Cultura

A la Venècia del XVIII

Quid Pro Quo presenta ‘Andreas o els units’, obra trobada inconclusa entre els papers d’Hugo von Hofmannsthal, un dels grans clàssics alemanys del segle XX

“El que creiem aprendre no és res separat de l’amor, de la passió, del perill i de l’alegria”
Hofmannsthal està considerat com un dels grans exponents de la Viena de finals del XIX

Autèntica llumenera de la Viena en la cruïlla entre el segle XIX i el XX, Hugo von Hofmannsthal ha estat el gresol de les cultures que compartia a la seva sang, però sobretot a la seva mentalitat oberta i moderna. I no és exclusivament des del punt de vista ideològic sinó des de la poesia, en la qual va destacar ja a l’adolescència –algú el va considerar el Rimbaud alemany– i tot el que va comportar en la seva obra posterior totalitzadora. En un apunt explicava: “Sempre m’he esforçat a penetrar en els records de l’experiència humana: el que habitualment creiem aprendre no és res separat de l’amor, de la passió, del perill i de l’alegria.” És una declaració d’intencions que podem comprovar en la seva obra magna pòstuma: Andreas o els units, trobada inconclusa entre els papers d’Hugo von Hofmannsthal (Viena, 1874- Rodaun, 1929), que acaba de publicar Quid Pro Quo en una superba versió de Clara Formosa Plans. En aquesta novel·la inacabada el jove protagonista emprèn un viatge iniciàtic que el porta de la seva Viena natal a la Venècia del segle XVIII. Allà es veu involucrat en un subtil teixit de trames entre Maria, Sacramozo i Mariquita, tres personatges enigmàtics. Tots els actes del quartet s’aniran lligant fins a convertir-se en “els units”, que complementa el títol de l’obra.

En la nota de l’edició se’ns diu que Andreas consistia en un capítol acabat i en una sèrie d’apunts per a la continuació de la novel·la, apunts que apleguen notes, al·lusions a diverses situacions, breus diàlegs, algun aforisme i conceptes per desenvolupar, de vegades amb referències a altres textos. El text va aparèixer pòstumament per primera vegada a la revista literària bimensual Corona (Munic, 1930), i dos anys més tard S. Fischer Verlag va publicar un volum en el qual s’incloïen els apunts. Hofmannsthal va fer les primeres anotacions per a la seva novel·la el 1907. La part acabada va ser redactada entre el 1912 i el 1913 i porta els títols provisionals de La dama amb el gosset i L’amiga meravellosa. El títol Diari del viatge venecià del senyor von N. (1779), canviat més tard per L’aventura veneciana del senyor von N., que apareix als apunts per a la continuació —la major part entre el 1913-1914 i el 1917-1918—, passa a ser més tard Andreas o els units: “Sabem que Hofmannsthal volia acabar aquesta novel·la i que fins als darrers anys de la seva vida hi va fer anotacions. Pensava que l’acabaria en tres o quatre anys, però la va deixar de banda en favor de Nachspiel 1808, la història de la guerra d’Àustria contra Napoleó. Segons una carta de l’any 1918 dirigida al seu amic Hermann Bahr, Andreas havia de narrar la “joventut i crisi d’un jove austríac de viatge per Venècia i la Toscana l’any de la mort de l’emperadriu Maria Teresa”; tot amb la forma antiquíssima del viatge, d’un itinerari que transita al mateix temps pel món dels homes i pel món interior d’un mateix. S’insereix també en la “novel·la de formació” (Bildungsroman) alemanya, de l’educació sentimental, que es relaciona directament amb la novel·la filosòfica i de la qual tenim exemples com, entre molts d’altres, Anys d’aprenentatge de Wilhelm Meister, de Goethe, o Heinrich von Ofterdingen, de Novalis. En la producció de Hofmannsthal aquesta és l’única obra amb caràcter de confessió, encara que indirecta i sobretot en forma simbòlica. Els editors adverteixen que malgrat que la novel·la, tal com arriba a les nostres mans, està constituïda per un teixit de fragments, més enllà d’aquesta forma “Andreas conté moments d’èxtasi poètic, en els quals es percep la totalitat de l’existència, experiències intemporals i definitives”. Les anotacions són precisament les que ens hem permeten valorar i gaudir d’un geni poètic únic, a més d’accedir a les entranyes de la novel·la, on el seu desenvolupament ens apropa a l’autor d’una manera singular i de qualsevol punt de vista privilegiada.

La seva mateixa biografia el projecta al geni en un escenari ple d’estímuls. Hugo von Hofmannsthal és considerat un dels representants més importants del fin de siècle en llengua alemanya i del Wiener Moderne. La seva família era d’origen aristocràtic amb arrels jueves, italianes, suàbies i austríaques. El 1890, als setze anys, apareixen els seus primers poemes i drames lírics. Als cercles literaris de Viena se’l considera un nen prodigi i hi coneix altres autors joves, com Hermann Bahr o Arthur Schnitzler, amb els quals forma part de la Jung-Wien (‘Jove Viena’). El 1902 s’edita el text més important de Hofmannsthal, Ein Brief, coneguda com a Carta de Lord Chandos, que, amb un llenguatge escèptic, es llegeix com el manifest fundacional de la modernitat. Al mateix temps, aconsegueix entrar als grans escenaris amb les seves reelaboracions de tragèdies antigues inspirades per Nietzsche i Freud (sobretot Elektra, Edip i també a Venècia salvada). El paper de Hofmannsthal en la Viena del seu temps és fonamental perquè resulta difícil entendre la potència de la seva obra fora d’un context on podem trobar les grans figures de les tendències que convergien, els moderns de Klimt, els simbolistes del poeta Stefan George, amb qui va col·laborar, i els expressionistes. Tot seria extirpat amb l’ascensió dels nacionalsocialistes després del desastre de la Gran Guerra. El Hofmannsthal de l’època de maduresa també es veu impulsat per la preocupació humana i social. Andreas és considerat com una obra que toca el cim del seu període més fèrtil i reeixit. Si unim l’extraordinària intensitat poètica al seu teatre –va adaptar Calderón i Sòfocles–, dansa i música –va escriure òpera per a Richard Strauss–, els drames religiosos i polítics, a més del seus volums d’assaig, que tocaven punts de la filosofia, la metafísica i els nous corrents psicològics som davant d’una personalitat cultural única, fins i tot interlocutor del jove Walter Benjamin.

El final el podríem situar perfectament dins d’una de tragèdies gregues que tant va estimar. Hugo von Hofmannsthal moriria prematurament: el 13 de juliol del 1929, el seu fill Franz es va suïcidar. El dia 15, hores després d’assistir al funeral, l’escriptor patiria un vessament cerebral irreversible.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Txarango reinterpreta els seus grans èxits amb veus amigues en el disc de comiat ‘El gran ball’

Barcelona
James Rhodes
MÚSIC I ESCRIPTOR

“Mai tornaré a fer res tan important com haver donat suport a aquesta llei”

BARCELONA

La Terra és una gran habitació

BANYOLES
Fotografia

Retrat incomplet

Banyoles

Lluís Lozano surt a navegar a ‘Canta’m una havanera’

figueres

Captar allò que va ser

barcelona

La Fundació Mascort revisa mil anys de ceràmica catalana

Torroella de Montgrí

Ramon Blanch publica la novel·la ‘L’última carta’

girona

Sis milions d’ajuts per aixecar el vol

Barcelona