Cultura

Crítica

cinema

Tractament superficial de l’angoixa

Fa poc més de 25 anys, Thomas Vinterberg era un jove director que va encetar les pel·lícules del moviment Dogma amb Celebració, en la qual esclaten els draps bruts d’una família burgesa, especialment del patriarca, abusador dels propis fills. Una de les regles d’aquell Dogma és que el guió no pot construir-se amb una estratègia dramàtica, cosa que Vinterberg se salta cada cop que una “revelació de la merda amagada” irromp en un moment tan calculat com els seus efectes. Allò discutible no és la transgressió de les pròpies normes, sinó el fet que Vinterberg ho realitzés d’una manera efectista, tremendista i suposadament provocadora, anunciant així les característiques del seu cinema, tan ple d’argúcies i de trampes, com ho exemplifica particularment un film com La caça, i sempre més superficial i més convencional (tant en l’àmbit narratiu com moral) del que aparenta, com ho pot fer pensar aquesta Otra ronda, tan celebrada amb premis del cinema europeu i nominacions als Oscars.

Otra ronda comença amb una citació de Kierkegaard (que ve a dir que la joventut és un somni, el contingut del qual és l’amor) i, cap al final, torna a invocar el filòsof danès per recordar que l’angoixa s’associa a la idea del fracàs. D’aquí, els experiments amb l’alcohol dels quatre protagonistes masculins (de fet, és un film molt masculí) serien, a més del pretext argumental, una manera d’encobrir la crisi (l’angoixa davant d’un certa sensació de fracàs) que viuen un cop han arribat a l’edat madura i, esvaïda la joventut com un somni, constaten l’ensopiment de la vida burgesa (lligada en dos dels casos a la rutina o a les exigències familiars) i de l’activitat professional. Aquesta última l’exerceixen tots quatre com a professors d’un institut de Copenhaguen davant d’uns joves avorrits a classe que, en part, tenen angoixes relacionades amb la por del fracàs. Els joves, però, actuen com a comparses dels adults protagonistes, d’entre els quals es fa atenció al professor d’història, encarnat per Mads Mikkelsen, sempre fascinant.

Quin és, doncs, l’experiment alcohòlic? En un sopar d’aniversari, amb uns quants tragos de més, decideixen fer una prova a partir d’una teoria atribuïda al psiquiatre noruec Finn Skarderud: els humans tenim un dèficit d’un 0,05 d’alcohol a la sang que, amb un parell de copes, pot suplir-se amb uns efectes positius en l’àmbit professional i emocional, com si el cos i la ment aconseguissin un estat òptim. Així que es converteixen ells mateixos en objectes d’aquest dubtós estudi científic. Com pot intuir-se, l’eufòria du a un desig de més alcohol fins a arribar a una embriaguesa creixent amb els seus efectes en el comportament social. D’aquí, fent-se previsible, Otra ronda transita des d’una mena de comèdia coral masculina cap a una situació dramàtica donant pas a altres girs, que no són menys previsibles en la mesura que, partint suposadament d’un esperit anàrquic i transgressor, el film deriva cap al sentimentalisme i un cert conservadorisme. El més decebedor és que, per molt que invoqui Kierkegaard, Vinterberg no aborda més que superficialment allò que esbossa: el malestar individual i social, la infelicitat, l’angoixa, els dèficits de la vida que se senten al cos més enllà del de l’alcohol.

‘Otra ronda’
Director: Thomas Vinterberg
Dinamarca, 2020


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.