A la napolitana

Es parla de “teatre a la italiana” quan l’acció passa en un escenari i el públic ho veu en una platea que fa la funció de quarta paret de l’espai. Ara, podríem encunyar el concepte de “teatre a la napolitana” quan el públic envolta l’escena i els actors i personatges s’hi adrecen, puntualment. Aquest és el propòsit del muntatge Filumena Marturano a la Biblioteca de Catalunya, que es representa a partir de dimecres vinent fins al 31 de juliol. El director Oriol Broggi rescata un nou clàssic d’Eduardo De Filippo(ja ho va fer amb Natale in casa Cupiello i Questi fantasmi) que feia 25 anys que no es representava professionalment a Catalunya. Encapçalen el repartiment Clara Segura i un actor napolità, Enrico Ianniello, en un vodevil que traspua la lluita de la protagonista per casar-se amb l’home que hi conviu des de fa 25 anys i poder donar cognom als seus tres fills. L’enganyifa (barrejant català, castellà italià i napolità) està servida.

Broggi és un director que estima el teatre i el cinema italià de mitjans del segle passat. Bona prova d’això és que va sortir-se’n amb l’adaptació d’Una giornata particolare en què Segura i Pablo Derqui, interpretaven el duet Loren/Mastroianni. Uns anys enrere, Broggi ja havia fet una dramatúrgia onírica inspirant-se en el 8 i mig de Fellini (28 i mig).

Aquest muntatge, amb deu actors en escena (el repartiment es completa amb Marissa Josa, Jordi Llovet, Eduard Muntada, Xavier Ruano, Josep Sobrevals, Sergi Torrecilla, Montse Vellvehí i Carla Vilaró), estava previst estrenar-lo ara fa pràcticament un any, però es va plantejar d’endarrerir arran del tancament dels teatres fins al Nadal. Per aquelles dates, l’aforament màxim marcat pel Procicat era del 50% i encara calien moltes precaucions per evitar contagis de companyia. L’obra, ara, es planteja com s’havia dissenyat abans de la pandèmia: amb els espectadors envoltant un espai que ocupa tota la nau de la biblioteca, en què s’ha tapat la sorra amb rajoles hidràuliques que poden recordar un pis de l’Eixample atemporal. D’aquesta manera, el públic assistirà indirectament a una estratègia per aconseguir el fi necessari, i en resultarà còmplice.