Cultura

Lídia Pujol

CANTANT

“Ja no hi ha opinió pública, sinó opinió mediàtica”

Després de centrar les seves últimes produccions en els textos de, per exemple, Ramon Llull, Teresa de Jesús, El llibre vermell de Montserrat i Raimon Panikkar, Lídia Pujol (Barcelona, 1968) se serveix, aquesta vegada, de les cançons de la cantautora madrilenya Cecilia (1948-1976) per reflexionar sobre la simplificació que suposen els bàndols i la necessitat de despertar subjectivitats. Conversando con Cecilia (Satélite K), amb producció musical i arranjaments de Carlos Montfort, Dani Espasa, Òscar Roig, Pau Figueres i la mateixa Lídia Pujol, es presentarà el dia 15 en el Festival Acròbates de l’Hospitalet de Llobregat i el 21 de juliol a la Sala Barts de Barcelona en el marc del Festival Grec.

Com va néixer aquest projecte?
El 3 d’octubre del 2017, amb el discurs del rei. Era a casa a la Segarra i em va sorprendre que em sorprengués el que va passar. Vaig quedar en una mena de xoc i em va venir a buscar una cançó que devia estar a la recambra del meu inconscient de nena: Mi querida España, que va ser censurada i que Cecilia, amb la lletra original, només va cantar un sol cop. Cecilia, en les seves cançons, feia retrats de normalitat perquè nosaltres, personalment i subjectivament, decidim si aquesta normalitat ja ens va bé o, en canvi, ens fa sentir malament però, com que és normal, l’acceptem. Això la humanitat ja ho ha viscut amb el nazisme. Ara tinc la sensació que ens enfrontem a la tria entre posar en el nostre horitzó que volem ser animals, en què el peix gran sempre es menja el petit, la qual cosa, per exemple, explica l’esclat del neoliberalisme, o experimentar una resurrecció després d’aquesta apocalipsi que vivim i, en l’horitzó, posar-hi l’amor i la llibertat. Cecilia, en les seves cançons, ens convida constantment a mirar la vida no des d’una animalitat, sinó des del plantejament de com podem anar més enllà.
Què la va fascinar, d’ella?
Aquesta admirable dicotomia de la qual parlava, que transcendia el fet de pertànyer a un bàndol o a l’altre. A ella, que era filla d’un militar retirat que s’havia reconvertit en diplomàtic, li va tocar créixer en el bàndol vencedor, però no es va acomodar en els seus privilegis. Ella venia d’un concepte de llibertat claríssim, que implicava que no podia ser lliure si els altres no ho eren. Va ser educada a l’estranger, en democràcies, i estava influïda per Bob Dylan, Joan Baez, els Beatles... Els seus valors eren la llibertat i el respecte per les diversitats, més que el fet de pertànyer a un bàndol o a l’altre, que és una simplificació que necessita molts matisos. Ella, ja en tornar a Espanya, va començar a escriure sobre totes aquestes contradiccions per tal de convidar la gent a despertar la seva subjectivitat. Al capdavall, és allò que deia Ovidi Montllor: formem part d’una comunitat, però tot comença amb un mateix.
De Cecilia es té la imatge, però, que era ‘només’ una cantant pop.
Són els emmascaraments dels negocis... Ella l’única cosa que feia era cantar cançons que tinguessin un missatge, que sovint quedava amagat per les produccions de l’època. És per això que, en aquest disc, he intentat despullar les cançons i posar tota la música al servei de la lletra. Cecilia va morir quan jo tenia set anys. Era la banda sonora que havíem escoltat tots sense parar gaire atenció a la lletra. Ara he necessitat aprofundir en uns missatges que, en molts sentits, tinc la impressió que havien quedat penjats.
Una altra cançó censurada que ara vostè ha cantat: ‘Cíclope’.
És la cançó més profètica, en el sentit que parla de la radicalització de la característica per excel·lència del capitalisme: els intermediaris, siguin mediàtics, polítics, religiosos..., i que fan que no tinguis un vincle directe amb la teva pròpia vida, sinó amb ells. De l’intermediari, ella en diu cíclope, que és qui té una mirada plana, limitada, sense matisos. Al final de la cançó, en canvi, diu: “Y ahora veo con mis ojos y me deslumbran las realidades: el rojo es siempre rojo, el negro es negro, y la mentira es la mentira, y no es verdad que mis verdades son sólo mías.” Tot i que tenim ulls per veure-ho, a vegades dubtem de la nostra opinió, ja que acabem donant més importància a l’opinió dels mitjans de comunicació. Ja no hi ha opinió pública, sinó opinió mediàtica.
I, enmig de tot aquest repertori, una cançó amb lletra de Maria Mercè Marçal: ‘Morir’.
Volia donar importància al fet que una dona, com Marçal, que va tenir una mort anunciada, en fes un procés creatiu, com ho és el llibre Raó del cos. D’una mort anunciada, en va treure una obra creativa increïble. I el mateix amb Gemma Molera, que és l’autora de les il·lustracions que hi ha en el disc i a la qual també van diagnosticar un càncer. Aquest repte no el va tenir Cecilia, en canvi, que va morir per un xoc amb un carro de bous quan tornava d’un concert, amb 27 anys. La vida és això, i és així, i vaig voler posar en relació la mort de Cecilia amb la de Maria Mercè Marçal.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.