Cultura

Els paisatges de l’endemà de l’èxode

El Mume completa la primavera dedicada a Antoni Campañà amb les fotografies que va fer el març de 1939 als camins de la Retirada

Quan l’any 1989 van preguntar-li per les fotos de guerra, va dir: “No, això no ho vull ensenyar”

En una de les vitrines que obren el recorregut per l’exposició d’Antoni Campañà (Arbúcies, 1906-Sant Cugat del Vallès, 1989) al Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera (Mume), hi ha una de les maletes que portava un dels milers de refugiats republicans en la Retirada del 1939 per la costa de Portbou. Una maleta gastada, amb totes les marques del camí, tota la grogor de la pols i la derrota acumulades. No és pas la maleta de Campañà, que va decidir quedar-se, però podria haver-ho estat, i ho sabia perfectament quan el març de 1939, poques setmanes després que els seus camarades enfilessin el coll de Belitres, va fotografiar un cotxe desballestat al camp d’aviació de Garriguella, un cotxe oficial de l’Exèrcit de l’Aire com el que ell mateix havia estat conduint com a xofer del major republicà Ramon Dou.

L’endemà de la Retirada: Portbou, 1939, l’exposició que s’inaugura avui al Mume (12 h) amb una setantena d’imatges, quasi totes inèdites, procedents de l’arxiu del fotògraf de “la capsa vermella” reflecteix en certa manera el vertigen d’aquesta possibilitat, el forat negre, negríssim, d’aquesta altra vida que hauria pogut ser també la seva si hagués passat la ratlla amb els companys que havia estat fotografiant durant la guerra (una tria d’aquestes imatges es pot veure a La guerra infinita, al MNAC). L’elecció de Campañà és la de molts altres catalans que van assumir el silenci de quedar-se, però la seva mirada fotogràfica permet endinsar-se en l’abisme d’aquest drama humà, fins al punt que Arnau González, comissari de l’exposició, deia ahir que aquest conjunt d’imatges són “l’autoretrat d’una vida paral·lela”. Més encara, són “el retrat de l’absència”, va afegir, el revers de l’estampa més coneguda de l’èxode, la de la gran massa fugitiva serpentejant pels colls de la frontera: “Aquí no hi ha cadàvers, no hi ha cues de gent. Ja no hi són. Només queden les restes mecàniques del seu pas per aquí, i encara és més feridor.”

En la majoria de fotografies, que Campañà va barrejar al seu arxivador amb les postals turístiques que va dedicar a la Costa Brava dels seixanta i setanta, s’hi veuen restes d’armament, vehicles estimbats als penya-segats, cremats a la cuneta, desballestats i saquejats pels veïns, delerosos d’aprofitar un motor, una bugia, uns fars, algun pneumàtic. En una altra seqüència, hi apareix l’estació de ferrocarril de Peralada i la de Vilajuïga, amb tots els vagons calcinats, un esquelet de bigues de ferro que va aparèixer a tota plana La Vanguardia Española, i la carretera sinuosa de Colera i Llançà, des d’on Campañà va fotografiar més cotxes estimbats daltabaix d’un penya-segat que acabava en una plàcida platja o en un camp de quatre vinyes margeneres. El mateix Antoni Campañà que havia retratat a Barcelona els anarquistes amb posats heroics durant la guerra, venia ara a aquests contraforts ventosos a contemplar les ruïnes de la seva desbandada. No hi ha gaires fotògrafs que tinguin el valor d’aquesta doble mirada, que humanitza els exiliats i, poc després, els sentinelles del nou ordre, apostats als desèrtics pics fronterers amb el seu fusell i els seus capots de pana. “Antoni Campañà fotografia realitats complexes, contradictòries i a vegades incòmodes perquè no pertany a cap causa”, observava ahir Arnau Gómez per remarcar de quina manera el fotògraf va transitar “per tots els registres ideològics de la guerra” sense que es pugui posar en dubte la seva enteresa moral. El seu net, Toni Monné, va explicar que l’any 1989, quan van dedicar al seu avi una retrospectiva que ja seria pòstuma, Marta Gili el va anar a veure per preguntar-li per les seves fotografies de la Guerra Civil, que ningú no havia vist. “No, nena, això no ho vull ensenyar”, va respondre, i com que ella va insistir, va repetir: “He dit que no i ja està.” Feia cinquanta anys del final de la guerra, i encara aquella por, la mateixa que la directora de Memòria Democràtica, Gemma Domènech, i la consellera de Justícia, Ester Capella, comentaven que descobreixen cada vegada que investiguen avui fosses de desapareguts: “Fins que no ens veuen cavar buscant els morts, la gent dels pobles no s’atreveixen a dir-nos el que saben, i tots saben el que va passar, allà, fins i tot els nets i els besnets.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Planter musical

BARCELONA

L’Alt Empordà farà visitables virtualment 65 monuments

VENTALLÓ
Fernando Trueba
Director de cinema

“Somio molt en els guions i les pel·lícules”

Barcelona

Les Bernardes reivindica Tino Casal com a pintor, escultor i dissenyador

salt
art

Torna la Nit dels Museus de Barcelona

CINEMA

‘Poppy Field’, premi Talents del D’A Film Festival

Els sons cubans prenen la Sala 11 del Festival D’Primavera de maig

Girona

El rei dels nòrdics

Barcelona

L’Empordà rep els festivals de música clàssica

PERALADA / TORROELLA DE M