Un aire mortal

L’aire que respirem mata cada any set milions de persones a tot el món, segons l’Organització Mundial de la Salut (OMS). On i com liquida silenciosament tantes vides són preguntes molt sensibles, però necessàries, que respondrà el pavelló català de la Biennal d’Arquitectura de Venècia, que obrirà les portes aquest dissabte.

El projecte, de recerca pura i –mai millor dit– dura, posa el focus en Barcelona, on el nombre de morts anuals per contaminació se situa en 2.100. Però té irradiacions nacionals i internacionals, cosa que el converteix en un dels de més interès de tots els que ha presentat Catalunya dins del programa dels Eventi Collaterali de l’esdeveniment. “És un pavelló visionari i prescriptor, amb èxit abans d’inaugurar-se”, pel ressò mediàtic que ja està tenint, va subratllar ahir Iolanda Batallé, directora de l’Institut Ramon Llull, l’ens que promou la participació catalana en la Biennal.

Aire és la cinquena operació per projectar l’arquitectura del país a la ciutat dels canals. En l’última, la del 2018, es va decidir portar-hi els RCR just després que guanyessin el premi Pritzker. Excepcionalment, no es va convocar concurs, cosa que sí que s’ha tornat a fer en aquesta edició. I el va guanyar l’arquitecta i comissària d’exposicions Olga Subirós amb una proposta clarament interferida per la Covid, en negatiu i en positiu. La Biennal s’hauria d’haver celebrat l’any passat, però aquest temps de demora Subirós l’ha aprofitat per afinar qüestions que, a causa de la pandèmia, la societat veu més urgents que abans. Si el lema de la mostra, Com viurem junts?, ja era oportú, ella hi ha aportat un matís cabdal: Com sobreviurem junts?

No podem viure sense respirar, però tampoc podem viure respirant l’aire que respirem. “És un aire colonitzat per l’activitat humana, ple de partícules perjudicials que no veiem. Al pavelló, no només volem fer visible allò que és invisible, sinó el que és inadmissible: que no s’entengui l’aire com un bé comú. No fer-ho és un crim.” 2.100 morts evitables a Barcelona ho són. Però fins i tot el mite que la contaminació és un problema exclusiu dels entorns urbans queda desmuntat amb les dades. D’aire pur, no se n’inhala ni als Pirineus, avisa Subirós.

“Tenim les evidències científiques, però no són suficients perquè s’actuï. Doncs aportarem més evidències: unes cartografies amb precisió de carrer.” Aquests mapes els ha encarregat a l’estudi 300.000 Km/s, que ha encreuat dades de fonts múltiples, públiques i privades, i una part han estat elaborades ex profeso per ciutadans en tallers. El repte era anar al detall per acotar quines persones són les més vulnerables. I com en tantíssimes altres realitats crítiques, en aquesta la pobresa també hi juga en contra. Com la baixa qualitat dels habitatges. “Com a arquitectes i urbanistes, què hi podem fer?” En l’exposició de Venècia prenen posició amb un seguit de mesures que ajudarien a revertir el model de ciutat. Desterrar els cotxes, fonamental. I aquí, l’escenari Covid ha donat una lliçó. Durant el confinament domiciliari, a Barcelona els nivells de contaminació van baixar radicalment, “però al novembre van tornar a pujar, tant o més que abans de la pandèmia”, revela Pablo Martínez, de 300.000 Km/s.

Si es volgués, es podria, però hi ha un obstacle preeminent: “La falta de valentia política”, diu Subirós.

A l’exèrcit de dades que nodriran la instal·lació, la comissària va considerar que hi faltava una “capa poètica”. I la va confiar a Maria Arnal i a John Talabot, que han compost una ària inèdita. La peça musical també serà accessible per les xarxes de distribució digital i se’n farà una edició limitada en vinil.

Les dificultats que el coronavirus posa per viatjar a Venècia han fet que enguany el Llull hagi tingut més cura en la divulgació en línia dels continguts del pavelló (que estarà obert fins al novembre). També ha tancat un acord amb el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya per reconvertir el catàleg en un número especial de la seva històrica revista Quaderns.