Ell sempre ha estat un altre

El 1967, en el transcurs de l’enregistrament de les anomenades “cintes del soterrani”, amb els músics de The Band, Bob Dylan va compondre un tema anomenat inicialment I’m not there 1956. La particularitat radica en el fet que, en la versió original, costa d’entendre la lletra. Escoltem el xiuxiueig d’uns hipotètics versos que no acaben de configurar-se. Sembla com si el tema no fos més que un esbós d’una cançó que no arriba a prendre forma. No va ser inclosa en el doble àlbum inicial The basement tapes que recollia una part de les composicions del sòlid, però durant anys es va convertir en un tema mític. El poeta intenta apropar-se a una noia que treballa de cambrera i atrapar-la perquè no se li escapi, però quan ho aconsegueix s’adona que qui no està allà és ell mateix, perquè ha marxat: “I’m not there. I’m gone” (“no estic allà, he marxat”). El tema és una metàfora d’algú que no es pot acostar als altres perquè ell mateix s’ha fet escàpol.

I’m not there és també el títol d’un intent de biografia fílmica centrat a ficcionar les moltes vides de Dylan. Està dirigida per Todd Haynes. La pel·lícula parla del fracàs que implica atrapar el misteri Dylan. Per aquest motiu sis actors diferents interpreten el paper de Bob Dylan, com si cadascun d’ell fos el reflex d’una de les múltiples màscares que ha fet servir al llarg de la seva trajectòria. El jove que adorava Woody Guthrie, el cantant folk, el cantant de rock atrapat per la cultura lisèrgica, el poeta que adorava Rimbaud, el marit infidel que busca una retirada impossible, el bandoler que somiava ser hereu de Billy the Kid són les cares que dibuixa Todd Haynes en la seva pel·lícula. Aquestes cares, però, configuren un primer calidoscopi que resulta incomplet.

Bob Dylan és un nom artístic construït a partir d’una suma de múltiples vides. Per entendre’l cal partir d’un mite essencial de la cultura americana, Huckleberry Finn. El personatge creat per Mark Twain l’any 1885 exemplifica el desig de llibertat però també la voluntat de quedar-se en un estadi des del qual és possible escapar a qualsevol responsabilitat.

Aquesta ambivalència és molt present en les actituds amb què Dylan configurarà la seva imatge, situant-se en el joc constant entre el gran poeta que va canviar l’escriptura del rock i l’home de la carretera que viu en un desarrelament constant mentre reivindica l’existència d’una tournée mundial que no té fi possible. Dylan és el jove tímid de la guitarra i l’harmònica, el cantant de rock que va ser acusat de ser una encarnació de Judes, l’home que va caure de la moto per veure si podia tornar a començar, el mite atrapat per la fama, el místic religiós que creia en la salvació de l’ànima, el milionari murri i solitari, l’heroi pessimista, l’intèrpret que es reinterpreta en cadascuna de les seves cançons, el cantant irascible, el cineasta que va dirigir una perduda pel·lícula de culte, el crooner que de gran va ser locutor de ràdio, l’apòstol de l’apocalipsi i, també, un gran escriptor que va guanyar el premi Nobel.

Robert Zimmerman va ser un adolescent jueu que va créixer en un poble de Minnesota en l’era d’Eisenhower i que a la ràdio va escoltar cançons populars. Va agafar en préstec el nom de Bob Dylan d’un poeta gal·lès de principis de segle XX. Va voler embetumar-se la cara per arribar a ser un cantant blanc de música negra però va acabar assumint el cant d’un trobador d’Oklahoma. Es va obrir pas en l’escena folklòrica del Greenwich Village novaiorquès, en un moment en què als locals propers sonava la revolució jazzística de Be Bop. Va partir del folklore i la tradició musical per parlar del seu món però es va cansar d’un present marcat per la segregació racial, el pacifisme i la recerca de la utopia.

Tal com ha acabat explicant en el tema Murder must foul (2020), el dia de novembre en què John Fitzgerald Kennedy va ser assassinat a Dallas va començar una nova època en la qual tots volien veure el que passava però en el fons ningú va acabar veient res. A partir d’aquest moment, la trajectòria de Bob Dylan va centrar-se en l’elaboració d’una personalitat enigmàtica i mercurial que sembla atrapar l’esperit del seu temps mentre sent el pes d’una profunda malenconia per una Amèrica perduda. A mesura que la seva vida es va convertir en un mite va passar de ser un intèrpret de les tradicions de la cultura americana a acabar convertint-se en la seva millor encarnació.