Dylan: 80 anys en 8 moments

Res del que parlarem a continuació hauria succeït si, l’any 1961, John Hammond, àvid cercatalents a Columbia Records, no hagués quedat fascinat per aquell noi a qui, el seu fill, havia vist feia poc tocar al Village de Nova York. “Les modes, a en John, no li importaven”, explicaria Dylan –que el mes de gener d’aquell mateix any s’havia trobat amb Woody Guthrie, la seva principal inspiració– dècades més tard. “I jo era molt poc, poquíssim, comercial, però no em va abandonar.”

Dylan i Joan Baez canten plegats en la marxa pels drets civils de Washington, el 28 d’agost. Feia només tres mesos que s’havia publicat The Freewheelin, amb cançons com ara Masters of war i Blowin’ in the wind, i aquell mateix estiu començava l’enregistrament de The times they are a-changin’. Molts veien Dylan com a portaveu d’una generació. Ell, però, ja començava a sentir-se manipulat pel moviment de protesta.

L’any en què, al festival de Newport, davant l’estupefacció dels guardians de les essències folk, Dylan va electrificar la seva música és considerat –encara més a partir que, l’any 2005, Martin Scorsese ho mitifiqués en el film No direction home– l’inici d’una nova era. El maig de l’any següent, a Manchester, un espectador, Keith Butler, li va cridar: “Judes!” Dylan va dir que no el “creia” i va demanar a The Band, que l’acompanyaven, que toquessin “rematadament fort” la següent cançó: Like a Rolling Stone. Tres dècades i mitja després, Butler, aleshores resident al Canadà, viatjava expressament al Regne Unit per explicar davant els mitjans, talment com una celebritat, aquell episodi, coincidint amb la publicació del concert com a part de les Bootleg Series.

El 20 de gener, i amb l’acompanyament, també, de The Band, Dylan feia la seva primera aparició pública en vint mesos per a un memorial de Woody Guthrie al Carnegie Hall de Nova York. Es posava en relleu, potser per primer cop, l’interès del personatge –que, entre el juliol del 1967 i el setembre del 1969, va tenir tres fills amb la seva dona, Sara Lownds– de viure completament allunyat dels focus mediàtics, amb una vida privada, encara ara, rica en enigmes.

La carrera de Dylan està plena de girs imprevistos de guió, un dels més cèlebres és la seva conversió al cristianisme, que va irritar els seus seguidors tal com, una dècada i mitja abans, ho havia fet la seva suposada renúncia a la música folk. L’anomenada “etapa cristiana” de Dylan va quedar plasmada en dos discos, el primer dels quals, Slow train coming, fet amb Jerry Wexler de productor. “Bob, estàs parlant amb un jueu ateu de 62 anys”, s’ha escrit que va dir quan Dylan el va intentar evangelitzar. “Posem-nos a fer el disc, vinga.”

Com tantes altres estrelles, Dylan s’ho va prendre en calma per venir a actuar a Catalunya. Ho va fer, finalment, el 28 de juny del 1984 al Miniestadi, en un concert promogut per Gay Mercader que va començar amb Highway 61 Revisited i va finalitzar, vint-i-cinc cançons més tard, amb Blowin’ in the wind, amb Carlos Santana de convidat. Dylan tornaria cinc anys més tard al Palau d’Esports i, d’ençà d’aleshores, les visites a Catalunya, no van ser escasses, amb cites al Poble Espanyol, el Doctor Music d’Escalarre, els festival de Cap Roig i de Pedralbes o, ja el 2018, absorbit pel cançoner popularitzat per Frank Sinatra, el Gran Teatre del Liceu.

Dylan, com els Rolling Stones o Neil Young, és l’exemple paradigmàtic d’artista a qui els anys vuitanta no van fer cap favor. Els més ferms candidats a ser considerats els seus pitjors discos (Knocked out loaded i Down in the groove) formen part d’aquell període. I algunes de les seves imatges més vergonyoses (no obrint boca en un vídeo mentre d’altres cantaven We are the world o fent, potser, la seva pitjor actuació amb Ron Wood i Keith Richards en el Festival Live Aid), també. Tanmateix, el 1988, tornava a somriure quan, per cap altra raó que l’amistat, va formar Traveling Wilburys amb Roy Orbison, George Harrison, Jeff Lynne i Tom Petty. Ni abans ni després ha existit un “supergrup” de tanta potència.

Dylan va resistir-se, l’any 2017, a fer el discurs d’acceptació del Nobel, imprescindible per rebre’n la dotació i amb cites, en el seu cas, a l’Odissea d’Homer i Moby Dick. Més entusiastes van ser les notes d’agraïment que, dos anys abans, va llegir quan, a Los Angeles, se’l va reconèixer com a Persona de l’Any en la gala benèfica Musicares, i que, segurament, contenen les seves reflexions més interessants d’ençà la publicació, onze anys abans, de Cròniques, autobiografia de la qual ja molt pocs confien en una continuació. Dylan carregava contra els crítics que, des del primer dia, l’acusen de cantar “com una granota” (“per què no diuen el mateix de Leonard Cohen?, per què no diuen el mateix de Tom Waits”, es preguntava), recordava com havia començat a escriure a partir de velles cançons folk i reconeixia que ningú hauria cantat mai tant les seves cançons si abans no ho haguessin fet Peter, Paul & Mary, Joan Baez, els Byrds o Nina Simone.