Aplicats al conflicte calidoscòpic

Reflexió social i presentació fresca i emotiva. En aquests paràmetres es mouen sovint els títols que signa Sixto Paz Produccions. A Classe hi ha uns personatges humans, ben vulnerables (que puntualment caricaturitzen) i una situació que acaba sent tot un homenatge al món de l’ensenyament (amb alguna ironia àcida que ho acompanya). La peça, que té els girs per garantir que ritme i atenció dels espectadors, progressa adequadament. Sense solució planteja un conflicte calidoscòpic.

Amb una simplicitat de codi, a l’escenari, se salta de les escenes de la reunió al passat de les infàncies dels pares (amb un flaix back que permet imaginar classes extraescolars). Sempre, en la voluntat de tots els personatges, hi ha la voluntat que en Brian (el 9 de nou anys) prosperi. Però mai queda clara quina és la fórmula adequada. Des del joc, des de la capacitat d’aixecar curiositats i petits reptes podria ser el camí, però no sempre les famílies o el sistema ho permeten. La proposta (i la direcció de Pau Carrió) juga amb el doble sentit del títol: fa referència a l’escola, però també a les diferències de classe, al repte de garantir l’ascensor social en comunitats democràtiques.

Com a Pulmons, Carlota Olcina torna a ser la parella (l’exparella, en aquest cas) de Pau Roca. Paral·lelament a la decisió de trobar la millor fórmula per al creixement intel·lectual del fill hi ha latent una relació afectiva acabada de trencar. Olcina arrossega una culpa que no la deixa viure. Roca és ara un ingenu i agressiu pare. Pol López és el mestre benintencionat, però maldestre a l’hora d’atendre les advertències administratives: posa ponts allà on la burocràcia no fa més que enretirar-los.

Sixto Paz se’n surt, altre cop a La Villarroel, amb nota.