Llibres

LLUÍS CALVO

Poeta, narrador i assagista

“Tota tradició és una construcció social”

Quan no hi ha empatia amb els que t’han precedit, ets com Narcís amb el seu reflex; no veus els milions d’ulls que t’observen
La immediatesa comporta una pèrdua de reflexió, que és una tasca remugant, enfront de l’instint carronyaire d’avui

Poeta, narrador i assagista, Lluís Calvo s’està fent un lloc cada vegada més definit dins el pensament en llengua catalana, sobretot arran de la publicació de L’infiltrat, el 2018, i ara amb Els llegats, tots dos a Arcàdia. Si en el primer plantejava estratègies de resistència enfront dels camins fressats, en el seu nou assaig aborda la transmissió del passat alhora com una “successió de crims” i un baluard contra la banalització del coneixement per part dels populismes.

El llibre tracta de llegats en plural. Hi ha més d’una herència rebuda?
Considerar el llegat com una cosa única comporta un únic dictat, una única herència, a través d’uns processos de legitimació vinculats als poders. Tota tradició és una construcció social, igual que els llegats que se’n deriven. Formen part d’una baula que dona continuïtat històrica a la percepció. Aquest és un tema que ens interroga a cada moment: el que ara som formarà part dels llegats, els visibles i els invisibles, els reconeguts i els oblidats, els oficials i els extraoficials, els centrals i els marginals. Hi ha un procés de revisió contínua. Hem passat d’un dictat únic, que no admetia cap desviació de l’eix central, a una major horitzontalitat, afavorida, per bé i per mal, per les xarxes i la circulació massiva d’informació.
En el llibre insisteix en la necessitat d’interpretar i actualitzar els llegats.
La necessitat de revisar les direccions úniques de la tradició és molt vigent. L’altre dia vaig llegir dos articles al Frankfurter Allgemeine que hi feien esment. Un d’ells es plantejava si Kant era racista per unes manifestacions sobre els gitanos, i l’altre es plantejava si Bach i Beethoven pertanyien a una tradició colonialista, perquè els compositors africans coetanis no apareixen pas al cànon. Aquí hi ha una dialèctica entre la incorporació dels llegats ocults i el qüestionament potser massa sever d’autors que pertanyien a unes èpoques en què això no es plantejava. La història l’elaborem des del present, i amb categories del present, i per tant s’ha de ser una mica caut. Però el debat és interessant pel fet que ajuda a qüestionar-se i reformular unes tradicions que semblaven intocables.
Es pot mantenir avui la idea d’un cànon?
És molt difícil, per la senzilla raó que no satisfaria ningú. Els grans discursos unitaris, propis de la modernitat, ja no existeixen. La fragmentació i la clivella amb el passat fan molt difícil el consens, la idea del món comú, per dir-ho com Husserl. Ens hem disgregat en multitud de particularismes i especialitzacions. D’una banda és interessant, perquè hi ha una diversitat molt gran i cada part d’aquesta diversitat constitueix un món, amb unes tradicions i uns llegats propis. El problema és quan no coneixes res més que la teva parcel·la.
Fa l’efecte, però, que encara hi ha una tradició instituïda que s’imposa com la bona. Carner i Pla són inamovibles...
Perquè hi ha unes inèrcies, fins i tot en el tractament que fan els mitjans o les institucions públiques d’uns autors o uns altres. Però tot això està dinamitat per moltes altres plataformes. Hi ha moltíssima gent que aquests discursos els ignora, perquè ja té una comunitat pròpia. El problema és que cada cop són comunitats més tancades. I al mateix temps hi ha la gent que vol emular una configuració del cànon com al segle XVIII o XIX. Hi ha massa clivelles, com ja va detectar Walter Benjamin.
Es refereix a la “tradició messiànica”, a la visió de la història a través dels vençuts com una forma de redempció?
Benjamin ho expressa de manera preciosa en la tercera tesi sobre el concepte d’història, quan diu que només a la humanitat redimida li pertany el passat. És una idea clau: la humanitat no serà plena, no tindrà la seva dignitat i llibertat, fins que no repari totes les atrocitats comeses. Aquest messianisme em sembla formidable. A més, Benjamin era un marxista que escrivia molt bé, i això és bastant insòlit. Era un grandíssim escriptor. Feia filosofia tot narrant.
La universitat d’Oxford ha decidit suprimir Homer i Virgili per atraure més alumnes. Anem per aquest camí?
Aquesta és una notícia molt llampant i que hem de situar en un context de liberalisme que busca el guany, la productivitat i l’efectivitat màxims, segons uns paràmetres que evidentment no comparteixo. El passat fa nosa, es veu com una cosa antiga. Tot això està molt lligat a la infantilització dels mitjans de comunicació, amb uns missatges cada cop més esquemàtics, com els de la política. Es crea un context comunicatiu com el de les xarxes socials, on tot és immediatesa i el que val és l’emoció, l’estímul. Una de les conseqüències és la pèrdua de la reflexió, que és una tasca remugant, enfront de l’instint carronyaire d’avui. La capacitat de pensar va lligada també a la capacitat de crear narratives, que implica paciència, tenir temps al davant. El pròxim que veurem, n’estic convençut, serà com les classes més poderoses seran les úniques que disposaran de temps.
La riquesa serà el temps d’oci?
Serà temps d’oci gairebé les 24 hores, amb tothom distret amb els missatges. La necessitat d’estar bombardejats constantment d’informació n’és una conseqüència, i també el narcisisme. Aquest trastorn es reconeix per un ego molt inflat, manca d’empatia, unes ganes molt grans de ser reconegut i admirat...Quan no hi ha empatia amb els que t’han precedit, només et veus a tu mateix, com Narcís en el seu reflex; no veus els milions d’ulls que t’observen ni la capacitat d’anar cap a l’altre i estendre-li la mà per continuar la baula.
Hi ha també una reivindicació de l’oralitat, lligada al treball de les dones, quan s’explicaven històries mentre cosien.
És una pèrdua. Ara estem enganxats a pantalles. Són altres narratives. Les pantalles funcionen per impactes visuals i missatges esquemàtics, i abans hi havia l’art de narrar. Formaven part de la cultura popular, del folklore, i tot això alimentava el que es considerava alta cultura. Tant la música com la literatura o l’art xuclaven dels motius populars.
La mateixa avantguarda es renova a través de l’art primitiu.
Sí, hi ha aquesta idea dialèctica d’emmirallar-te en el passat i alhora trencar-lo, desmentir-lo o bé fer-ne una lectura crítica, que és molt important. Vull ser molt clar: hi ha uns contextos de l’abjecció i l’horror amb els quals s’ha de ser implacable. No hi ha excusa possible per al feixisme ni els camps d’extermini, ni tampoc per al bel·licisme, les idees patriarcals, l’explotació econòmica, la devastació ecològica. En canvi, en el marc del debat cultural aplicaria un cert relativisme, perquè jutjar el passat amb els paràmetres d’avui és delicat.
A propòsit del Walhalla, que es fa construir el 1938 el músic australià Percy Grainger, compara els museus amb cementiris on s’hi va a adorar els morts.
Els museus són llocs creats des del poder, amb una certa imposició i molta magnificència, i per això moltes persones no s’hi identifiquen. Grainger és un d’aquests grans egos que prefiguren el narcisisme modern. La seva obsessió pels testaments connecta amb l’obsessió paranoica pel romandre, que avui s’està perdent. La glòria i la immortalitat sonen ràncies. Tot és tan efímer, que ja no ens plantegem que res pugui perdurar.
Això condiciona l’existència mateixa: si res no queda, res no té importància.
Comporta un descrèdit del llegat. Si no hi ha futur, cremem-ho tot. He de viure el present i la manera de fer-ho amb èxit és difonent missatges plans. No hi ha una voluntat de deixar res als que vindran. Crear és pura egolatria. El presentisme articula aquest narcisisme, aquesta sobreexposició contínua d’un mateix.
És una sobreexposició deliberadament idiotitzada: com més ignorant, més graciosa; com més cridanera, més veritat sembla que transmet.
El ganxo emocional, el ganxo visceral, és el que atrapa la gent, i això va en detriment de la reflexió, que ha de ser pacient, i de la mateixa idea de connexió amb el passat, perquè són missatges que estan pensats per fer molt rebombori i desaparèixer, en aquesta neurosi que afecta el món cultural de manera absoluta. El perill de perdre el passat és caure en aquest present que es devora contínuament a si mateix i que aprofiten tots els populismes; és a dir, missatges simples per a problemes complexos.
En el llibre posa l’exemple de vells discos dels setanta de gent avui oblidada.
De molts noms que tenien una veu al segle XVIII o XIX no n’ha pervingut res o quasi res, tampoc. Però aquest procés que abans trigava dècades o segles, ara és cosa de setmanes. Estem envoltats de pretesos genis o estrelles que desapareixen amb conseqüències tràgiques, perquè quan el sistema no els necessita els llença a les escombraries. Els mitjans de comunicació s’hi apunten de manera entusiasta, perquè cada dia han d’alimentar la bèstia amb més farratge. Per fer-hi front, s’ha de crear periodisme, literatura i art de qualitat, i això implica situar-se al marge dels discursos dominants, tenir una actitud de resistència.
A Catalunya, anem bé de memòria?
Recuperar el passat a Catalunya és absolutament imprescindible, perquè a part d’uns noms centrals, la majoria de la gent desconeix altres autors de gran vàlua que fins i tot podrien contradir determinades classificacions. No tenim una edició fluïda de clàssics catalans. En el món editorial català estem cegament abocats a les novetats i hem perdut bous i esquelles. L’últim gran intent va ser la col·lecció de la MOLC, amb la qual molts vam créixer intel·lectualment.
Blai Bonet deia que cadascú pot decidir en quina època viu i que la seva personalitat la defineix aquesta elecció.
És una idea molt maca que cito en el llibre. Però per fer aquesta tria has de conèixer el passat, i ara només et deixen escollir entre avui o demà. Això és magnífic per al poder. Quan apareix alguna cosa fora dels seus tentacles, té mecanismes per absorbir-la, com les músiques urbanes, que sortien de l’alternativa més radical i s’han incorporat al mainstream.
La tradició és una arma de doble tall? Ens manté units al passat, però alhora la fixen els poderosos i, per tant, genera desconfiança?
Aquest és un tema delicadíssim. Qualsevol prejudici en el món del pensament i l’art és una punyalada contra un mateix. No podem analitzar la realitat des dels nostres prejudicis egocèntrics. Hi ha la temptació de considerar el passat com una força tirànica, rígida i patriarcal, però no podem rebutjar aquest riquíssim llegat en nom de clixés. La realitat no la pots emmotllar, perquè sempre vessa. Si crees un compartiment estanc per ficar-hi la realitat, acabaràs moll. La realitat ho desborda tot, i per més que li posem dics, serà implacable i continuarà colpejant-nos. Podem analitzar-la, interrogar-la, qüestionar-la, però no domesticar-la amb solucions prefabricades, que és el que ofereixen l’autoajuda i la política.
Els llegats alternatius són també compartiments estancs?
Estem en un procés de tribalització, en què cadascú protegeix el seu vedat. Qualsevol moviment alliberador ha de ser global, no només del nostre clan laboral, sexual o social. Els compartiments són fantàstics per al sistema, perquè fragmenten el discurs i a més ens situa en un target de preferències i gustos fàcils d’etiquetar. En canvi, si travesses en diagonal aquests discursos i els poses en diàleg, són molt més difícils de controlar. No podem centrar-nos en una part de la maquinària, sinó visualitzar tot l’engranatge, perquè el sistema té el servei de reparació actiu les 24 hores.

De la poesia al pensament, i viceversa

Va néixer l’any 1963 a Saragossa, on s’havien traslladat els pares per motius laborals, però Lluís Calvo té els orígens repartits entre Mequinensa i Esterri d’Àneu, amb unes gotes de paisatge occità. Aquest aiguabarreig forma part de la seva mateixa trajectòria com a escriptor, iniciada en el camp de la poesia i que s’ha anat expandint, amb els anys, cap a la narrativa i, darrerament, sobretot a l’assaig. Continua sent un poeta prolífic, a gairebé poemari per any (acaba de publicar Fulgor a Llibres del Segle), però de moment ha aparcat la novel·la, gènere en el qual destaca L’endemà de tot (2014), per concentrar-se en la reflexió assagística, sovint reprenent fils que apareixen en els seus poemes. Els llegats, que presenta avui a la llibreria Byron, pot ser llegit de fet com un comentari i una ampliació del poemari Llegat rebel (2013), on ja apuntava algunes de les idees que aquí desenvolupa. Ell diu que tota la seva obra emet aquesta mena d’ecos, sorgits de la consciència d’estar llaurant el mateix camí. Practica, a més, la perseverança que defensava a l’assaig L’infiltrat: per tal de poder llegir els filòsofs alemanys, va decidir-se a aprendre’n la llengua de manera autodidacta quan ja tenia els cinquanta anys fets. Ara es proposa aprendre sànscrit.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona
MÚSICA

Joan Magrané estrena a Peralada un responsori per a la Setmana Santa del segle XXI

girona
música

Twenty One Pilots actuaran al Palau Sant Jordi l’abril vinent

Barcelona
ART

Estudien si la part superior del mosaic de la Casa Navàs també és de Joaquim Mir

REUS
art

Mor Richard Serra, l’escultor monumental

barcelona