Línia de flotació

Em sembla que era George Steiner qui afirmava que una de les manifestacions possibles davant l’experiència musical era de naturalesa psicosomàtica. Des de sentir l’esgarrifança i haver de plorar fins a poder assolir una estat de pau, serenor i beatitud infreqüent. Un estat com l’assenyalat és el que va quedar-nos als assistents a una de les dues sessions que l’extraordinari pianista hongarès András Schiff va oferir, aquest dijous, al Palau de la Música. Amb un programa que combinava brillantment les obres de Bach i Beethoven, el primer bloc ens va portar a una associació entre el Bach juvenil del Capriccio BWV 992 i la Sonata “els adeus”, op. 81 a del músic de Bonn. Amb aquella claredat expositiva de Schiff, tan marca de la casa, i intel·ligència en la construcció sonora, cert és que la temàtica de l’adeu ens va introduir a una temàtica profundament humana com és la de l’adeu i els comiats. D’aquest pla humà i terrenal, però, vam passar a qüestions més metafísiques i pròpies d’aquell que és conscient d’arribar a les darreries i acaballes de la vida.

I el cert és que la unió del Ricercar de L’Ofrena Musical bachiana i la Sonata, opus 111, totes dues obres compostes en els darrers anys de la vida dels seus creadors, ens va portar cap als territoris del sublim, aquells on el llenguatge escrit és incapaç de definir. El sotasignant pot dir només que, físicament, érem al Palau, però ontològicament ho desconeix. En acabar i després d’un bis amb l’Ària de les Goldberg la corroboració que Schiff havia aplicat sàviament el conegut consell de Robert Schumann: “Si vols comprendre el significat de la música, comprèn-ne la forma.” Ja a fora del carrer, la sensació de romandre en una autèntica línia de flotació.