El rei dels nòrdics

Les primeres paraules de la roda de premsa ja són de traca: “Esteu contents del resultat d’ahir, oi?”, diu Jo Nesbo, com a bon aficionat al futbol i en referència a l’eliminació del Real Madrid de la Champions.

Jo Nesbo va néixer a Oslo el 1960. Els seus llibres han estat traduïts a 40 idiomes en més de 50 països i s’acosta als 50 milions d’exemplars venuts a tot el món dels seus 25 títols publicats fins ara.

És conegut per la sèrie protagonitzada pel policia Harry Hole, de la qual ja ha publicat dotze títols, però té dues sèries més, una també de gènere negre, protagonitzada per l’assassí a sou Olav Johansen, i una d’infantil, amb el Doctor Proctor. Però també ha publicat set obres independents, com ara Headhunters, la seva versió de Macbeth i, ara, El regne, publicada per Proa amb traducció al català de Laura Segarra i, en castellà, a Reservoir Books, amb traducció de Lotte Katrine Tollefsen.

El regne està ambientada en un poblet de les muntanyes de Noruega. “Roy és un home solitari, introvertit, que té dislèxia i toca de peus a terra”, explica l’autor. Roy treballa a la benzinera del poble i viu al casalot familiar, dalt d’un turó. Els pares van morir en un suposat accident de cotxe i el seu germà petit, Carl, després de passar quinze anys als EUA, torna casat amb una arquitecta exòtica i atractiva, Shannon. Tenen el projecte de construir un hotel a les terres familiars i guanyar molts diners, ells i la resta d’habitants del poble. No serà fàcil en una comunitat en què tots es coneixen i on històries del passat, no sempre agradables, tornen amb força.

“Quan jo tenia uns vint anys el meu pare era una persona justa que creia en el bé i el mal, però es va discutir amb un veí per unes terres. De cop, el veí de tota la vida es va convertir en un enemic i el meu pare va dir que el primer era la família, per damunt de tot. Em va impressionar.”

Nesbo també es va inspirar per a El regne en la relació amb un germà petit “que va morir fa sis anys”. “Jugàvem al mateix equip de futbol, tocàvem a la mateixa banda de música” i la mort el va afectar. “La tragèdia sempre és present en les meves trames”, afegeix, tot i que creu que aquesta obra té un component optimista.

El regne ja ha estat considerada una obra mestra, un thriller gegantí, complex i addictiu en què Nesbo retrata, amb la seva habilitat habitual, les passions humanes. L’editor Joan Bonfill qualifica l’obra de “madura, completa i total”, i el també editor Jordi Rourera afirma que “manté les característiques habituals de Nesbo, però és diferent del que ha publicat fins ara, deixa una mica de banda els camins del gènere negre”.

Sovint es menysté el gènere negre i policíac. Sovint es fa un paquet –pejoratiu– amb els autors nòrdics. Jo Nesbo, però, exsoldat i guitarrista i lletrista d’una banda de rock –té sis discos editats i encara estan en actiu–, està per sobre de l’àmplia majoria d’autors, nòrdics o no, gràcies als seus ajustats retrats psicològics, la seva bona mà construint trames i la manera de jugar amb els límits de l’estructura. “El gènere no importa, és només un marc.”

“El que menyspreo dels personatges són coses meves; el que odio de mi em resulta molt útil per a les novel·les”, assegura amb un somriure. No sol crear els personatges amb tots els detalls, prefereix que vagin creixent a mesura que escriu la novel·la. Sí que parteix d’una sinopsi prèvia amb l’argument.

Per a El regne ha begut del seu passat. “Tant els avis materns com els paterns vivien en pobles petits on tothom es coneix, que per una banda està bé, però també resulta claustrofòbic, i quan marxes anys i tornes, continues sent el fill de tal i recorden què vas fer en el passat. Es barreja la solidaritat amb l’enveja”, conclou.

Al final de la roda de premsa, Nesbo agafa una guitarra i està a punt d’interpretar una cançó que acaba d’escriure, però al final li fa vergonya. Preguntat sobre què llegeix, treu quatre llibres: una biografia dels Beatles, una de Joy Division, una de Tom Petty i una de Stanley Kubrick. “Llegeixo poca ficció, darrerament.” Que no pateixi, n’hi ha prou que l’escrigui per nosaltres.