Cultura

Mirador

Catalunya al món: reciprocitat o subsidiarietat?

Amb tota la solemnitat que acompanya els grans acords, fa menys d’un any se signava un protocol d’actuació conjunta entre l’Institut Cervantes i les representants de les tres institucions que tenen com a objectiu la difusió internacional de la llengua i la cultura catalanes (Institut Ramon Llull), basques (Etxepare Euskal Institutua) i gallegues (Consello da Cultura Galega). En una situació normalitzada, la col·laboració entre institucions seria molt d’agrair, i, en el cas concret que ens ocupa, les més de vuitanta seus que té l’Institut Cervantes als cinc continents podrien ser una eina molt valuosa per a una major projecció de la nostra llengua i la nostra cultura arreu del món.

Després de més de deu mesos, toca fer balanç dels resultats d’aquest acord (que el Cervantes va anunciar com una gran victòria), i cal reconèixer que, almenys per al cas català, el balanç és més aviat pobre, per no dir nul. Hi ha, però, una qüestió més de fons que vull debatre aquí: tot i les declaracions de bones intencions dels signataris de l’acord, ¿realment es pot establir amb el Cervantes una relació d’autèntica reciprocitat, o ens veiem abocats a un estat de contínua dependència que no fa més que empobrir-nos com a país? Per la meva experiència de gairebé sis anys en aquesta institució, crec que puc afirmar sense por d’equivocar-me que, a la pràctica, l’única col·laboració possible és la que s’estableix en termes de subsidiarietat, almenys mentre el Cervantes depengui d’un ministeri tan poc sensible amb el tema català com el d’Afers Exteriors i Cooperació espanyol.

Fer un ús públic del nostre idioma als espais del Cervantes era en la meva època de director –i molt em temo que ho continua sent– un motiu continu de conflicte. El tercer acte que vaig organitzar en català a Atenes després de dos anys i mig en el càrrec (la projecció d’un reportatge de Joan Miró subtitulat en grec) va merèixer un missatge absolutament desconsiderat de l’aleshores canceller de l’ambaixada d’Espanya a Atenes: “¿Sois conscientes de la discriminación que realizáis al no incluir un subtitulado en español-castellano?”, deia aquesta bona senyora. I reblava: “Que yo sepa, el Sr. Miguel de Cervantes hablaba en castellano. Y que yo sepa el Instituto Cervantes recibe su presupuesto de los impuestos de todos [sic i negreta] los españoles.” I això era només el principi. Un any més tard (2011) va venir l’oposició frontal de l’ambaixador d’Espanya a Nicòsia al fet que l’aleshores directora de la secció balear de l’Institut Ramon Llull, la infatigable Fanny Tur, saludés en català durant la inauguració a Xipre d’una exposició lul·liana. En paraules literals d’un alt representant d’aquella ambaixada: “Respecto a los discursos en la inauguración, tenemos el antecedente (que no gustó al embajador) de un encuentro de poesía este año. [El invitado] se dirigió al público en catalán, lo que dejó muy despistados a los asistentes y a bastantes alumnos de castellano chipriotas.

Malauradament la situació no ha millorat amb el temps, sinó al contrari: l’any 2017, el mateix Institut Ramon Llull que ara pacta amb el Cervantes (cal dir que sota la direcció, en aquell moment, de Manuel Forcano) va haver d’avalar in extremis un concert de Josep Tero a Atenes (amb versions catalanes de Kavafis) precedit d’una presentació meva en grec davant de la censura que van intentar imposar els aleshores ambaixador i director del Cervantes a Atenes. I, més recentment, una bona colla d’exdirectors del Cervantes (Jon Juaristi, César Antonio Molina i Juan Manuel Bonet, entre d’altres) van posar el crit al cel en diversos mitjans de comunicació, perquè, a parer seu, la immersió lingüística a Catalunya és “una canallada”. I un d’ells, Jon Juaristi, va tenir la barra de qualificar la política educativa a Catalunya de “genocidio lingüístico”, que pretén “destruir la lengua de los españoles, sustituirla por una [la llengua catalana] que no tiene proyección internacional” (“Exdirectores del Instituto Cervantes contra la ley Celaá”, El Mundo, 19-XI-2020).

En vista d’aquests exemples i de molts altres que podríem adduir, algú és encara tan il·lús de creure que podem anar de bracet amb l’Institut Cervantes per difondre la nostra llengua i la nostra cultura per tot el món, i més quan alguns d’aquells que l’han reprimida, lluny de rebre cap correctiu, fins i tot han estat promocionats dins de la mateixa institució, com és el cas del director i l’ambaixador d’Espanya a Atenes abans al·ludits?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.