Memòria de l’horror de Srebrenica

Des de Grbavica, la seva opera prima, amb la qual va guanyar l’Os d’Or a Berlín el 2006 abordant el drama de les dones violades a Bòsnia i la vergonya que ha fet que ho amaguessin, Jasmila Zbanic ha afrontat la guerra que va devastar el seu país i les seves conseqüències perdurables. Nascuda el 1974 a Sarajevo, afirma que té pendent la realització d’un film sobre el setge a la seva ciutat, que ella mateixa va patir. Amb el seu últim film, Quo vadis, Aida?, ens recorda com l’exèrcit serbi i grups paramilitars van entrar a una altra ciutat, Srebrenica, i hi van perpetrar un genocidi contra la població musulmana davant de la impotència i la passivitat dels soldats –aleshores neerlandesos– de l’ONU que suposadament la custodiaven com a zona segura. De fet, més que els soldats, assenyala els alts dirigents de la institució, que, malgrat els ultimàtums, no es va atrevir a actuar contra Sèrbia. Com tampoc ho va fer la UE.

Zbanic es concentra en el moment de l’entrada de l’exèrcit comandat pel general Ratko Mladic, el juliol del 1995, mentre milers de bosnians musulmans intentaven refugiar-se en una antiga fàbrica de bateries on s’havia instal·lat el destacament de l’ONU: només n’hi van deixar entrar uns pocs centenars, bona part dels quals tampoc van escapar de l’assalt serbi. Ho reconstrueix a través de la seva protagonista, Aida, una mestra convertida en intèrpret de l’ONU, de manera que, seguint una dona amb un salconduit, el film transita entre els refugiats a l’interior de la fàbrica i els exclosos, els oficials de l’ONU i els oficials serbis amb els quals negocien. Interpretada amb molta credibilitat per Jasna Djuricic, Aida intenta desesperadament salvar el seu marit i els seus dos fills joves. No per això, tot i que en algun moment ho podria semblar, Zbanic perd de vista la tragèdia col·lectiva de les víctimes d’una neteja ètnica.

La seva denúncia és inapel·lable. La seva posició, clara. Maniqueisme? Hi ha horrors que no admeten miraments. Potser tampoc subtileses. En una mena d’epíleg, Aida afronta el retorn a una ciutat plena de fosses comunes i habitada pels assassins. Però ho fa com a mestra, amb la idea que els nens sempre poden representar l’esperança.