Cultura

DOLORS MIQUEL

POETA

“He estat polièdrica, gens margaritiana”

Veig la literatura com un orgasme poètic. Una festa creativa, salt enjogassat, perillós i terriblement difícil al meu buit
Al meu barri tampoc hi havia gent preocupada per l’art o per les idees, o pel pensament. La vida allí era una altra cosa

Amb la publicació de Sutura (Pagès editors), la poeta Dolors Miquel (Lleida, 1960) anuncia que es retira de la poesia per dedicar-se a altres gèneres. Esperem que no sigui així, perquè la seva obra és una de les més destacades del panorama literari del canvi de segle. El llibre és una àmplia selecció dels temes que l’han preocupat. A més, conté vuitanta-dues il·lustracions del mestre Perejaume i textos d’Íngrid Guardiola i Àngels Moreno. Parlem amb la Dolors d’aquest final i també de tot el que ha envoltat la seva obra.

La publicació de ‘Sutura’ ha coincidit amb l’anunci de la teva retirada de la poesia. Per què?
He deixat d’escriure llibres de poesia. Res més. Sento que no puc anar més enllà per aquest camí, un camí d’investigació i aprofundiment. No de repetició. Vull intentar d’altres vies. A més a més, una o un poeta no ha d’estar obligatòriament escrivint llibres tota sa vida i donant-los al mercat fagocitador, per a què? per a qui? Ara, si algú ho vol fer, perfecte.
Insisteixo: com es pot entendre Dolors Miquel sense la poesia?
No s’entén. Jo no deixo la poesia. Deixo de fabricar més llibres. No complac el sistema. Has de saber, a més, que també em canvio el nom: d’ara en endavant digues-me Lola Miquel. Atzarosament i curiosa, al mateix moment la Maria Callís Cabrera i jo hem fet canvis inquietants a la superfície visible. Hem modificat els nostres noms, sense haver-nos-ho dit. Potser influïdes pel moviment de planetes llunyans, per esotèrics moviments d’aquests pedrots que suren en l’èter vora la pedra que habitem.
Hi ha poesia de pagès?
Sí, i de puta, i de burgès, i de xarnego, i de pastor, i de proletari i de pijo i d’escombriaire, com el gran Barrabés que recitava amb nosaltres a finals dels noranta per “questos mons de déu”. Ara, poesia de rics, de nobles, d’empresaris, no n’hi ha actualment. No hi ha cap petit aristòcrata català, que jo sàpiga, com Sagarra dedicant-se al teatre, les memòries, la novel·la, la poesia. La major part de classe alta catalana, i mitjana alta, de la burgesia a qui tinc accés, no té cap interès en el català. Molts d’ells ja han canviat de llengua. Solen valorar el mercat i considerar Catalunya un mercat petit, de merda. Així que usen l’espanyol per accedir a tot Sud-amèrica i Centreamèrica. Les cantants d’èxit com Bad Gyal o Rosalia fan el mateix. Abans ja ho havia fet Joan Manuel Serrat, que fou molt criticat per això. Però, actualment, la situació crítica del català a Catalunya fa que s’aplaudeixi que les cantants catalanes esdevinguin megaestrelles en espanyol. I quan diuen una frase en català tot Catalunya s’escorre de gust.
T’ho preguntava per aquells recitals de quan començaves o els comentaris que se’n feien...
Poesia de pagès, dius... Això em recorda que la primera vegada que vaig sortir en una cadena de televisió de Barcelona, amb el Carles Hac Mor, l’Ester Xargay, en Gerard Horta i no sé quin altre poeta més, els vaig dir que era pagesa. Vaig mentir. Tothom, lògicament, em va creure. És fàcil creure mentides, en canvi creure veritats costa.
‘Sutura’ inclou poemes de quan eres jove en la dècada dels vuitanta. Com explicaries l’evolució, si és que existeix, fins als teus últimes llibres?
La meva poesia ha estat canvi, transformació, recerca, des del primer moment. En tant que poeta dona, m’he negat i negat a crear un objecte poètic específic. He estat polièdrica, gens margaritiana. Els meus llibres són tots diferents en la seva forma i aproximació al fet poètic. La meva poesia ha passat per diverses transformacions. Això m’ho ha fet tot molt excitant, tremendament excitant i apassionant.
Com ho definiries en poques frases?
Veig la literatura com un orgasme poètic. Una festa creativa. Un salt enjogassat, perillós i terriblement difícil al meu buit.
Ens agradaria saber quina és la relació de la poesia amb la vida. Si és possible viure sense la poesia.
Jo ho trobo completament impossible. Com es deu fer? Només algú que no hagi conegut la poesia potser podria. La meva família són –bé, eren– aquest algú. Crec que tot allò que era art els desanimava completament. Se’n mantenien lluny, a una prudent distància. Mai els vaig veure llegint o escoltant música o coses similars. Encara més, quan m’apropava amb algun escrit fugien. Si parlava d’ells en l’escrit em miraven estrany i deien molt decebuts: però si això és la vida, i continuaven amb les seves feines pràctiques. No sé d’on vaig sortir. Al meu barri tampoc hi havia gent preocupada per l’art o per les idees, o pel pensament. La vida allí era una altra cosa.
La poesia són només els versos?
Per als qui no són poetes, semblaria que sí. La mecànica de copiar els conceptes o les formes mètriques o metafòriques, converteix éssers corrents, gens dotats per a la poesia, en una mena de camaleònics poetes que semblen poetes sense ser-ho i que estan confonent el panorama i creant l’excés que estem vivint en tots els àmbits de la societat.
Podríem recuperar el terme ‘malbaratament’ dels anys setanta?
En el cas dels llibres de poesia o de narrativa, les escoles d’escriptura han afavorit aquestes circumstàncies de cultiu i producció exagerada. Al seu temps, les escoles d’escriptura han sorgit per les hores lliures de la societat consumista d’oci que les ha necessitades i les ha fetes imprescindibles. Una estilització actual del pa i circ, però la poesia supera la mateixa poesia.
En un poema dius “llegia Wittgenstein quan em van començar a pegar”. És llenguatge figurat, una metàfora?
Dins dels poemes hi ha la vida. La meva o la dels altres o la dels qui vindran. Quan parlo de Ludwig Wittgenstein en un context tan aberrant com el d’un maltractament físic, m’allunyo del vienès per topar de morros amb les seves teories. Faig el mateix amb Plató, en un poema que camina pels carrers atapeïts del gran i inhabitable Mèxic D.F. Aquests dos pensadors fracassen explicant-me la vida. Encara que tots dos siguin tan engrescadors en les seves teories.
En la teva poesia sobre la vida quotidiana es viu una autèntica revolució dels costums, des del final del món rural fins a la decadència absoluta del matrimoni. És poesia política o només descriptiva?
Descriptiva? És poesia corrosiva que fa olor de contenidor cremat. Recordo una poesia meua de fa molts anys que deia “Milito a les escorrialles de les ideologies”. I així era. D’aleshores ençà tot ha canviat. El món que coneguérem no existeix de cap de les maneres. I allò que encara queda aparentment dret, està corcat de base i esfondrat abans del gran esfondrament. Hem d’imaginar el futur encara. Tota la realitat està travessada per una gran esquerda estructural. Bé, una falla terrible com la Califòrnia, per ser més exactes. Algunes filòsofes i pensadors varis han començat a plantejar unes noves maneres de mirar el món i d’entendre’l. Hem de canviar la mirada per propiciar el canvi. Però estem en el procés de les idees, encara.
Dius “no fills, no eternitat anònima”. No ha tingut fills, ha estat mestra en paral·lel a la seva obra diferent, trencadora...
Jo en lloc de fills he volgut animals, bèsties, plantes, arbres, núvols i pedres. La reproducció càrnia no s’ha reproduït en mi. Només la de l’esperit. Des d’un punt de vista ecològic i posthumà seria el crit de la Donna Haraway Make kin not babies! fet realitat.
Parles, en canvi, amb gran amor cap a la teva família directa. Què n’opines, del concepte de família?
La família tal com la coneixem ara és la primera institució que es carregarà el futur. La noció d’amor inalterable pare-mare-fill-avis s’estendrà cap a àmbits més amplis i sortirà de la petita i miserable història de la sang i la carn i l’herència material. Això serà un gran guany per a la humanitat. Desapareixeran el orfes, l’Expósito, els animals abandonats, l’egoisme carni.
Has estat una de les grans rapsodes del renaixement de la poesia dita al país, però sovint te n’has mostrat crítica. Què se salva de la poesia en un recital?
No es poden comparar els recitals de finals dels noranta amb els recitals institucionalitzats i, per tant, organitzats pels diferents poders i poderets. El poeta ha esdevingut un treballador assalariat de biblioteques, institucions, ajuntaments, universitats... Assalariat, normalment per quatre xavos i una birra. M’hi incloc. A més, la recitació lliure i espontània està com mig prohibida. Has de demanar permís per recitar en una plaça o en un carrer. ¿Què està passant, em pregunto jo, perquè s’hagi de demanar permís?
Per què ho dius?
Fa un parell d’anys, vaig intentar fer una mena de recitals en els quals prenguéssim els carrers i les places. En vam fer un. Al crit d’Osca, que era el nom de la plaça presa. Després, no sé per què, no en vam fer més.
En un dels teus poemes, ‘Mare nostra que esteu en el zel, sigui santificat el vostre cony’, vas tenir problemes amb les forces involucionistes. Creus que a la classe política no hi ha el més mínim sentit de l’humor?
De vegades penso en aquell fet fatídic a l’Ajuntament de Barcelona, amb la Colau i les seves precioses natges ocupant-ne el seient més important i felicitant-me en acabar el recital per la meva poesia La que mai no es dispintina. Fent bromes i dient que ella tampoc anava pentinada. Allò va ser un teatret. Tanmateix si no haguéssim estat imputades la Colau i jo, ¿quina hauria estat la meva sort?, ¿la del Valtònyc? Vivim temps horrorosos i difícilment desemmascarables en el seu horror. La classe política –involucionista o no– es ven per vots, pel capital que li paga les campanyes... Quin humor ha de tenir? Té el cul llogat.
A ‘Sutura’ hi ha de tot. Al qüestionari final dius que “la major part de les mentides són sinceres”. On és la poesia dins la sinceritat?
Suturar els poemes de tants llibres, de tants anys, en un de nou és una il·lusió a qui la sinceritat o la mentida no l’afecta gens ni mica.
També dius que estàs farta del jo actual, malgrat que la teva poesia enfoca molt la teva personalitat, és gairebé una lupa. Com ho veus?
¿La meva poesia, una lupa de la meva personalitat? Crec que d’una vegada per totes cal diferenciar entre l’ésser que escriu i l’ésser que viu. No són els mateixos encara que estan units per corrents profunds i amagats, difícils o impossibles de veure a ull nu pels desconeguts i de vegades també pels coneguts. Pel que dius que estic farta del jo actual... No soc sola en aquest afartament. De fet l’antropocentrisme i el seu concepte d’humà està desapareixent.
Ja no som al centre de l’univers?
Ja no som el centre de l’univers, hem comprès que per a l’univers un humà té la mateixa importància que un gos, una roca o una petita flor. Hem comprès també que sense la flor, el gos, l’aigua i tot allò que envolta l’humà, l’humà no és res. Ha caigut la piràmide i ens trobem en una interrelació amb tot. Aquesta és l’evolució.

Una antologia temàtica

Dolors Miquel va ser un dels revulsius de la poesia catalana als anys noranta per la seva manera de recitar i un estil directe d’una gran franquesa. Autora d’una obra que inicia les publicacions als anys vuitanta, els seus llibres, que són una alenada d’aire fresc, han obtingut reconeixements i premis tan destacats com el Rosa Leveroni, el Ciutat de Barcelona, el Gabriel Ferrater, l’Alfons el Magnànim i l’Ausiàs March. No obstant això, si haguéssim d’utilitzar un terme per definir la seva poesia seria llibertat. Sutura, el que ella presenta com el seu últim llibre de poesia abans de dedicar-se al teatre i altres gèneres, és una antologia temàtica més que cronològica, més buscant l’accent divertit i amè que l’ordre dels seus llibres quan els va publicar. Ha estat un encert, tot i que si hagués atacat per la poesia satírica o el sarcasme, també hauria estat una bomba. Hi falten coses, però val molt la pena.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.