Ànima flamenca

Com si fos el Via Crucis. Juan Cartlos Lérida prepara per a aquest diumenge una jornada maratoniana de flamenc, dividida en sis peces diferents. Arrenca demà diumenge a les dotze del migdia a la plaça Margarida Xirgu de Barcelona i s’allargarà fins a les 12 de la nit (en realitat, l’últim capítol es pot seguir en línia, des de les deu de la nit). El projecte és el final d’un procés que va engegar als Estats Units el 2017. Volia tornar al món quotidià i rellegir-lo amb el flamenc.

Després d’una àmplia trajectòria reivindicant el flamenc empíric, que apropa el món de la dansa contemporània al pals del flamenc clàssic, va sentir la necessitat de vincular el seu univers als aspectes més quotidians. Per això arrenca amb La hora del ritual; com es pot preparar un àpat ballant flamenc? El repte és observar els moviments que es repeteixen en una cuina a l’hora de fer el dinar i convertir-los en una petita coreografia. El primer capítol que va prendre forma va ser el de Máquinas sagradas. Ja l’ha representat anteriorment al Mercat de les Flors, a Fira Mediterrània i a la Quinzena de dansa metropolitana. És el resultat de l’observació del treball dels mecànics al taller. De fet, els primers passis es feien al mateix taller, però aquest any de la Covid obliga a ressituar-ho tot en altres emplaçaments. La directora del Mercat de les Flors, Àngels Margarit, de fet, lamentava en la roda de premsa de dijous que l’aventura hagi perdut la vinculació al barri del Poble-sec, a causa de les limitacions per la Covid. També es va poder veure La hora del sacrificio en altres festivals, com ara el Sismògraf. En aquesta ocasió el bailaor repeteix una sèrie de 12 minuts que repeteix mecànicament en un aparell de gimnàstica. És un treball intens, que convida a mirar més d’una sèrie, com empatitzant amb el seu esforç de concentració en la repetició.

Lérida celebra aquesta trobada al món quotidià. Dijous explicava que els mecànics es van sorprendre identificant uns moviments que ells realitzen mecànicament tot el dia però dels quals no eren conscients fins que van poder veure la peça de l’artista. Per Lérida, la corporalitat de cada ofici destil·la una certa idea conceptual, que la vincula al món sagrat. El final, la resurrecció, inclou un grapat d’artistes i alumnes de l’Institut del Teatre (ell n’és professor des de fa pocs anys). La resurrecció implica la transmissió del coneixement del mestre al deixeble? “En realitat jo vinculo la resurrecció a la felicitat de l’aquí i l’ara”, raona. La proposta íntima de cada pas, comenta Margarit, es completarà amb les pauses en què els espectadors posaran en comú espontàniament les sensacions entre les peces.