Cultura

GUILLEM ALBÀ

presentador, actor i director

“La comèdia s’ha de fer amb presses”

Es dispara molt ràpid. Deixeu-me deu anys fent programes i ja opinareu; els que ja hi són porten vint anys d’experiència
No tot ha de ser sempre igual i ha de sortir sempre perfecte. Cal prendre risc i equivocar-nos. No ho sé. M’agrada buscar

El que li agrada és anar de positiu per la vida. L’entusiasme el guanya. I el contagia al seu entorn. Però, al costat d’aquesta pàtina còmica, de clown, de simpàtic, hi ha també una faceta tendra, íntima, que li agradar dosificar als seus espectacles. Ara, ha rebut la proposta de fer funcions de Jaleiu els dimarts al Victòria. I està coincidint amb els programes de Celebrem (que ha gravat a la seva Vilanova i la Geltrú) a TV3, que emet els dimecres. No es contraprograma per un dia! Amb qui sí que coincideix és amb Albert Pla, els dimarts, a Barcelona (el sabadellenc actua al Teatre Borràs, des de fa mesos, només els dimarts). Poca broma, admet. Considera el músic Albert Pla com un dels millors clowns de Catalunya. A veure qui ho supera això! “No us fa gràcia aquesta broma? No us preocupeu, en tinc més!”, diu irònic.

‘Jaleiu’ torna a la festa de ‘Marabunta’, oi?
L’entenem com un segon espectacle amb els músics de Marabunta. Mantenim el mateix color i el mateix estil, que ens agrada, amb el clown més alegre, festiu, però s’hi ensuma alguna cosa diferent de Marabunta. Per exemple, ara l’espai i el vestuari estan més cuidats. En aquests set o vuit anys que portem fent Marabunta hem canviat una mica tots nosaltres i hem après alguna cosa que ho integrem a Jaleiu. Ara, per exemple, no salto tant, no cal. Ara que he vist que la gent riu tant o més sense saltar, doncs m’ho puc estalviar. Ho faig tot des d’un lloc més tranquil. He volgut donar un punt de classe a aquest clown d’energia i desordenat. D’altra banda, els músics juguen més, hem treballat més la seva part escènica. Ara som molt més un equip.
Abans de ‘Marabunta’ ja enceníeu gresca amb Always Drinking Marching Band, que també era molt ‘punki’.
Quan jo hi vaig entrar, ja feia un temps que funcionaven. Vaig intentar posar-hi una mica d’organització, més coreografies, que els músics juguessin, i anar-hi posant gags, que no en feien. Com el Jango Edwards, que és la inspiració de Marabunta. Amb Drinking vaig fer una mili de carrer de cinc anys, que pilles pertot arreu havent de fer molta improvisació, i ho vaig voler fer més teatral, com un projecte meu. Per exemple, de moment, Jaleiu no el preveiem al carrer, busquem un teatre per tenir garanties tècniques. He fet un homenatge més rodó al Jango.
‘Jaleiu’ només el feu els dimarts al Victòria. Coincidiu amb Albert Pla, que actua els dimarts al Borràs.
Sí, és dels millors pallassos que hi ha, l’Albert Pla, a Catalunya. Controla absolutament. A part de músic, escènicament és una bèstia... És una proposta que ens van fer l’equip jove del Teatre Victòria. I ho provarem. M’agrada molt fer-ho a la sala del Mago Pop, perquè ens estimem i ens admirem (sempre ens anem a veure l’un a l’altre). Molt content de veure on ha arribat i a veure fins on pot arribar. És maco compartir aquestes coses. Que a tot el teatre només hi hagi gent jove mai havia passat i ens hem entès molt ràpid. Ara, també m’agrada treballar amb gent d’altres generacions, barrejar edats.
Prepara algun gag de màgia per fer una picada d’ullet al Mago Pop, doncs?
Al Marabunta hi era! I l’he jugat amb el Mag Lari quan ha vingut a veure l’espectacle. O quan l’Antonio venia de públic, li feia alguna broma. I quan va fer el programa de tele, que em va convidar, li vaig dir: “Val, però vindré a fer de mag.” A Calma també hi ha un joc que està inspirat en Tommy Cooper, un pallasso i mag que em va fer conèixer Jango Edwards. A Jaleiu no n’hi ha, vaig estar a punt... Faig diferents personatges, però cap és un mag aquest cop.
Parlant de tele, fa pocs dies vau estrenar ‘Celebrem’. El primer el vau dedicar a la sinceritat.
Cada programa volíem que tingués un missatge positiu i alegre. El proper [avui] el dediquem a l’optimisme i vindran de convidades les Sey Sisters. El tema ens serveix per lligar totes les accions vinculades amb els convidats i també la cançó final, que compon expressament la dramaturga i compositora Alícia Serrat.
Se’l va veure relaxat, en relació amb gales i altres actuacions al teatre.
Sí, és buscat. Hi ha energies diferents que s’han de fer servir al teatre i a la tele. L’energia de la gala d’Adetca val per als que estan en directe. A la tele, quan estàs assegut al sofà, si hi ha un tio cridant tota l’estona, això és molest. A Jaleiu no paro, però l’energia que t’arriba al teatre és molt diferent. Sí que és cert que amb quatre programes que hem gravat (el cinquè és el carrer) he començat a trobar el to. En teatre passa una cosa semblant. Si veiessis el primer bolo, buf. Tots els espectacles de teatre, per mi, han començat a funcionar al cap d’un any. A la gent ja li agrada abans, però jo m’hi trobo a gust a partir de l’any. És que estem canviant coses contínuament, en un espectacle de creació. En un de text, ja és una altra cosa. La gent que fa tele porta vint anys treballant-hi, i ara que presento un programa, la gent ja opina sobre com ho faig: deixeu-me deu anys fent programes i ja opinareu. La gent dispara molt ràpid. Però estic content perquè hem fet cinc programes amb la nostra companyia, que comporta un equip grandiós, engegar maquinària de producció i guions. La llàstima és que quan ja saps com funciona ja s’ha acabat.
Tots els programes de ‘Celebrem’ s’han fet a Vilanova i la Geltrú. Què hi ha del ‘Vilanova power’?
Sí, per qüestió de producció. Però hauria estat molt bé girar i defensar tot el territori; era la primera proposta. I ser també al País Valencià o a les Illes i per diferents comarques de Catalunya. El programa l’hem dirigit amb el Pau Escribano i ens coneixem perquè els pares es coneixien. Sopaven junts i ens va tocar ser amics. D’adolescents vam començar a fer un programa de ràdio i sempre ens hem tingut ajudant-nos en projectes. És cert que la meva família s’hi ha dedicat i això ens ha ajuntat amb una gent determinada. El Toni Albà (que no som família!) i el Sergi López són com els meus tiets artístics. Els he vist des de petits i he intentat aprendre’n moltes coses. Són un referent molt important, artístic i humà. Pensa que vaig estar amb ells dos fent els Pastorets. Jo feia de Lluquet i l’Albà de Rovelló. I el Sergi, de Satanàs. I jo era allà al mig. No sabia com parar el Toni Albà. Jo em posava nerviós perquè els dos feien de clown i jo havia de fer de seriós; però jo el que volia era jugar també! També hi ha el carnaval, que és molta escola. Sortir en una plaça amb 3.000 persones borratxes cridant et va bé per aprendre l’ofici.
Ara que parlem de text, expliqui’ns el treball de ‘Canto jo i la muntanya balla’, que encara continua a la Biblioteca de Catalunya. Se sorprèn el públic de què fa Albà amb aquesta peça tan onírica?
Hi ha públic que em ve a veure a Jaleiu i que no sap que faig Pluja amb Clara Peya, que també era poètic, per exemple. Vaig sorprendre els programadors a Trau, perquè els dos primers havien estat de clown i aquell era poètic. Estava buscant. No ho sé. No tot ha de ser igual ni ha de sortir sempre perfecte. Cal prendre el risc a equivocar-nos. Quan vaig anar entrant també els titelles i la part poètica, em van deixar agafar una etiqueta més. Hi ha gent que li agrada més un estil que un altre. Però és molt diferent el públic o la professió i, encara entre aquesta, els programadors, els crítics o els artistes. La gent normal no té problemes amb res. Parlo amb la gent i no hi veu cap problema, es deixen portar.
‘Calma’ potser és la que el defineix millor perquè toca els dos pols...
Vaig intentar posar els dos colors. Sempre m’havia sortit molt d’un color o d’un altre, i aquí el repte era barrejar-los. Sé que puc seguir indagant. Fa anys, el Jango em deia que havia de barrejar els dos colors. “No facis només de boig perquè ja no és interessant avui.” A Canto jo... molta gent de la professió m’ha vist per primer cop. I que dirigim aquesta peça dos pallassos, és bastant insòlit, hi ha gent que no s’esperava aquest resultat. Ni que ens entenguéssim els dos. Qui ho diu no ens deu conèixer gens perquè ha estat facilissíssim. Ens hem deixat portar per coses que no hauríem fet sols. Hem fet barreja de titelles, gest i text. Ha estat fet amb els temps d’assaig de teatre de text. Ha estat molt boig integrar tot això en el temps rècord.
Quina diferència hi ha hagut respecte a altres treballs de creació?
He flipat amb el Canto jo..., perquè vam fer una residència de tres dies i ja ens semblava que teníem l’espectacle. Perquè ja parteixes d’una base, el text, que és la meitat de l’obra. En un espectacle de creació et planteges que vols parlar sobre un determinat tema i pensar en quina forma. Cada material que genero per a un espectacle donaria per a tres. Hi ha molts temes que has d’eliminar. Amb Jaleiu també tenim gags per a dos o tres espectacles més.
A ‘Marabunta’ alguns gags venien de ‘Sketchofrènia’, no? No deu estar mal vist reciclar-los...
Allà vaig fer una mica de tot. Vaig rescatar alguns gags d’aquest primer espectacle, però ressonen molt diferents amb cinc músics en directe. També entrava alguna cosa que havia provat al carrer. Però Marabunta és l’espectacle que he fet més ràpid, que he hagut d’improvisar més i que m’ha durat més anys, fins ara. Diuen que la comèdia ha de ser feta amb presses i poc pressupost. No té molt sentit fer un humor absurd amb un attrezzo espectacular, hi ha d’haver un punt cutre, d’anarquia. La comèdia pija no em va, és un altre tipus de riure, potser.
Com vau decidir fer un programa de tele?
Jo havia anat fent coses. Als 21 anys vaig passar un càsting per fer un programa que presentava la Judit Mascó amb el Carles Flavià, i m’anaven sortint cosetes que m’han anat encuriosint. Tot el que faig, en realitat, és per curiositat; tot és un aprenentatge i un viatge. La tele em sembla un altre llenguatge, una altra manera de comunicar. M’agrada ser positiu, i si la tele em permet transmetre-ho a més gent, també ho vull fer. La gala me la va oferir l’Oriol Broggi a La Perla quan no el coneixia de res, i vaig pensar que si sortia bé podríem fer un programa algun dia. Vam fer un projecte molt gros que al final va caure. Arran d’això va sortir El llenguado i, amb la pandèmia, vam pensar que la tele ens podia donar la sortida que no ens donava el teatre, perquè les sales estaven tancades.
Perdona la ignorància, però jo desconeixia la Samantha del vostre primer programa. La tele fixa l’‘star system’...
Potser va ser la mateixa manera de triar cameos i números d’arts escèniques, que havien de ser companyies catalanes i de moltes disciplines: era un repte perquè ha de ser un número de tres minuts que funcioni al teatre i a la tele. Quan pensàvem en els convidats sortien propostes i ens dèiem: “Però si a aquest no el coneix ningú.” Llavors miràvem el seu Instagram i resultava que tenia un milió de seguidors! No ens esperàvem la Samantha. Havia vist OT i m’agradava perquè no té filtres. Funcionava per al programa de la sinceritat: era jove del País Valencià que parla en català..., moltes coses a defensar. I va ser una bogeria de tuits. La majoria de tuits en castellà, de fora de Catalunya, des de León, des de Mèxic, que deien: “Estoy viendo TV3; no entiendo nada pero que bién me lo estoy pasando.”. O una altra “Mis padres alucinando que esté mirando TV3” La veritat, no ho havíem pensat. És clar que algú ho va trobar negatiu, però és maco, com el de Múrcia que deia “casi lo entendí todo”.

‘Showman’ sense embuts

Dimarts passat va estrenar la minitemporada de ‘Jaleiu’ al Victòria. La dimensió de la caixa escènica no l’espanta; tampoc que, a platea, es vagi amb mascareta i separats, siguin del mateix grup bombolla o no. A Guillem Albà li agrada passar-ho bé i compartir-ho amb els músics que l’acompanyen i amb el públic. Pot fer de policeman o de candidat a les properes eleccions pel país Obladí-Obladà. És igual. Canta, balla, salta (poc) i, sobretot, somriu. Se sent líder, un ‘Freddie Mercury’ del Garraf que transmet aires positius, sigui escampant crispetes o convidant que una voluntària pugui estrenar-se dalt de l’escenari. El bon rotllo i uns vestuaris estrafolaris són el seu emblema. S’acaba el xou i se surt amb la connexió d’haver viscut un concert carregat de gags. Albà l’últim que fa a l’escena és avorrir-se. Sempre (se’n) riu. Ell és un rock star de l’humor. I li és igual si el rock és actual o “és tard”. Acudit fàcil, admet. Dimarts que hi havia un reportatge del Mago Pop a la tele, Albà contraprogramava des del seu teatre. Antonio, tranquil, prometien escombrar a l’hora de sortir.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.