“El respecte cap a l’altre és absolut”

Rodolfo del Hoyo. Hi ha poemes que surten de les imatges, imatges que neixen dels poemes i també una feina de creació conjunta, amb imatges i poemes que han estat pensats per tots dos, però cadascú ha fet la seva feina des de la seva especialitat.

R.H. La majoria de les sèries ja estaven fetes abans del llibre. L’única sèrie que hem fet entre tots dos és la de L’ombra damunt el mur, on només apareixen fotos sense poemes. Va ser una experiència fascinant que ens ha dut a seguir treballant en aquest sentit. Tenim previstes altres sèries amb un concepte pensat per tots dos per a un treball pròxim. La Miriam també ha explorat uns projectes en solitari als quals m’incorporaré quan la pandèmia ens ho permeti.

Miriam G. Troncho. Crec que el que impera en el binomi que formem és l’absolut i profund respecte cap a l’altre i per la seva forma d’expressió. Sí que li comento el que em fan pensar o sentir els seus versos. I ell fa igual amb les fotografies. Tinc llibertat de dir i proposar, però la nostra col·laborar no va en aquest sentit.

M.G.T. Tots els que treballem amb formes d’expressió parlem del que té a veure amb nosaltres, de les coses que ens omplen el cap, del que sentim o d’allò que ens habita l’inconscient. No es pot explicar res que no surti de tu mateix. Per a mi no es tracta de buscar, es tracta d’escoltar, d’agafar del fil i anar estirant. Per això la majoria de les meves fotografies són autoretrats o de persones molt properes a mi.

M.G.T. Treballo millor allà on sento que fa falta estar a cada moment. La comoditat i la incomoditat sempre juguen un pols necessari.

R.H. En efecte, al llibre hi ha referències als espais que viuen en mi, encara que alguns ja no existeixin o estiguin tan transformats que és com si haguessin desaparegut. Les persones ens construïm amb els records que no sempre són reals, els adaptem als nostres interessos. Alhora, alguns –els poetes tenim aquesta mania– reflexionem sobre la nostra existència en el món. Des d’aquest punt de vista, malgrat la diferència estètica i de contingut dels poemes, considero que és un llibre unitari. Les persones no som només fusters o professors de llengua o metges. Tenim idees polítiques, tenim un entorn afectiu, ens agrada llegir o jugar a cartes, el vi o la cervesa, la música clàssica o el rap, pensem sobre la vida i la mort, passem moments de felicitat i de dolor, vivim en cases que ens ocupen moltes hores de feina. Jo no vull separar la meva condició humana en mil facetes per fer un llibre de cadascuna. El meu jo és un conjunt en contínua transformació. I els meus llibres de poesia reflecteixen aquest conjunt, no ho he de fragmentar. Això no obstant, sempre hi ha un tema dominant. A Reconstruccions (2017) el tema dominant és la recerca de la identitat. A Pel camí dels àlbers, el tema dominant és el buit i la petjada que ens deixa el pas del temps i la sensació de viure diversos temps alhora.

R.H. Vaig decidir que els poemes més narratius tinguessin una mètrica concreta, principalment amb versos decasíl·labs, però també hexasíl·labs o alexandrins, i que els poemes més filosòfics, introspectius, contemplatius o d’exploració del silenci serien de versificació lliure. També m’agrada fer servir els monòstics, els poemes d’un sol vers. Els vaig descobrir llegint en Feliu Formosa i em van captivar.

R.H. Vam decidir que el llibre seria aquest i no pas un altre amb altres fotografies o poemes diferents perquè és l’expressió del projecte expositiu Poegrafies. Feia molts mesos que treballàvem junts sense cap data ni cap mètode. Era una feina creativa molt improvisada en funció del temps que tenia cadascú, fins que el 2018 la Miriam va ser convidada a participar al Festival Imaginària de Castelló i em va demanar d’afegir els meus poemes a les fotografies. I l’exposició va ser un èxit que vam repetir.