Arts escèniques
JOAN LÓPEZ I JAVIER PRADOS
Actors
“Avui, els de 18 estan perdent la joventut”
Les ‘trans’ són les persones més resilients que conec. Tenen una gran capacitat de renéixer contínuament
Som ballarins de musical: com la Cristal, voldríem triomfar i ens toca ser al darrere dels intèrprets cantants, que cobren més
La pandèmia va fer tornar els dos amics a Barcelona i, en el temps d’espera, van reprendre el projecte de Las chicas del coro, un musical de tres drag-queens que volen triomfar a l’escena mentre debaten els seus conflictes personals (diferent en cada cas) sobre la seva identitat sexual. La peça, que remet a la Barcelona llibertària, s’ambienta en el Madrid dels anys 90. Es representa del 9 al 20 de juny al Teatre Almeria. Amb la col·laboració de Ferran González (Pegados, Merda d’artista) aspiren a trobar emplaçaments de més gran format la temporada vinent.
El musical ‘Las chicas del coro’ és un cant a sentir-se lliure evitant etiquetes. És això?
Javier Prados (JP). Sí, fem servir les drags perquè el meu personatge necessita aquest suport per posar-se la màscara per ser més feliç perquè no se’n sent prou. Ni satisfet, ni complet. Necessita buscar aquesta opció. Hi ha un altre personatge a qui, simplement, li diverteix,
Joan López (JL). Jo faig de la drag més habitual: un home gai que fa de drag. Volem que els tres personatges mostrin el ventall que existeix i que és present en la societat. Cadascú viu com vol i es posa les perruques que vol.
JP: La drag no és només un home que vol ser una dona i que per això es vesteix de dona. Hi ha molts més motius. Alguns ho fan per expressió artística.
Els que en l’època d’Oscar Wilde (els homosexuals) eren els oblidats del món, ara ho són les persones transsexuals?
JL. Millor t’ho respondria una persona trans. En tot cas, ara mateix els trans són a la boca de tothom. No són uns oblidats. Ara, amb un govern progressista com l’actual, que la llei trans no hagi tirat endavant a l’Estat espanyol ha de fer que se sentin dolguts i decebuts amb les promeses fetes. Són un percentatge molt petit, que necessita tenir el seu reconeixement i que puguin ser del sexe que vulguin
JP: També el problema és que la societat necessita encasellar el gènere. Ets un home o una dona. Ara hi ha gent no binària, que no se senten ni homes ni dones o que van variant. Davant la necessitat de la societat de posar etiquetes, ara estem en el procés de treure’n perquè tothom se senti identificat amb si mateix sense necessitat de formar part d’un col·lectiu majoritari.
JL: Hi ha un ventall de moltes opcions. La gent necessita entendre cada cas. No cal, ningú t’ho ha demanat. Simplement, respecta tothom com vol ser. En aquest sentit els trans se senten incompresos, més que no pas oblidats..
Acaba d’aparèixer un ‘reality’ de ‘drags’ a la tele. Què en sabeu vosaltres?
JP: Sí, el RuPaul’s Drag Race va començar diumenge per un canal de pagament. Però hi ha molt de rebombori perquè aquest programa ha tingut molt d’èxit quan s’ha fet a fora. I molta gent d’aquí l’ha estat seguint. Han seleccionat deu drags.
Us vau presentar al càsting?
JP: Va ser durant la pandèmia que s’havien d’enviar uns vídeos, però no ho vam fer.
JL: Nosaltres no som drags que fem un espectacle, som actors ballarins i volem fer un espectacle sobre això. Hem creat l’obra per explicar un món que ens és familiar perquè coincidim en la dansa, les perruques, el vestuari, el maquillatge... Aquest programa ha aconseguit que les drags es converteixin en mainstream i que s’integrin en la cultura popular. Ara fan portades a Vogue o publicitat per a Coca-cola. O guanyen concursos d’Eurovisió. Ja no és només la drag-queen que fa gràcia en un bar, ara ja forma part de la cultura popular. El que passa és que a l’Estat espanyol això encara va una mica endarrerit.
JP: És la nostra forma de donar suport i visibilitat a un col·lectiu que, ara se li dóna més atenció i que s’han guanyat la imatge i fan publicitat.
L’obra serveix per visibilitzar el seu cas o apareixen com uns personatges als quals els passen coses?
JP: Explicar del tot, no s’explica. S’hi veu reflectit amb el que va passant a la història. Però sí que s’hi veuen comentaris del tipus “si ets drag-queen no faràs res amb la teva vida, o només de prostituta”. Però és una obra còmica, ho fem veure des d’un punt absurd, però el públic sí que pot pensar-hi. Volem que la gent s’ho passi bé i que alhora vegi quins problemes hi pot haver per a les drags o per a persones que no se senten identificades amb el seu gènere.
JL: A l’obra veiem com un dels personatges, tot i ser drag-queen, els frena a l’hora de mostrar-se com a homosexuals: si vols treballar en l’art, t’has de mostrar heterosexual o, com a mínim, ho has de semblar. L’obra està situada als any 90 però ara es continuen fent advertiments d’aquests, tot i que menys. Perquè en determinats productes ven (o no) mostrar-te heterosexual o homosexual.
Ara s’acaba de rescatar ‘Pegados’, de Ferran González i Alícia Serrat. És tan directa com aquesta obra o hi ha més capes com a ‘Merda d’artista’, que també van compondre la mateixa parella artística.
JL: Hi ha mes capes que a Pegados. Cal dir que aquesta obra no neix del Ferran com les altres dues, sinó que la vam pensar nosaltres dos i ell va entrar més tard [de compositor i director musical]. Nosaltres ja teníem la història i el missatge. Ens va ajudar molt a fer que l’obra s’expliqués com a Pegados i Merda d’artista. Un codi fresc, divertit, que entrés directament i que arribés el missatge d’una manera agradable, que visquin el drama, que ens en riguem perquè l’expliquem en passat, en perspectiva, l’actor entra i surt del personatge. I també hi va posar una música ben divertida que si que ressona en els altres dos títols.
JP: El Ferran té un llenguatge propi i la seva manera de fer lletres i de composar t’enganxa.
JL: És pocavergonya, és directe, i no ofèn quan ho cantes.
Feu una obra gamberra que es diferencia molt de les de la cartellera. Sembla que avui ser políticament correctes desarma aquesta bestialitat d’abans, no?
JL: Hi ha obres gamberres a la cartellera en què ens hem inspirat. Potser es veu menys a Barcelona, que té un estil més marcat. És diferent, però l’estètica drag-queen l’hem vista amb La jaula de las locas, que ha estat molt temps al Tívoli. Però la nostra proposta és més gamberra
JP: A l’espectacle fem un homenatge a The Chanclettes. No hem inventat res, però la posada en escena sí que és diferent, ara mateix, en cartellera. Ens dóna empenta que gent del sector estigui col·laborant convençuda que funcionarà.
En l’obra, rieu dels problemes que us va provocar ser ‘drags’. És en positiu, A ‘Trans (Més enllà)’, de Didier Ruiz, també s’hi respirava optimisme i valentia.
JL: En el món trans sempre hi ha lectura positiva. Tenen una gran capacitat de resiliència i de creixement recordant el passat en què han suiportat històries duríssimes... Sempre ha estat gent que ha obert portes al col·lectiu LGTBI. “Per la pallissa que vaig rebre vaig sortir a les notícies i això va donar veu al col·lectiu”, diuen, per exemple. Són els més resilients que conec. Amb una capacitat de renéixer contínuament. Des del conflicte de Stonewall, que hi va haver el 1969 [uns conflictes violents entre la comunitat homosexual i la policia a Nova York], van crear la primera marxa gai. I va ser el punt d’arrencada per aconseguir els drets gais dels Estats Units. Sempre ho viuen en positiu.
A ‘First casi blind date’ una ‘trans’ advertia que no acceptava que hi haguessin actors que fessin de ‘trans’ si no ho són. Heu tingut aquesta discussió?
JL: L’hem tinguda, moltíssim. L’únic personatge que podria ser trans, en cap moment ho menciona. Ell té un conflicte de gènere amb sí mateix. Ni ell o ella mateix/a sap si és trans o no, en aquell moment.
JP: El meu personatge és, des de petit, homosexual. El van fer fora de casa i s’ha buscat la vida. Ha viatjat a Madrid i ha hagut de lluitar perquè no se sentia formant part del lloc on era. De nit fa de drag i li agrada i va descobrint una sortida amb la qual se sent a gust mentre està actuant, i se sent important. La resta del dia no és feliç i se sent jutjat/da contínuament. En l’obra va trobant el seu lloc dins seu (no a la societat) descobrint com se sent millor.
JL: Als 90 no hi havia la terminologia actual. No sent la necessitat de posar-se cap etiqueta. Creiem que és important la representació trans. És més fàcil al teatre que al cinema. Ells diuen que els actors trans no representem papers cys i que els cys no haurien de representar trans. És una qüestió més d’oportunitat que d’ètica.
JP: Jo també hi estic d’acord. És com si ara jo volgués fer de negre i em pinten la pell. A veure, un moment..
És clar, però, que això també els estigmatitza perquè no poden sortir del seu rol. I el que seria una novetat és que un ‘trans’ faci de ‘cys’, per exemple.
JP: Tornem enrere. Què vol dir fer de trans? És una persona normal.
JL: Podria ser una caixera de supermercat. I ara mateix no està passant en general, tot i que comencen a aparèixer en algunes sèries actuant d’un personatge que no es caracteritza per ser trans.
Som més puritans ara que fa unes dècades?
JL: Em temo que hi ha una mica allò que els 80 de “qualsevol temps passat va ser millor al d’avui”. Sí que és cert que abans veies gent despullada i no passava res i ara, potser a través del moviment feminista de cossos no normatius, això ens fa qüestionar moltes coses. I aquest conflicte pot arribar a crear una línia de la llibertat d’expressió sobre què es pot dir i què no. Ara ens qüestionem més coses. Però és cert que l’extrema dreta està tornat a uns plantejaments que ja estaven superats. Però ara ho podem dir amb veu alta.
Encara ara les discoteques estan tancades. No hi ha lloc per a les ‘drags’. No hi ha vàlvules de sortida dels més joves per sortir, aprendre, equivocar-se, enamorar-se, desenamorar-se..... Com viviu aquesta frustració?
JL: Ara mateix hi ha molts bars que, dins dels seus horaris, sí que fan funcions de drags. Han patit moltíssim, però continuen sent resilients i expressant-se on poden. Durant el confinament també es van inventar fórmules virtuals que provaven de trencar les barreres igualment. Per qui em sap més greu la pandèmia és per als joves de 18 a 20 anys, que s’estan perdent el que seria sortir de festa lliurement; sortir amb els amics, enamorar-se... Nosaltres tenim 30 anys però hem viscut aquesta etapa. Ja ho recuperarem. També s’han quedat sense més referents artístics que els que veuen per internet o per la tele. Volem que els joves vinguin i coneguin un referent que no és la youtuber que guanya milions de dòlars i és famosa després de l’èxit. Ells d’aquí a deu anys se’n lamentaran: “Vaig perdre la meva joventut.”
Els vostres personatges se senten a gust a Madrid, en l’anonimat d’una gran ciutat, allunyats dels referents de família més pròxima.
JP: Les grans ciutats ajuden molt més. En un poble tothom es coneix, estàs més cohibit, el pensament és més conservador, i a la ciutat trobes gent més semblant al que tu penses.
JL: Fins llavors, no has vist gent com tu. No saps que existeix gent com tu si vius en un poble petit. El que ho seria s’amaga o marxa del poble. Quan trobes un semblant a tu en un pub, un bar, una disco o un teatre veus que no ets l’únic, que no ets el monstre que et pensaves. Barcelona segueix sent això d’alguna manera, depèn d’on vinguis.
Carles Alberola va fer un espectacle titulat ‘Besos’ que homenatjava les coristes, que ningú mira i que sempre hi són. Però les ‘drags’ sempre miren d’estar al focus i de fer-se veure.
JL: És el conflicte que viuen elles, al principi. Per poder treballar han de fer de coristes d’una diva dels 80. I, de tant en tant, els deixen fer un número propi.
JP: El conflicte el té el meu personatge, la Cristal perquè les altres dues venen amb mi. Jo les moc. Per Cristal, fer de corista quan vol ser la protagonista li provoca una sensació de rebuig i de fracàs. Però ja és el que ens passa a la feina a nosaltres, habitualment. Som ballarins de musical.
JL: Ens toca ser al darrere suant més que el cantant, canviant-nos més de roba, cobrant menys i el cantant, sense quasi actuar, recollint el xec [riu].
Sou ballarins que salteu al lloc d’actors, doncs.
JP. Hem estat ballarins tot i que vam estudiar comèdia musical, però com a ballarins, ens hem mogut arreu del món.
JL. De musical només vaig fer el Per sobre de totes les coses. Jo ballava en un espai d’un metre per un metre, al TGB. Aixecava un moment a la meravellosa Clara Gispert, que acaba de treure un àlbum. De seguida, vaig veure que calia moure’s allà on em paguessin diners per ballar. Estava la cosa justeta, i mira que era un moment, a Barcelona, que s’obrien les oportunitats de musicals. Però a fora era on pagaven realment.
Com torneu a Barcelona, doncs?
JL: Estava en un creuer fent un espectacle. Va començar la pandèmia vam estar 15 dies tancats al creuer sense passatgers. Una indemnització: “Ja us trucarem” i ens vam trobar amb un bitllet d’avió per tornar cap a casa.
El mercat cobejat és el de Madrid
Els seus col·laboradors intueixen que serà més fàcil que l’obra entri a la cartellera de Madrid que a la de Barcelona. La minitemporada es farà al barri de Gràcia, però se situa als anys 90 citant personatges “castizos” de la capital espanyola. Consideren que a Barcelona el gai-Eixample és un barri de gais acomodats (molts estrangers), mentre que “Madrid és un refugi com ho va ser el Paral·lel fa un segle; gent que arriba i, encara que sigui marginal, “comparteix una comunitat”, comenta Joan López. Aspiren a atraure un públic jove al qual els obri la mentalitat, i admeten que és tot un repte.. I sense quasi recursos per a la promoció. El cartell, per exemple, l’estan maquetant ells mateixos. L’espectacle el fan en castellà: “Se’m faria estrany que parlessin català referint-se a barris de Madrid”, comenta Javier Prados. Tots els col·legues els animen a portar a terme una idea que feia anys que imaginaven.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.