Reivindicar el relat curt

Fama: “Era mitjanit quan sortia de la ferreteria amb unes lletres tan grosses que pesaven més que ell. S’havia forjat un nom.” Aquest és un dels microrelats –dels especialment curts– que Miracle Sala inclou a Piscolabis, publicat per L’Albí.

Miracle Sala (Santa Maria d’Oló, 1967) és poeta i narradora. També és filòloga i viu i treballa com a professora a Girona. Té obres publicades com ara el recull de relats La força de les paraules (2017) i el llibre de poemes La mort és molt bèstia. 101 epitafis animals (2018).

“Veig els meus microrelats plens d’essència, com un bombó farcit de licor, que al final t’esclata a la boca amb un gust intens i plaent. Més semblants al poema que no a l’aforisme, tant pel que fa a l’ús de la llengua com a les intencions i el ritme”, comenta l’autora, que cuida molt l’estètica i la forma.

Els 84 relats –per cert, prologats pel novel·lista Llorenç Capdevila– estan dividits en cinc parts: Vida, Poble, Món, Mort i Paraules. “A Piscolabis, l’element comú és la forma i la brevetat dels relats. Els temes, enfocaments i tons són molt diversos.”

“Més que amb les temàtiques, gaudeixo jugant amb els punts de vista, girant arguments coneguts o previsibles, cercant combinacions de paraules i imatges que m’emocionin... Temes que apareixen sovint, per activa o per passiva, són la natura, la humanitat, la seva bellesa i les seves amenaces”, explica Miracle Sala.

Sovint, als autors de relats se’ls pressiona –absurdament– demanant si mai escriuran una novel·la. Sala ho té clar. “Defenso el relat curt i el microrelat com a gèneres amb idiosincràsia pròpia, amb una tradició i uns autors consolidats que mereixen el mateix reconeixement que altres disciplines literàries com la poesia i la novel·la.” Amb tot, no descarta escriure algun dia una novel·la, quan tingui més temps. “Potser em falta paciència per abordar una història més llarga i complexa. Estic acostumada a treballar amb poc temps i intento acabar el que començo. Això no vol dir, però, que no dediqui hores i hores a polir els relats. Reviso i sobretot escapço. Aquesta part de la creació m’agrada molt, llimar i llimar fins que el text em convenç del tot”, assegura l’autora. En ser tants contes i amb tanta diversitat temàtica, filtrats per l’elaboració literària, la sensibilitat i l’humor, la guspira que els genera pot tenir molts orígens. “Els contes neixen de moltes maneres: a partir d’una anècdota, d’un record, d’un somni, d’una paraula o expressió... A vegades tinc una imatge al cap, la passejo uns dies i quan ha agafat la forma que m’agrada l’escric, però potser la canvio perquè el ritme o les paraules em porten cap a una altra banda. Sempre hi ha una mica de misteri, i és el que més m’apassiona d’escriure, com creix i evoluciona una història a partir del no-res.”

Sala col·labora en publicacions com ara Núvol i la Revista de Girona i també participa en diferents grups creatius. “L’any passat, durant el confinament, el compromís amb el grup dels Lletraferits –ens vam conèixer en un curs fa vint anys– va ser fer un microrelat a la setmana. Els últims tres anys també he participat a la Lliga de Microrelataires. Molts dels contes de Piscolabis han nascut en aquest context.”

És autora d’anar prenent notes en tot de llibretetes escampades pels racons de casa seva i fidel a dues cites, “la de Plini el Vell, Nulla dies sine linea, és a dir, no deixar passar cap dia sense una línia, escrita o llegida”, i també el que deia Ray Bradbury sobre la creació de contes: “Si escrius un conte cada setmana, al cap de l’any són 52 històries. És impossible que de tantes no n’hi hagi alguna de profit.”