On és la bèstia?

Si alguna força té el bosc salvatge és la seva qualitat de feréstec. Feia molt temps que Barcelona esperava el retorn de Wim Vandekeybus i la proposta, tot i que enèrgica, es perd per un excés de bonisme. Al bosc. la humanitat hi és més vulnerable que mai, sense xarxa on connectar-se, sense quasi electricitat, amb només l’asfalt com a rastre destructor (per la bona intenció d’apropar dos punts geogràfics i impulsar-hi una convivència). En aquestes latituds hi ha moltes situacions que no són raonables i que es legitimen per la llegenda, per un món fantasiós, un punt fosc, que ho fa tot abstracte, molt ballable,carregat d’intenció. A Traces, hi ha la bèstia ferotge que es revolta i hi ha el poble que fuig agafant una mena de carretera abandonada d’un no-lloc a un altre no-lloc, hi ha les persones ferides per un vehicle o per una baralla amb altres bèsties. Però el relat de la perversitat de l’home és tan evident que s’acaba justificant la venjança de l’os. I això trenca la màgia de la dona que ha alletat un os (que es podria relligar amb Història de Joan, nascut d’un os d’Albert Vidal o d’Irene Solà a Canto jo i la muntanya balla).

En aquesta línia, és molt més interessant plantejar les contradiccions dels humans, revelar-se contra les ambicions, les obsessions, les pors, que no pas culpabilitzar-lo i deixar el terreny de la reflexió erm. Akram Khan inquieta molt més a Xenos; La Veronal commou amb Sonoma o qualsevol altre títol; El Conde de Torrefiel fan esclatar els límits a La plaza. Però jugar a una narrativitat massa evident desllueix un treball i una trajectòria de dansa d’intuïció, animal. Per cert, Animal Religion saben jugar amb la bestialitat, i a vegades amb la tendresa, però amagant el relat en l’espai abstracte (Ahir) i fent que sigui l’espectador qui es confronti amb els seus propis fantasmes. Els dels Carpats, i també els de la Meridiana amb un porc senglar campant lliurement per estranyesa del veïnat amuntegat en els pisos.