Cultura

La Terra: vides en xarxa

El CCCB explora en una exposició l’auge del pensament biocèntric, que defensa la interdependència de totes les espècies

“L’utòpic és creure que el model actual extractivista i accelerat no és suïcida”

Als anys seixanta, l’agent de la CIA Cleve Backster, expert en interrogatoris, va connectar un Tronc del Brasil al detector de mentides. I es va endur una bona sorpresa: l’agulla del polígraf va embogir quan va intentar calar-li foc. Les reaccions de por i de dolor d’aquell vegetal van obrir una polèmica que tampoc era ben bé nova perquè Darwin ja havia intuït que les plantes eren intel·ligents. Però el cas és que els prohoms científics no van certificar l’experiment de Backster, obstinats en la supremacia de l’ésser humà, un mite que els darrers temps un corrent de pensament heterodox i heterogeni està desmuntant.

I a aquest gir anomenat biocèntric, en contraposició a l’antropocentrisme hegemònic, s’ha agafat el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) per produir l’exposició Ciència fricció, que es pot visitar fins al 28 de novembre. Una vegada més, la institució que dirigeix Judit Carrera té la iniciativa de crear un projecte entroncat amb els principals debats mundials d’avui, i amb el seu estil propi, hibridant disciplines molt més poroses del que les ments estretes es pensen: la científica i l’artística.

La qüestió de la interdependència de totes les formes de vida de la Terra ha deixat de ser vist com un caprici d’una minoria intel·lectual antisistema amb la irrupció de la pandèmia del coronavirus, que ha posat en evidència la falsa superioritat de l’home. Allò que era necessari ha esdevingut urgent: “Pensar noves maneres de viure i de conviure en el nostre planeta ferit”, subratlla Carrera.

Aquesta consciència que hem adquirit de la nostra extrema vulnerabilitat dota de més sentit i tot la proposta del CCCB, que s’ha inspirat en dues veus que feia temps que alertaven que ens trobàvem arran de l’abisme. La biòloga Lynn Margulis, morta fa 10 anys, i la filòsofa i també biòloga Donna Haraway. “No hi ha cap organisme plenament independent”, predicava Margulis, artífex de la teoria evolutiva, o millor dit coevolutiva, de la simbiosi, que, entre altres llocs, va assajar explorant el món microbià dels sediments del delta de l’Ebre. Del grec syn (amb) i bio (vida), simbiosi significa convivència i trinxa la idea de la competència entre organismes per donar pas a la de la cooperació entre organismes.

De Haraway, Susana Arias, la cap de mediació del CCCB, en destaca una frase clau per entendre com s’ha plantejat l’exposició, que sent de ciència pot espantar el públic que no sigui especialista. “L’únic que demano és passió i ironia permanent.” El públic de totes les condicions hi pot entrar ben tranquil: a Ciència fricció hi ha entusiasme i hi ha humor en peces que són tota una experiència. Ho és fer un viatge virtual per l’interior d’un sequoia de Califòrnia, un tipus d’arbre que pot arribar a fer 100 metres i a viure 3.000 anys. Ho és veure amb ulleres estereoscòpiques la fotografia de dos ratolins de laboratori modificats amb enginyeria genètica –“els màrtirs de la ciència mèdica”, segons Haraway– fent el que en la vida real mai poden fer: copular. I ho és la campanya de l’Institut de Biologia Marina d’Oregon per defensar la gran família dels invertebrats, amb eslògans tan originals com ara Sense espina dorsal però no sense cor.

Una exposició utòpica potser? “L’utòpic és creure que el model actual extractivista i accelerat no és suïcida”, exclama la comissària Maria Ptqk.

D’activistes de la vida enxarxada de les espècies terrestres n’hi ha hagut d’antic. La naturalista Maria Sibylla Merian va desafiar al segle XVII la creença que els insectes eren uns éssers menyspreables del diable amb uns estudis pioners que provaven la seva immensa importància en els ecosistemes. Merian va dur a terme les investigacions al Surinam, on es va impregnar dels sabers de les cultures indígenes. Les dones d’aquesta colònia holandesa ingerien les llavors d’una planta coneguda com a Flos pavonis per avortar perquè “no volien que els seus fills fossin esclaus”, explica Susana Talayero, que exhibeix una instal·lació de pintures desbordants –omplen parets, sostre i terra– que homenatja aquesta entomòloga que es va anticipar al pensament ecofeminista.

L’ecologisme del segle XXI disputa les seves batalles en infinitat de fronts. Un dels més catastròfics és el dels enclavaments de microplàstics als oceans, com el que es coneix com l’“illa d’escombraries del Pacífic”, que ocupa una extensió equivalent a la de tota l’Europa central. En aquestes estores de brutícia tòxica hi han començat a proliferar microorganismes, algues unicel·lulars i bacteris, i el curiós del cas és que s’hi estan adaptant. L’interrogant, inquietant: cap a on evolucionarà aquesta nova comunitat simbiòtica? L’artista Pinar Yoldas ha gestat un muntatge escultòric en què fantasieja amb les espècies animals que podrien acabar emergint, amb òrgans mutants capaços de metabolitzar el plàstic. Ciència-ficció, sí, però amb una base ben autèntica.

Jordi Costa, cap d’exposicions del CCCB, avisa que Ciència fricció “no és una exposició apocalíptica”. No parla del final de res sinó de “nous principis possibles” si aconseguim reinventar la relació dels humans amb els no humans i dels humans entre ells. I això inclou la llar comuna que és la Terra. “La consciència veritablement revolucionària és entre les classes més implacablement explotades: animals, arbres, aigua, aire, herbes”, sosté el poeta, llenyataire i ecologista Gary Snyder. Gustafsson & Haapoja li han fet cas i han dissenyat un prototip de museu escrit des del punt de vista dels bovins, que narren en primera persona els efectes de la criança selectiva, l’eugenèsia o la inseminació artificial.

Un d’aquests possibles principis per blindar el futur que ara tenim tan compromès el representa un mural que recull les iniciatives del moviment pels drets de la natura que ha agafat força l’última dècada. Un moment zero esperançador va ser, el 2008, l’aprovació de la Constitució de l’Equador, la primera a tot el món amb perspectiva biocèntrica. “Si hem concedit personalitat jurídica a les empreses, per què no n’han de tenir les entitats naturals?”, reflexiona Maria Ptqk. A Espanya hi ha una campanya per dotar el Mar Menor d’aquesta protecció. Si es vol, petites llums enmig de la foscor, però que poden acabar sent l’inici d’un canvi radical de paradigma.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Taradell denuncia la sostracció de patrimoni històric al Molí dels Sors

Taradell

Guanyem Badalona considera que cancel·lar l’obra de Joel Joan és una “decisió il·legal”

Badalona

Trencant etiquetes

Roses

Viatge al fons del ‘miracle’ agrícola

barcelona

Humor com a teràpia contra el feixisme

Barcelona

Una tria d’obra gràfica de Polígrafa revisa quaranta anys d’art contemporani

Castell-platja d’Aro

Antonio Orozco: pura emoció, a Cap Roig

calella de palafrugell
Ficomic farà unes noves bases per  al seu gran premi
còmic

Ficomic farà unes noves bases per al seu gran premi

audiovisual

‘El Senyor dels Anells’, el 2 de setembre del 2022