Picasso, el joier

“Aquesta és la costella d’Adam, t’hi gravaré una Eva.” Això és el que explica Françoise Gilot en les seves memòries que li va dir Picasso l’estiu del 1946 quan, passejant encaterinats, es van trobar un os que ell acabaria transformant en un collaret. Està perdut, però se’n conserva una fotografia de Brassaï, un dels pocs a qui l’artista va confessar l’“autèntica passió” que sentia per crear joies. Les reticències a parlar-ne, però també a comercialitzar-les i inclús a exhibir-les en museus, han fet que aquesta faceta picassiana sigui una gran desconeguda. “No se n’havia escrit ni un trist article”, emfasitza Emmanuel Guigon, el director del Museu Picasso de Barcelona, que ara ha corregit el buit amb una exposició lluminosa: Picasso i les joies d’artista (fins al 26 de setembre).

Guigon n’és el comissari junt amb Manon Lecaplain, i ambdós han empès una investigació que partia de zero. En absència de textos, les fotografies han estat cabdals per resseguir aquesta aventura creativa “tan misteriosa”, diu Lecaplain. “No és que Picasso no li donés importància, sinó que simplement la va concebre per al seu món més íntim. Eren regals que va fer a la seva gent propera: dones, fills i amics”, sosté. Però un cop estudiades, són una mica d’informació, personal (“són un termòmetre de les seves relacions”) i professional (“són un laboratori de formes artístiques”).

Picasso tenia per costum, en tot el que es proposava, anar als marges per apartar-se de les convencions. I amb aquestes obres en miniatura va fer el mateix. No el trempaven els materials preciosos sinó els més humils. El Picasso joier de primera hora és el que va pentinar les platges del sud de França i va recol·lectar còdols, petxines i tota mena de deixalles que arrossegava el mar fins a la sorra. Amb aquests objectes marginals, que decorava subtilment i acoblava, va gestar “la joia de totes les seves joies”, el collaret Mussol que llueix Gilot, amb el seu estimat protegint-la amb un para-sol, a la famosa fotografia de Robert Capa. A l’exposició hi ha la imatge i hi ha el meravellós ornament.

Gilot (per cert, viva amb 97 anys) somriu bellament engalanada en aquesta instantània del 1948. Però ella no va ser el primer amor que Picasso va guarnir amb les seves minúscules creacions. El periple ornamental el va estrenar Dora Maar, seduint-la amb fermalls, penjolls i anells que comprava als mercats i que personalitzava afegint-hi un retrat gravat, pintat o dibuixat. A Maar, fotògrafa, li va demanar que, a més de posar-se-les, les retratés. En una paret del museu barceloní s’hi ha penjat un mosaic d’imatges de les joies que va posseir l’amant més fidel de l’artista. I no totes s’han conservat, o potser sí però s’oculten en alguna col·lecció privada. 

Quan a Picasso li entrava el cuc, ja no hi havia marxa enrere. I replicar fórmules l’avorria. “La joieria va ser un altre dels seus camps d’experimentació amb diferents materials i tècniques”, indica la comissària. A Valauri, amb la complicitat del taller Madoura, l’argila va ser la seva aliada per fer uns medallons amb els motius que tant el fascinaven: faunes, toros, centaures i cavalls. “És el mateix vocabulari mediterrani i mitològic de les seves grans obres”, indica Lecaplain. Setze d’aquests discos de terracota van aparèixer després de la mort de l’artista, a casa seva, dins d’una cistella de vímet. L’entremaliat Picasso els havia col·locat com si fossin uns ous de Pasqua per donar una sorpresa a la seva última dona, Jacqueline Roque. Aquest conjunt s’exposa ara per primer cop al museu del carrer Montcada.

Un altre mètode insòlit que va provar per innovar va ser –alerta– el de la cera perduda que li va ensenyar el seu dentista. Va fer uns models que després es van fondre en or i plata. “Són les úniques joies que Picasso va crear amb materials nobles. D’altres que es van fabricar amb metalls preciosos cap al final de la seva vida probablement es van fer sense la seva autorització”, precisa la comissària.

L’exposició tindria tot el sentit només amb aquesta recerca de l’inèdit Picasso joier. Però Guigon hi ha volgut sumar una altra capa de coneixement, tot fent-lo dialogar amb ornaments dissenyats per altres grans artistes del segle XX. En aquest “museu en miniatura”, com li’n diu, hi centellegen peces extraordinàries de Man Ray, Salvador Dalí, Alberto Giacometti, Alexander Calder, Lucio Fontana i Louise Bourgeois, entre d’altres. En una de les vitrines hi ha una polsera de pell de Meret Oppenheim que a Picasso li va cridar molt l’atenció quan la va veure en un bar de París. Ell va ser qui li va donar la idea que tot es podia recobrir amb aquell mateix material, inclosa la tassa i el plat amb els quals s’estava prenent el cafè. I així és com Oppenheim va parir un dels objectes estrella dels fons d’art surrealista del Moma de Nova York, Joc d’esmorzar de pell.

Picasso va inspirar els altres però alhora va ser una esponja que va absorbir talent aliè d’arreu. I les seves joies, com tota la seva obra, deuen molt als sabers i a les cultures ancestrals. No és només una teoria: Picasso treballava al seu taller envoltat d’objectes d’art primitiu, que col·leccionava amb devoció. Aquest fil l’estira una mostra paral·lela al Museu Etnològic i de Cultures del Món, veí del Museu Picasso. Joies baule i kàfir, les primeres de l’Àfrica occidental i les segones afganeses, dona més pistes per comprendre els secrets d’aquesta bèstia creativa que va ser Picasso.