La inquietud de les llagostes

Les plagues d’insectes han donat molt de joc a fabulacions apocalíptiques i altra mena de relats terrorífics. A més, pel que fa a les deu plagues que, segons l’Antic Testament, Jahvè va enviar a Egipte perquè el faraó alliberés el poble jueu, n’hi ha tres d’insectes: mosquits, tàvecs i llagostes, de què s’ocupa La nube (La nuée), òpera prima del francès Just Philippot. Sigui un càstig diví o una revolta de la naturalesa, les llagostes arrosseguen una càrrega amenaçadora, cosa que passa per alt la protagonista del film (Virginie, interpretada per l’excel·lent actriu Suliane Brahim) en el moment que, vídua i amb dos fills per mantenir, decideix criar-ne per sostenir la seva granja.

Alguna cosa deu voler dir que, com si tals activitats no li permetessin sobreviure al món rural, Virginie renunciï a la producció agrícola i la cria de bestiar. Tanmateix, les llagostes, que cria amb la idea de treure’n una farina amb més propietats proteíniques que qualsevol carn, tampoc no li resulten rendible. Malbaratada la seva producció, com tantes d’altres, ha d’augmentar-la, cosa que se li converteixen en una obsessió. Això mentre descobreix que a les llagostes, més que la verdura, els agrada la carn i encara més la sang, que les fa ufanoses. Tot es descontrola i així és com el relat s’obre a l’al·legoria sense donar peu a interpretacions conclusives. Philippot manté la tensió mentre que, en una atmosfera naturalista i fins aparentment idíl·lica en què la llum de la tarda xafogosa declina cap a l’horabaixa, irromp alguna cosa inquietant amb el malestar que transmeten les llagostes, filmades en detall, i la fressa creixent que fan.