista. De treball en treball, o buscant-ne, Fern s’habitua a la seva furgoneta, on, amb els objectes mínims, hi troba el lloc per tenir-hi els plats del seu pare i els moments per mirar les fotografies amb les quals recordar. Fern travessa territoris on admirar-hi la llum del capvespre als deserts, els arbres centenaris enfilant-se cap el cel, les muntanyes rocoses, els rius on banyar-se nua en un moment de calma preciosa. Menys incisiva en la crítica social que el llibre, un gran reportatge periodístic, la pel·lícula es fa un poema sobre l’experiència de la pèrdua i com viure-hi. Hi ha una malenconia serena en acompanyar un personatge que sap que “allò que es recorda viu” i, en un bell moment del film, evoca el sonet XVIII de Shakespeare: “Mentre un home aleni i uns ulls tinguin florida, el vers també viurà i a tu et donarà vida.”