‘Anda jaleo’

Al començament de Destello bravío, s’entreveuen de lluny dues dones que, amb les calces al cap, ballen i salten davant d’un pantà, sempre inquietant. Poc després, al mateix escenari, apareix en primer pla el rostre trist d’una altra dona, de qui més endavant sabrem el desig d’abandonar el marit dins d’un relat només esbossat amb una estructura fragmentària, composta d’escenes que configuren un film coral, i una temporalitat reversible de què podria dir-se que ho és a la manera de Lynch. En aquest inici s’apunta una tensió que palpita en el primer llargmetratge de l’extremenya Ainhoa Rodríguez: el pes de la tradició, marcada per l’herència patriarcal i la religió amb les seves processons de Setmana Santa, i un desig d’alliberament dels cossos femenins que culmina en una escena antològica en què un grup de dones comencen cantant l’Anda jaleo i acaben lliurant-se al plaer amb La jota de las aceituneras.

També des del començament hi ha una altra dualitat: el realisme amb què es filmen, esplèndidament, els carrers i els interiors de les cases d’un poble d’Extremadura (d’una manera que, fent-s’hi present el paisatge circumdant, pot recordar documentals d’aquest segle que fan present l’“Espanya buidada”) i una invocació al fantàstic i el somieig que simbolitza la presència recurrent de la lluna. El costumisme deixa pas a una estranyesa surrealista que es fa present amb fantasies i records. És així que Ainhoa Rodríguez ha partit dels cossos, les circumstàncies reals, però sobretot l’imaginari, d’unes dones extremenyes per realitzar un film desconcertant i inesperat en el cinema espanyol. Tan irregular com a vegades fascinant en el seu atreviment.