Art

Els vigilants de l’art

El Museu Can Framis exposa el projecte de la fotògrafa Sophie Köhler, que visibilitza i dignifica el treball tan poc reconegut dels auxiliars de sala dels museus

Si un hospital no són només uns llits, ni una escola només unes pissarres, un museu tampoc són només unes obres que pengen de les parets. En tot servei públic, el factor humà és essencial. En els museus també, però estranyament tendim a ignorar-ho. Hi ha algú que té cura d’aquest contenidor d’objectes i alhora de les persones, de nosaltres, els visitants. És possible que ni tan sols sàpiguen el nom de la seva professió: auxiliars de sala. Potser algun dia els hauran preguntat on són els lavabos o on llueix la peça dels seus somnis. Potser els ha fet enfadar que els recriminessin que van amb mainada sorollosa o que s’acostessin massa a una fràgil pintura. Però és que ells també en són, de fràgils. Les vuit hores que dediquen cada dia a atendre’ls (i, sí, a renyar-los quan toca) les cobren miserablement.

Sophie Köhler (Essen, Alemanya, 1977) va tenir la sensibilitat de posar-los el focus per a un projecte que li va valer el premi de fotografia 2020 de la Fundació Vila Casas, i que ara exhibeix el Museu Can Framis. Köhler explica que va tenir més interès a escoltar-los que no pas a fotografiar-los. Al final ha aconseguit trobar la manera de conjuntar veu i imatge per expressar els pensaments i els sentiments de deu d’aquests treballadors de museus en l’exposició 8 hores amb Tàpies.

La Fundació Tàpies és un dels quatre equipaments on durant tres anys va fer el seu treball de camp. Els altres tres són el MNAC, la Fundació Mapfre i el Macba. Al Museu d’Art Contemporani li va costar dos anys tenir-hi accés, però pitjor va ser al Museu Picasso, que no li van donar autorització.

Al Macba, Köhler va intimar amb en Pablo, que la va meravellar amb aquesta reflexió: “No pots mirar l’art amb els mateixos ulls amb què vas pel carrer.” Ell, com tots els auxiliars de sala, conviu amb les obres hores i hores, dies i dies, anys i anys, fins que inevitablement les acaba coneixent amb tots els detalls. Els custodis d’aquestes estances esmicolen les estadístiques de les mitjanes de temps que dediquem a veure una pintura o una escultura: menys de 29 segons.

“Tots tenen un vincle fort amb els museus on treballen”, precisa Köhler. Sigui quina sigui la seva formació. En Manolo, que fa feines de seguretat a la Tàpies des de fa tres dècades, no havia trepitjat mai abans un museu. Què n’ha après? “A respectar i a entendre la gent.”

Estar vuit hores diàries davant una obra d’art marca. Si la jornada és tranquil·la, en silenci absolut i aïllat de tot i de tothom. Ni físicament ni psicològicament és fàcil. Al MNAC, els auxiliars de sala tenen per costum, quan fan turisme, enviar-se fotografies de cadires buides on s’asseuen els seus homòlegs d’altres museus. “Som persones i per llei ens mereixem algun lloc on poder reposar cinc minuts de tant en tant”, li va dir l’Abel a Köhler, que va emular aquestes gracietes vacacionals que comparteixen els vigilants del MNAC fotografiant les seves pròpies cadires buides.

La fotògrafa es donarà per satisfeta si a partir d’ara donem més valor a la tasca d’aquests col·lectius. “A mi m’havien arribat a preguntar quan acompanyava una visita guiada que si era per evitar un robatori, i en aquest moment tu els segueixes la broma, però en veritat penses: «No! És per evitar que si a tu t’agafa un infart aquí al mig no et quedis fregit perquè el que està comunicat amb l’exterior soc jo»”, adverteix en Lluís, de l’equip de la Mapfre.

Si no s’estimen les persones, difícilment es pot estimar l’art.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona