Bestialment... bonic

Hi ha diverses maneres de fer-nos prendre consciència dels perills que representa per a la natura la vida que portem la majoria d’humans. Una és a través de la bellesa, l’amenitat i la intel·ligència emocional, com podem comprovar a Animals invisibles. Mite, vida i extinció, un llibre en format de luxe publicat per Nórdica Libros i Capitán Swing, amb text unificat de Gabi Martínez i Jordi Serralonga, il·lustracions de Joana Santamans, pròleg de Viggo Mortensen i traducció d’Oriol Sánchez Vaqué.

L’obra és la narració en píndoles de les exploracions per tot del món dels dos autors per localitzar animals invisibles, tant del món imaginari –unicorn, ieti, kraken...– com del real: tritó del Montseny, mamut llanut, llop, binobo, kiwi, dodo... Fins a 51 animals que costa de veure en el seu hàbitat –quan encara en tenen, perquè alguns estan extingits o en perill– que l’artista Joana Santamans fa visibles i bells.

Tot plegat, per fer-nos reflexionar sobre la memòria, el futur i les possibilitats de creure en allò que no veiem, però que hi és. O podria ser-hi.

L’escriptor, viatger i activista Gabi Martínez (Barcelona, 1971) i l’arqueòleg, naturalista, explorador i divulgador Jordi Serrallonga (Barcelona, 1969) ofereixen una seixantena de textos breus amb dades acadèmiques relacionades amb les ciències naturals, amb un fons literari i una amenitat impecables. Un dels atractius són les moltes, moltíssimes anècdotes i curiositats del món natural, en molts casos fruit de l’experiència personal durat els viatges, que semblen extretes de llibres d’aventures de Verne, Salgari, Stevenson, London...

Un projecte així, amb tants autors i la qualitat de paper amb què està editat, exigia un mecenes que, de manera coherent, va demanar ser invisible. “Vaig conèixer el mecenes en una de les expedicions de recerca d’un dels animals invisibles, i li va fascinar que, malgrat no trobar-lo, el resultat de l’expedició científica fos un èxit. Per què? Perquè va comprovar que el més important no era veure’l, sinó el privilegi de gaudir de les històries que ens explicava la tradició oral de la gent local”, comenta Serrallonga. “Li vaig explicar que, amb l’amic Gabi, havíem acumulat dades de desenes d’animals invisibles per arreu del planeta. «Això ho ha de conèixer el món!», va dir. Però tots dos feia anys que picàvem pedra, trucant a moltes portes i rebent moltes decepcions”, hi afegeix.

Aleshores, “’igual que quan l’arqueòleg Howard Carter va conèixer el seu mecenes, Lord Carnarvon, i junts van fer realitat el somni de trobar la tomba de Tutankamon”, el filantrop entusiasta va decidir finançar el projecte.

I com va anar l’aportació d’un famós com Mortensen? “En Viggo forma part d’aquest Projecte Animals Invisibles de ple dret. La història ve de lluny, de fa set anys, quan un exalumne meu, Raffel Plana, em va ensenyar un llibre meravellós: Hijos de la selva, publicat per l’editorial de Mortensen, Perceval Press. M’hi vaig interessar i vam començar una relació epistolar”, continua Serrallonga.

Finalment, es van conèixer a Barcelona. A l’actor l’apassionen els exploradors, els científics i la natura. I li van proposar escriure el pròleg. “Sempre modest, ens va respondre que no és científic ni expert en el tema, però, en realitat, és una mena de Leonardo da Vinci: viatger, actor, director, escriptor, poeta, músic, pintor, fotògraf, editor...”

Gabi Martínez comenta com van fer la tria de 51 animals. “Té molt a veure amb els llocs que hem visitat el Jordi i jo. Algun dels animals no l’hem anat a buscar expressament, potser, però sí que ja estava en la història d’alguns dels animals que sí que vam anar a buscar. Per tant, hi ha hagut una qüestió de proximitat física clara. Com que el Jordi i jo hem viatjat força, però cadascú per geografies diferents, teníem un mapa del món força ben repartit”, detalla Martínez.

“No volíem un llibre massa voluminós, per la nostra part creativa, perquè no preteníem un llibre enciclopèdic. A més, hem volgut deixar una porta oberta perquè, no només nosaltres, sinó tothom que ho vulgui, faci una recerca d’animals invisibles”, hi afegeix.

Després d’aquests 51 d’inicials, el projecte continua obert. “Treballem amb altres línies, més educatives, amb animacions i, també, alguna cosa de marxandatge, amb samarretes i gorres.”

Treballar a quatre mans no sol ser senzill i aconseguir un to interessant sense ser alliçonador, equilibrar els continguts i ritmes, ho complica més. “Hem mantingut una llibertat per poder atacar els textos, tant el Jordi com jo, des de qualsevol punt de vista. No hem estat metòdics, per evitar que quan el lector entrés en el text sabés què es trobaria. Per això hem potenciat uns textos amb un component esmunyedís, que pensem que els fa més atractius. Una manera de treballar molt orgànica i flexible”, exposa Martínez.

Un pes molt important de l’obra són les pintures dels animals amb què està il·lustrat, de Joana Santamans. “Coneixíem els seus llibres i ens agradava molt la seva feina. Vam coincidir en un festival Liternatura i, per la idea que teníem de projecte, ens interessava, perquè no fa el retrat d’un animal i prou, hi aporta alguna cosa més íntima que atorga personalitat a cada obra. Volíem això, que fos realista, però que també afavorís imaginar coses més enllà”, afirma Martínez. I Santamans, que també és una amant i defensora de la flora i la fauna, com ha demostrat en els seus espectaculars volums de Vida, va acceptar. “Li va encantar el projecte. Vam tenir sintonia i tot va ser molt fàcil”, conclou Martínez.

Com en el cas de Martínez i Serrallonga, el que explica Joana Santamans és interessant, extens i amb molta implicació emocional, tot i que aquí només en podrem sintetitzar algunes coses. Per exemple, amb què treballa. “Aquarel·les i, a sobre, oli. Tot damunt paper. És una tècnica que vaig descobrir fent els llibres de Vida. De l’aquarel·la en trec la fluïdesa, l’espontaneïtat i la transparència, i amb l’oli intensifico colors. Amb l’oli pots jugar molt amb els cromatismes i la textura.” També utilitza llapis, acrílic, pastel, pintura metal·litzada...

Els originals, que està previst que s’exposin, són de 50 x 40 centímetres, un format més petit del que sol fer. “Em sento molt incòmoda amb mides petites, i per això sempre treballo en formats grans. Com a mínim, 120 x 120 centímetres”, detalla l’artista, que va dedicar entre cinc i quinze hores a cada animal; en total, uns set mesos de feina. No tenia calendari, “els dies comptaven per animal fet”.

És dissenyadora gràfica de formació i controla tota mena de tècniques, però prefereix fer les obres artesanalment. “M’agrada recuperar l’ofici de pintora. Soc molt més feliç quan utilitzo els pinzells que la pantalla de l’ordinador. I m’agrada molt observar, perquè, al final, el fet de pintar és com ser un canal, un viatge a través de formes, color, llum, composició... M’agrada recrear-me en la pinzellada i que puguis trobar una obra abstracta dins d’una obra realista”, defineix.

Santamans, com els seus companys de projecte, està molt implicada en la preservació del medi natural. “És un llibre poètic i bonic, però amb un component fort de denúncia”, concreta l’artista.