Cultura

Crítica

música

Poesia en estat pur

Si hi ha una realitat inqüestionable del panorama musical català dels darrers vint anys és el creixement en ascens constant del seu nivell. Tant en quantitat com en qualitat. Una prova excel·lent i modèlica la vam tenir diumenge passat amb la ja versió històrica d’El giravolt de maig dirigida per Antoni Ros-Marbà. Poc més de vint-i-quatre hores després, la mezzosoprano terrassenca Anna Alàs en tornava a deixar una bona corroboració, de la realitat, amb un recital que bé mereixeria de ser tingut més en consideració per alguns dels autoanomenats directors artístics del país que, massa em sembla, menystenen els nostres per motius tan freudians com kafkians. O directament paranormals. El primer que ens va agradar va ser iniciar el concert amb el repertori dedicat al patrimoni català (Blancafort, Magrané i Montsalvatge), tot deixant per a la segona part un monogràfic del possiblement més gran dels romàntics alemanys: Robert Schumann (1810-1856). Va ser, precisament, amb la música del compositor de Zwickau que Alàs va brodar, amb inefabilitat i poètica musical màximes, dos dels cicles més estranys i enigmàtics del seu catàleg: els opus 135 i opus 104. O el que és el mateix: els Poemes de la Reina Maria Stuarda i els Set Lieder d’Elisabeth Kulmann, aquesta enigmàtica figura del romanticisme que va morir amb només disset anys però que va deixar obres mestres del primer romanticisme. Acompanyada amb saviesa i extrema pulcritud per un Alexander Fleischer en estat de gràcia, cert és que aquests dos cicles schumannians ens van portar als secrets més recòndits de la nostra ànima, tot desxifrant allò que la paraula no sap ni pot dir. Poesia en estat pur.

Anna Alàs i Alexander Fleischer
Palau de la Música, 7 de juny


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.