Daniels contra Billie Holiday

Una de les pel·lícules més tremendistes del segle XXI és Precious, de tal manera que és d’aquelles que fan allò que suposadament denuncien: maltracten els seus personatges. El seu director és Lee Daniels i fa alguna cosa semblant amb Billie Holiday, que salva la sensacional interpretació d’Andra Day. Ho fa perquè, amb el pretext de centrar-se en la persecució de la cantant per part de l’FBI comandada pel sinistre J.F. Hoover, pràcticament redueix Billie Holiday a una pulsió autodestructiva i és així que quasi la mostra més “punxant-se” que cantant.

És cert que Daniels, denunciant el racisme encara perseverant als EUA, fa present que l’FBI va detenir-la per consum de drogues, però que el veritable motiu de l’assetjament era el fet que Holiday fos una negra insubmisa, cosa que es simbolitza amb la voluntat d’interpretar Strange fruit, cançó que estremeix en invocar la barreja de l’aroma dolç i fresc de les magnòlies barrejat amb la pudor de la carn cremada mentre que, en els arbres del sud “bucòlic”, hi pengen els cossos de les víctimes del Ku-Klux-Klan. Tanmateix, encara que vulgui explicar els traumes que van poder-la dur a l’heroïna, el film s’acaba recreant més en l’autodestrucció de Holiday (i en els homes que, amb l’excepció del federal afroamericà que va detenir-la i se’n va penedir sempre més, van enganyar-la) que en la destrucció exercida pels agents al servei del racisme. I, com és propi d’un director tan poc sensible i tan sensacionalista, transmet poc del talent i la poètica d’una de les més grans cantants del segle XX. Si hi afegim una estructura erràtica i una narrativa confusa, només pot admirar-se el treball de l’actriu Andra Day.