Cultura

CULTURA

Llegiu els contes dels nostres lectors i lectores

El Punt Avui us ofereix totes les propostes literàries que ens heu fet arribat per a completar el relat de Najat el Hachmi

Enguany El Punt Avui ha proposat als seus lectors i lectores una participació activa i creativa en la festa de Sant Jordi a través dels relats que ens heu fet arribar completant el conte iniciat per l’escriptora Najat el Hachmi, titulat “La mort de l’autor”. Aquí trobareu totes les aportacions. Gràcies a tothom per a la participació.

La mort de l’autor

L’Esmeralda s’estava a peu dret sota un sol que tothom celebrava. La calor insòlita d’aquell 23 d’abril condensava el baf de la seva pròpia respiració dins la mascareta. La benedicció de les bones temperatures que invocaven editors, llibreters i escriptors cada Sant Jordi ara se li feia insuportable. Et tornes intolerant, Esmeralda. Tot d’una va notar un regalim tebi a les temples i se’l va eixugar mirant de concentrar-se en la tasca que li havien encomanat: ocupar-se, preocupar-se, portar amunt i avall un dels autors estrella de l’editorial. Un presentador famós que havia no-escrit un llibre íntim i personal, tan íntim i personal que havia necessitat d’un equip de deu persones per redactar-lo. Després d’un parell de dècades dedicada a aquest ofici ja hi estava acostumada. Al capdavall, es deia sovint per no caure en el desànim, al capdavall tots som impostors. ¿No era la seva màscara feta de trenta mil potingues amb les quals es cobria el rostre cada matí una mentida, una construcció tan artificial com la de l’autor-presentador no-escriptor? Se’l mirava aquella tarda i el seu somriure de presentador, que duia una mascareta semitransparent, li va començar a provocar una irritació que no sabia si podria controlar.

Li queia la màscara, a l’Esmeralda, li costava més que altres anys mantenir-la. Tot d’imatges d’una enorme violència li creuaven el pensament des de feia unes hores: ella amb un ganivet esmolat, ella amb una pistola, ella amb un bat de beisbol. I recordava la conversa del seu no-autor amb un amic sobre la maldat de les dones. Una conversa que havien tingut com si ella fos del tot invisible.

Najat el Hachmi Beni Sidel, el Marroc (1979). Ha rebut, entre altres premis, el Llull i el Sant Joan. El seu últim llibre és ‘Dilluns ens estimaran’ (premi Nadal 2021).
CULTURA

Conte acabat per Montserrat Fernandez Maurell

L’Esmeralda feia un gran esforç per treure’s aquelles idees del cap. Sabia que no era la bo, que la violència no soluciona les coses i que encara que aconseguís desfer-se d’aquell no-escriptor segur que encara en quedarien d’altres en aquest món literari que no és tant net com sembla.

Amb aquestes cabòries estava distreta i no se’n va adonar que un personatge estrany s’havia acostat al no-escriptor.

Era un home alt, amb cara farrenya i amb un ulls que feien una mica de basarda. No semblava que volgués cap signatura ni cap selfi i tot i així no treia la vista d’aquell que ella presumptament tenia de protegir, per dir-ho d’alguna manera.

Ja havia passat tot el dia amb gent amunt i avall i la llum començava a declinar, i aquell home estrany seguia allà.

De cop, una gran llampegada va il·luminar la fira, va ser tant intensa que alguns llibres van quedar sucarrimats per les vores. L’Esmeralda va tancar els ulls i amb un instint de protecció es va posar les mans al cap abaixant-lo fins sota el taulell.

Quan va semblar que ja no corria cap perill, va tornar a obrir els ulls i va veure, amb espant que la cadira on s’asseia el no-escriptor era buida. En el seu lloc i havia una placa com si fos de metracrilat que amb lletres perfectes deia: Ens l’hem emportat per estudiar en el nostre planeta ZEJW3GI del sistema Aleuterisis, aquest especimen tan perillós per la cultura terràquia.

Molta gent de la fira estava intentant entendre que havia passat i l’espant no els deixava moure, però L’Esmeralda va fer una gran riallla que va sorprendre als que eren aprop i van creure que era efecte de la traumàtica experiència viscuda.

CULTURA

Conte acabat per J.M. Salvatella

L’Esmeralda, ulls de maragda d’un verd humit com l’herba dels prats, somiava cada nit amb el seu enamorat. Tots dos s’estimaven d’allò més, com les parelles de caderneres de la vall frondosa.

Avui és Sant Jordi, 23 d’abril, el dia del llibre i de la rosa. Ella pensa on podria trobar una flor d’aquestes, roja com la sang del seu cor. I finalment la veu, tot passant davant d’un jardí florit. Sense cap problema ni remordiment, la cull amb unes tisores que du a la butxaca i, de sobte, es punxa amb les espines punxegudes. Gotes de sang damunt la gespa.

L’Esmeralda, dreta i somiosa prenent el sol d’aquest migdia, pensa en el seu amor. Dies i dies sense veure’l, sense estimar-se a recer dels pins. L’abril ha tornat, amics, tot resplendeix i ella se sent agraïda d’allò més pel temps que fa, tan assolellat.

Esmeralda, perfum de roses a la seva pell. Esmeralda escolta la xerrada del no-autor amb el seu amic. Les dones, ai pobres dones, sempre criticades per uns i altres... Ella, l’Esmeralda, la dels ulls color de maragda, plora silent sota els lledoners que voregen la riba ...

CULTURA

Conte acabat per Virgínia Martínez

Mentre el presentador-no escriptor signava llibres, ella s’acomodà al final de l’estand on ell signava al costat d’una escriptora recentment guardonada amb el Premi Nadal. Va recordar la conversa entre el famós presentador i el seu amic, els seus comentaris sexistes i misògins havien anat pujant de to fins que, amb un cop de cap dirigit cap a l’Esmeralda, les darreres paraules havien quedat encallades a la boca del famós presentador.

- Com deia el meu pare, totes són putes menys la ...

Tots dos la miraven interrogant-la i tots tres sabien què volien dir. Ella va fer mitja rialleta que de seguida corregí abaixant els ulls. El silenci es va fer feixuc mentre ells repassaven què havien dit sobre les seves mullers, la editora o les companyes de televisió. Se’ls endurí la mirada i el presentador allargà la mà.

-Dóna’m el teu mòbil, he de fer una trucada i...

Per segona vegada, no havia acabat la frase. L´amic s’havia posicionat darrera l’Esmeralda, ella podia sentir el seu alè al clatell. L’amenaça era evident però no podia provocar un escàndol a una cantonada del Passeig de Gràcia sense perdre la feina. Va obrir la bossa de mà, agafà el Galaxi i el diposità al palmell de la mà. Tots tres veien la pantalla negra. L’ amic intervingué:

- Clica el PIN i dóna-li. Li havia xiuxiuejat a cau d’orella.

Li van agafar el mòbil i regiraren els continguts, oblidant-se d’ella tornaren a deixar les dones per terra, inclosa ella, afegint les possibles conseqüències si la seva conversa arribava a la cadena de TV. Li van tornar el mòbil sense cap disculpa.

Ara ja portava tres hores signant, li havia portat dues ampolletes d’aigua i li havia fet canviar el bitllet de l’ AVE avançant el retorn a Madrid. S’estava allargant la signatura de llibres per la gran quantitat de gent i per la connexió en directe amb el programa de televisió que ell presentava.

Una hora més tard del previst, el famós no-escriptor pujava a un taxi i ella restava a la vorera mentre el cotxe desapareixia enmig del tràfic. S’havia ofert a acompanyar-lo a Sants però ell volia estar sol.

Mentre trucava a l’editorial per informar a la seva cap, amb la mà esquerra, treia de la butxaca un mòbil i el tancà. La gravació dels famosos mediàtics l’havien salvat de perdre el treball en dues ocasions. Potser, ara valdria la pena perdre’l.

Conte acabat per Rosa Panadés

La suor li va arribar al coll a l’Esmeralda, i per tal d’eixugar-la, va separar delicadament el penjoll que sempre hi portava. Sí, just aquell tan bonic, el del Déu Zeus, el que li va regalar l’Onassis, aquell xicot grec, tan atlètic, que la va deixar prenyada d’en Jonàs. I mentre eixugava el penjoll, va mussitar: Déu, Déu dels Déus, tu que ho pots tot, fes-hi alguna cosa, avui és Sant Jordi!

Com per art de màgia el cel s’ennuvolà i un llamp, que farà parlar als meteoròlegs durant segles, fulminà l’Esmeralda.

Cap “home del temps” no ha sabut explicar perquè aquell llamp tenia la forma d’un cavaller armat amb una llança.

L’Esmeralda tampoc tindrà ocasió d’entendre l’espifiada del cavaller Sant Jordi.

CULTURA

Conte acabat per Pilar Peus

El que jo et digui: totes putes. Putes i interessades. No vas veure el productor de cine americà aquell fa pocs anys, o el mateix Trump, el merder que li van muntar? Però això sí, mentre els pagaven els vestidets, les festetes i els viatgets llavors no deien res, no, si els tocaven el cul. En fi, tu, que ara estàs cardat, és clar, és normal, però tan bon punt tornis a sucar ja veuràs que et passarà de seguida. Hem de quedar un dia, conec un lloc, ja et faré un truc, però avui no, que estic amb això de Sant Jordi i tot el dia aniré de bòlit. Vinga, Esmeraldeta, guapa, dóna un llibre i una rosa aquí a l’amic Narcís i continuem la cosa de les signatures. Quina parada toca ara?

Bé, aquest era el personatge: Dani Solana, un endollat del partit a la Generalitat amb ínfules de periodista i un ego desbocat. Però el malparit tenia èxit. El programa d’humor que conduïa els vespres a TV3 era líder d’audiència, fins i tot amb partit del Barça a les cadenes de la competència. La seva productora també havia participat en una cinta d’Isabel Colet nominada als Oscar. I Primavera de los cerezos en Citerea, el llibre que presentava aquest Sant Jordi -naturalment en castellà, perquè els amics d’ERC, la independència i la llengua, tot això està molt bé però la pela és la pela- ja al migdia s’enfilava al capdamunt de la llista de títols més venuts. A més, tot i els seus comentaris masclistes -que en públic contrapesava amb observacions sobre la violència de gènere, l’escletxa salarial i la justícia social- feia anar les dones de cul. Lídia, una correctora de vint-i-tres anyets que havia entrat el febrer a l’editorial, ja hi havia passat dos caps de setmana a una masia ‘top casas rurales’ de l’Empordà, i no parava de dir-ne meravelles, sovint d’allò més íntimes. Laia, la cap de màrqueting, també. I Liliana, la controller. I això només a la seva empresa.

Esmeralda escoltava les seves companyes, ho havia de reconèixer, amb certa enveja sempre que es passaven cromos d’hotels i llits mentre dinaven. A ella mai li havien dit d’anar a fer un cap de setmana enlloc, ni en Dani Solana ni ningú. I en Josep Maria, el seu company, no era aquesta mena d’home. A més, arran de la covid en Josep Maria estava en ERTO, i els diners que entraven a casa anaven al lloguer del pis a la Guineueta i al seu fill Josep Anton, a qui per Nadal havien diagnosticat un asperger. Esmeralda de vegades es demanava què respondria si mai un sant Jordi amb la butxaca plena li oferia un cap de setmana a l’Empordà. Al capdavall tampoc era cap cosa desenraonada. Quaranta-quatre anys no és cap edat, i ella sempre havia tingut interès a mantenir-se en forma i a cuidar-se. Potser no era una dona de bandera, d’acord; però tampoc no ho eren la Lídia, la Laia ni la Liliana. I abans de enredar-se amb en Josep Maria ella havia rodat una mica, a la universitat i els estius amb la colla a Eivissa, i considerava que, fet i fet, doncs tenia un clau prou competitiu.

El so d’avís del whatsap va treure Esmeralda de l’embadocament. La gent continuava a la parada de rambla Catalunya fent cua amb la mascareta i un exemplar de Primavera etc, i en Solana continuava signant. Va mirar el missatge. En Josep Maria li enviava una foto d’ell i en Josep Anton en algun racó del parc de la Ciutadella. En Josep Maria duia una samarreta vella amb la llegenda Living the Life in Vegas, i en Josep Anton una gorra del Barça mal posada i una rosa morta de fàstic i mig penjant a la mà. Tots dos, tous i esblanqueïts, miraven de somriure sobre la calorada i el cansament, amb la mascareta sota la barba com si els hagués de caure la bava. Bon Sant Jordi!!!!!, deia el missatge. No, no, prou, va pensar de sobte Esmeralda. I de cop li van passar les ganes del ganivet, la pistola i el bat de beisbol. Encara mai no havia estat a l’Empordà, i ja n’anava essent l’hora. Llavors va aixecar els ulls de la pantalla i va veure una dona com somreia quan en Solana li tornava l’exemplar signat. Putes i interessades. Bé, potser sí, en algun cas. I què?

CULTURA

Conte acabat per Xavier Martí Giménez

Veritablement avui no era el seu millor dia. Què li estava passant?. El sol que tots volien veure per Sant Jordi, estava a punt de jugar-li una mala passada.

De sobte, va sentir que tot al seu voltant girava, que no podia controlar-se, que les cames s’afeblien i que els ulls li demanaven permís per a tancar-se. Va caure a terra. Ara, en aquest moment res del que tenia encarregat fer, tenia gens d’importància. Era intranscendent acompanyar al no-autor amunt i avall del carrer. Es va deixar anar. Va sentir com uns dolços braços la recollien i la dipositaven sobre l’asfalt, i va perdre definitivament la noció de la realitat.

Que petita et sents quan la teva voluntat de refer-te xoca frontalment amb el que el teu cos et permet, va pensar, mentre un cercle de persones al seu voltant, intentaven reanimar-la. Va obrir els ulls, espantada de veure cares expectants damunt seu. Van transcórrer uns segons d’angoixa fins que va aconseguir incorporar-se. Buscava una cara amiga, algú que pogués reconèixer i que li transmetés confiança. I al seu costat el va veure, era ell. Era el no-escriptor, personatge famós, que la mantenia incorporada mentre li deia: Senyoreta, quin esglai ens ha donat. Es troba bé?.

Una vegada refeta del desmai, i novament en peus, va sentir el deure de continuar amb el seu treball. Però el no- escriptor l’omplia d’atencions i seguidament li va dir: Segurament avui per a vostè és un dia atrafegat. Amunt i avall. El dia és assolellat i calorós. Però no pateixi, que jo faré tot el que podré perquè es trobi a gust. És la meva feina. Anirem a signar exemplars de la seva novel·la quan es trobi en condicions. No pateixi per res.

No acabava d’entendre aquestes paraules. Qui havia de signar la novel·la?. Era ell, i no la Esmeralda qui signava. Ella només l’havia de guiar i complaure, i no ell a ella. Era ell el no-escriptor famós a qui tothom volia veure.

Van seguir caminant a poc a poc pel carrer. Tot eren atencions per part del personatge famós cap a la Esmeralda. La gent amb la qual es creuaven la saludaven, a ella, repetidament. Fins i tot li demanaven compartir una foto. Què estava passant?.

Van continuar caminant i va veure que en una petita carpa hi havia multitud de gent fent cua, de forma ordenada. I va veure un rètol que la va fer estremir: “Signatura de llibres d’Esmeralda Domènech”. Sóc jo va pensar, però no és possible. Ha d’haver-hi un error.

Tremolosa va entrar en la carpa. Volia dir-li al no-escriptor que s’assegués a la cadira, que era ell el veritable protagonista d’aquesta diada. I no obstant això, tots l’afalagaven a ella. Si ella no era ningú!. Només era la persona que acompanyava a l’autor a signar llibres. Què estava passant?. No entenia res.

Es va asseure a la cadira. Què faig aquí? va pensar. Sense temps per a reaccionar, una dona rossa, alta, ben vestida, li va deixar l’exemplar d’un llibre damunt de la taula. El meu nom és Paula, i vull felicitar-la, m’hagradat molt el seu llibre li va dir. Esmeralda ho va agafar. Va mirar la portada i de nou una suor freda va recórrer la seva esquena. El seu nom, Esmeralda Domènech  lluïa en lletres gran en el llibre. Va llegir el títol i tot el seu cos va tremolar: Memòries d’un famós presentador no-escriptor. I damunt del títol, un dibuix exacte de la persona que la va protegir quan va perdre el coneixement.

Finalment, sense violencia, en un dia plé de sol, la mort de l’autor, s’havia consumat.

CULTURA

Conte acabat per Josep Solà i Sala

I a l’Esmeralda, aquesta presència no-presència li donava un dret no-dret: clavar un dard entre ull i ull del presentador. I el va portar al petit estand de la Georgina Prost, Gegi pels amics. Feminista visceral, sense màscara, la Gegi va entrar a matar. Escriptor? No. Tu ets mesquí, depravat, vil, pervers, roí... Al no-escriptor li va caure la màscara i se li feien clivelles a la pell fina i li arribaven a les artèries.

L’Esmeralda esperava, i desitjava, l’estocada de la Gegi. Però va arribar sola. Sota un sol que tothom celebrava, aquell impostor, manyoc de ferralla damunt l’empedrat de l’estand, esperava un metge.

Millor que sigui un metge no-metge.

Aquell Sant Jordi d’una calor insòlita, un llibre amb màscara es va podrir en la cistella dels papers d’embolcallar llibres i roses.

CULTURA

Conte acabat per Benjamí Martos i Morales

Em portaràs el cafè?

Aquell presentador amb deliris d’escriptor se la mirava de reüll amb un gest displicent després de demanar-li per segona vegada la seva dosi de cafeïna. La suor ja no dissimulava i amenaçava amb desbordar el rostre de l’Esmeralda amb regalims de diferents tonalitats cromàtiques. La màscara es desintegrava per moments.

Quan va començar a l’editorial la il·lusió pròpia de la joventut l’havia ajudat a empassar-se la misogínia amb la que aquella indústria tractava les treballadores femenines. Si fins i tot el puto edifici on hi ha les oficines de l’editorial té la forma d’un enorme fal·lus! El seu paper de becària-passeja-escriptors no havia canviat massa al llarg dels anys. Les promeses d’un reconeixement a la seva fidelitat a l’empresa havien quedat endreçades en un calaix, talment com la novel·la que l’Esmeralda intentava acabar feia tant de temps i per a la qual no trobava cap final mínimament digne.

Perdona, em sents?

El no-autor la va mirar per primera vegada. Assegut en una cadira de fusta plegable davant de centenars de llibres per signar no amagava la seva impaciència. La gent s’amuntegava darrere d’una cinta vermella i el presentador volia fer el cafè de mig matí abans que no pogués treure’s la mascareta durant una bona estona.

L’Esmeralda va desaparèixer durant uns minuts i el famós presentador estava profundament indignat. On coi era? Quan tenia el mòbil a les mans disposat a trucar el director de l’editorial per queixar-se del tracte que estava rebent per part de la seva acompanyant, ella va aparèixer amb un got de cafè fumejant a les mans.

M’he permès posar-hi el sucre jo mateixa, espero que no li importi.

Sí, val, ja m’està bé. – l’havia agafat per sorpresa i la seva afilada llengua no havia sabut què respondre. Ho va deixar córrer, en una estona perdria de vista aquella incompetent.

L’Esmeralda observà com ell s’empassava el primer glop de cafè i, llavors, va esmunyir-se entre la multitud que s’esperava, expectant, a pocs metres de distància. L’Esmeralda s’allunyà, a contracorrent, entre la riuada de gent que atapeïa la rambla, amb els ulls brillants i un mig somriure que la mascareta deixava entreveure. A pocs metres darrere seu el famoset, imitador d’escriptor, s’havia posat dempeus amb les mans al coll, intentant agafar aire amb els ulls molt oberts. En pocs segons es va desplomar sobre la taula donant lloc a una escena tragicòmica força esperpèntica. El got de cafè va rodolar fins a la vora de la taula, deixant caure un degoteig de líquid negre sobre el rostre imprès del presentador a la portada d’un dels llibres que ara s’escampaven pel terra.

L’Esmeralda avançava amb seguretat mentre s’enretirava les restes de maquillatge amb un mocador de paper. Ja tenia el que volia. Per fi sabia quin final tindria aquella novel·la que, sens dubte, la duria a l’èxit.

CULTURA

Conte acabat per Anna Maria Farràs Oliveras

Ben segur que el Sant Jordi d’aquell any era el topall d’una feina que no volia fer més. Havia arribat al summum de la seva resistència moral.

Seria l’últim Sant Jordi que encobriria la mentida - es va dir.

Va semblar que sentia un petit alleujament, com si una brisa marina l’ acaronés suaument. Va fer una respiració profunda i somrigué al núvol de coneguts que s’acostaven a la parada de llibres on hi havia exposat el del seu no-autor d’aquell any.

Després, novament, la idea de revolta retrunyí fortament dins del seu cervell.

No, no podia continuar amb aquella comèdia.

El seu paper d’encobridora havia acabat.

Tot seguit, un cúmul de reaccions l’acosaren: em quedaré sense treball, ara precisament que ens hem separat amb l’Andreu. Potser no és el millor moment si hem de discutir sobre qüestions econòmiques.

La diada durà fins ben tard, era el capvespre i ja començaven a encendre’s els llums del passeig. Se li feu interminable la jornada.

Tot anant cap a casa pensava que aquest any no havia fet gaire bon paper perquè el seu cap bullia d’idees i de contradiccions.

i no era la mateixa de sempre. Ara no era invisible però ho semblava. Maquinava solucions sense èxit. Estava atordida i va pensar que més valia anar a dormir i que demà seria un altre dia. Aquella nit no va ser gaire reparadora i es va llevar ben d’hora, xopa de suor, i amb un mal de cap fortíssim.

Quan anava cap a la feina, es va trobar la seva amiga Anna a la parada de l’autobús. L’Esmeralda estava absent, sentint els comentaris, incidències, estadístiques de venda del dia anterior… De sobte, com aquell que no diu res, engegà: Ah, saps què Anna? Estic escrivint un llibre sobre la maldat dels homes. Saps si les noies de la colla m’hi voldríeu ajudar?

CULTURA

Conte acabat per Josep-Ramon Amer i Elies

“I al mirar-lo decididament de fit a fit reflectint-se a la ratlla del migdia radiant res del no-escriptor semblava mostrar una especial supèrbia i de cap manera podia trobar en els seus ulls un poc per damunt la cortineta protectora cap signe de menysteniment d’un dèspota; aquesta impercepció era el principal motiu de desconcert i dificultava el desenllaç evident del personatge, deixant apart relatives aparences com postser una orella de segur més gran i molsuda que l’altra o els cabells sovint restituïts nerviosament al lloc original de la clepsa, just al damunt l’encorbament miggirat del clatell que enlairava l’arc del coll de la seva camisa gris; detalls ínfims que resseguia amb la mateixa inútil persecució de la mateixa diada, inútils perquè veié que no tenia la llibertat d’estimar-lo.”

CULTURA

Conte acabat per Josep Maria Llagostera Garí Garí

L’editorial els havia adreçat a un del punts de venda i signatura de llibres més popular, i per tant més rendible, no a una llibreria de prestigi, no a una biblioteca, a la porta d’uns grans magatzems. Havien situat el no-autor entre aquell científic que s’havia obert el cor de bat a bat conquerint el cor de les tietes catalanes i la youtuber-influencer-feminazi que protestava sovint ensenyant la pitera als polítics masclistes.

L’editorial l’havia proveït d’una pantalla electrònica que projectava textos amb l’objectiu de captar l’atenció del públic més tecnològic-ferit amb una ostentació de modernitat, que pensaven trencadora. Havien deixat a criteri de l’Esmeralda quin text havia de reclamar l’atenció dels possibles compradors i demandants de signatures.

Ja tenia l’encantador autor-presentador no-escriptor situat adequadament, amb el clàssic somriure de dentifrici, els cabells convenientment esbullats i un “outfit” fonamentalment informal, però de marca. Només faltava la ditxosa pantalleta amb el seu rètol lluminós recolzada a la pila de llibres.

És en aquest moment, quan tenia l’estri a la mà, és quan la seva part més perversa es va despertar i va anular la bleda queixosa que l’havia posseït des de bon matí. El text que va escriure és el següent

El LLIBRE D’UN NO-ESCRIPTOR PER A NO-LECTORS.

El fet és que es va formar una cua ingent, molta més que la del científic i la youtuber; que no va descansar ni un moment de signar. I al cap de la jornada, quan es fa balanç de vendes va quedar-hi molt ben situat. Els mitjans se’l rifaven, els col·legues no-escripors el felicitaven. Havia assolit l’èxit.

L’alegria de l’editorial es va traduir en un oferiment a l’Esmeralda d’un ascens a l’organigrama del grup editorial. L’agraïment del no-autor en oferir-li una col·laboració ben remunerada al seu programa.. Però Esmeralda va refusar-ho tot. Havia fet la seva feina amb el criteri d’honestedat per damunt de tot Això sí, va pensar que era el moment d’acceptar aquella col·laboració fixa en aquell programa de xafarderies de tanta audiència, on la mala baba és imprescindible i molt rentable.

CULTURA

Final de conte escrit per Eva Doya Le Besnerais

Encara recorda aquella tarda d’hivern fosc i plujós. Sortia d’un restaurant amb en Marc i se’l van trobar de cara. Impossible fer veure que no l’havia vist. En Marc va córrer a fer-li festes. Sempre li deia que no era conscient de la sort que tenia de treballar amb ell, el gran escriptor de moda. I mentre ella s’impacientava, en Marc aprofitava per fer-se el simpàtic rient a tot de tòpics sobre dones manipuladores, geloses i venjatives. Aquella conversa entre homes alfa l’exasperava. Però ells seguien rient de tonteries que no feien cap gràcia, escandalosament, amb la boca ben oberta, i l’Esmeralda s’ho mirava i pensava que feien bastanta vergonya aliena. En Marc estava encantat amb el no-autor i ell, sabent-se estimat, es creixia amb comentaris cada cop més fora de lloc. Fins que va dir “mira, a les dones o les domines, o et dominen”. No va poder més. A la moto, en Marc li havia repetit que d’acord que era una mica pedant, però que ben mirat era sorprenent que algú amb tant de renom fos de tracte tant fàcil. I havia enumerat amb entusiasme els llibres del no-autor mentre a ella l’envaïa la ràbia i accelerava la moto cada cop més, encegada amb les llums dels semàfors i la pluja. Després de tants anys, tornava a sentir l’olor a Bergamota d’aquell saló de disseny i recordava la llar de foc al costat d’un piano de fusta noble i una prestatgeria plena de llibres dedicats per autors estrangers. Aquell vespre a la moto, mentre en Marc parlava i parlava i el fred se li esmunyia per les mànigues de l’abric, el record l’atrapava. I aquest cop no el podia defugir.

23 anys, plena d’il·lusió, de somnis i de ganes de menjar-se el món. Acabada de sortir del forn de la facultat de lletres de l’Autònoma, havia aconseguit la seva primera feina estable a l’Editorial, després d’estius, caps de setmana i festius encadenant pràctiques i hores mal pagades. Agraïda per l’oportunitat de formar part d’aquell admirat equip de professionals, feia de tot, el que li tocava i el que no volia fer ningú. Fins aquella reunió dels dilluns en que va alçar la mà per fer una proposta de canvi en la maquetació. Va pensar que havia donat una bona impressió, perquè ell se l’havia escoltada seriós, fent que sí amb el cap, i per això quan dies més tard van coincidir a l’ascensor i li va preguntar què volia fer a la vida, no va dubtar en dir-ho: escriure. Va proposar-li que, si en tenia, li portés un manuscrit i l’Esmeralda es va creure invencible.

Li havia dit que tindria poc temps per rebre-la, però que llegiria el seu manuscrit a l’avió. Li suaven les mans quan va picar al timbre d’una casa impressionant perduda en algun lloc del Putxet, amb el manuscrit sota el braç. Encara ara se li remou l’estómac quan sona el All or nothing at all de Billy Holiday que sonava en aquell saló perfumat on la rebre. Va dir-li, “posa’t còmode” i va preguntar què volia beure, que ell faria una copa de conyac. Va seure massa a prop i ella va començar a posar-se nerviosa. Va treure el manuscrit “Dos estius i un llarg hivern”, però ell el va deixar sobre la tauleta i, amb to insinuant li va dir, “així que vols ser escriptora, oi?”. L’Esmeralda no podia deixava de parlar, de por que en callar-se ell se li tirés a sobre. Però tenia la boca seca i, dels nervis, estava bevent massa ràpid la copa de vi que li havia servit. Notava l’escalfor de les galtes. I ell somreia, satisfet de saber el que li estava fent sentir. Sempre diuen que ha estat un malentès, però quan intimiden, ho saben i t’ho noten.

Avui ell també ho notava, i ho volia feia durar. Juganer, somreia mentre defugia els seus comentaris sobre actualitat literària i insistia sobre la seva vida en parella, i si li agradaven amb o sense barba. Cada cop més a prop. Fins que va acostar la ma a la seva galta, per acariciar-la, mentre deia, “no beguis tant ràpid que no m’agrada fer-ho quan van begudes”. L’Esmeralda va fer un bot del sofà i ell va dir, “si t’incomodo només cal que ho diguis”. Va agafar la jaqueta i va fugir. Van passar dies i setmanes d’evitar-lo a les reunions i a les escales fins que va rebre un email seu que deia: “Estil infantil. Personatges poc treballats. Falta profunditat”. Va esborrar el missatge amb ràbia i no van tornar a parlar.

Feia anys, de tot allò. Ho havia deixat enrere i malgrat tots els fracassos d’escriptora, seguia endavant a l’Editorial. I avui s’havia posat una cuirassa ben robusta que fins i tot la feia somriure i dir coses intel·ligents davant del no-autor i dels propietaris de la llibreria. Però ara, sentir-lo parlar en públic amb aquella supèrbia recordant l’èxit d’aquella novel·la no-seva de joventut, premi Nadal, traduïda en 9 idiomes, l’odi li pujava a la gola i li picaven els ulls. I pensava en el manuscrit, i en la llar de foc, i en el All or nothing at all i volia cridar. Però de cop, se’l va mirar als ulls, i va somriure. Havia trobat la venjança perfecte.

CULTURA

Final de conte escrit per Waldo Lideker

No li va caldre, però, posar en pràctica cap dels mètodes que li acabaven de passar pel magí, perquè tot d’una el no-escriptor va caure fulminat als seus peus. Aprofitant que havien dormit junts, ella havia introduït entre els plecs i el filtre de la mascareta semitransparent -la de les grans ocasions!- una càpsula dura de metzina d’alliberament modificat.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.