Lynch i el malson de Hollywood

Fa poc més de vint anys, va revelar-se en el festival de Canes Mulholland Drive, que acostuma a encapçalar les llistes de les millors pel·lícules del segle XXI. Com en el cas del vintè aniversari d’In the mood for love, que també figura en el primers llocs de les mateixes llistes i que va encetar l’anomenat Univers Wong Kar-wai, la distribuïdora Avalon ha aprofitat l’efemèride per començar amb Mulholland Drive la nova sortida en sales de diverses pel·lícules de l’inquietant director nord-americà. L’Univers Lynch continuarà amb Eraserhead (1978), The Elephant Man (1980), Blue Velvet (1986), Wild at Heart (1990), Twin Peaks: Fire Walk With me (1992), Lost Highway (1997) i The Straight Story (1999). No hi és, però, Inland Empire (2006), que, com ha dit el mateix Lynch, complementa Mulholland Drive perquè, des d’angles diferents, totes dues aborden la indústria del cinema.

És possible suggerir que Lynch no fa més que mostrar alguna cosa fosca amagada a sota o a l’altre costat d’una superfície brillant. A través d’imatges enlluernadores, hipnòtiques, absorbents, trasbalsadores, explora, al capdavall, en el malson que destrueix el somni americà. D’aquí, no és estrany que ho hagi fet en relació amb Hollywood, que tant ha encarnat i propagat la mítica del somni americà. A Inland Empire, una entrevistadora cotilla (interpretada per Diane Ladd) afirma en un programa de televisió que Hollywood és el lloc “on les estrelles fan els somnis i els somnis fan les estrelles”. Allò que fa Lynch és fer present com els somnis a Hollywood poden convertir-se en malsons o com la que va ser anomenada fàbrica dels somnis se sustenta en un territori ple de frustracions, desil·lusions i fins de cadàvers.

A Mulholland Drive, una jove (Betty, esplèndida Naomi Watts) arriba a Hollywood amb una rialla als ulls i, poc després, coneix una dona ferida i amnèsica (Laura Harring) que no recorda ni el seu nom (es rebateja com a Rita en veure el pòster de Gilda) i que conserva una bossa amb un feix de dòlars i una clau blava. Mentre juguen a les detectius i Betty demostra el seu talent en proves de càsting, les dues dones senten una atracció que es consuma en una nit d’amor. Un cop adormides, es desperten i un senyal les du a un club anomenat Silencio, on Rebeca del Río canta en playback (“no hay banda”) La llorona i elles, amb la capseta blava a les mans, senten una commoció profunda i ploren. La capseta, oberta amb la clau blava, du a un altre lloc, que, potser, és el de la tremenda realitat. Allò que potser hem vist és el que somiava Betty (o, de fet, una dona anomenada Diane Selwyn), o la projecció del seu desig. A partir d’aleshores, sempre potser, es representa el malson real d’aquella jove que va arribar amb il·lusió a Hollywood: no ha triomfat com a actriu i la seva amant l’ha abandonada per un director de cinema venut a uns gàngsters. Desolada, paga a un assassí a sou perquè mati l’examant i ella s’aboca a l’autodestrucció. No és més que una possible manera d’explicar-la amb la consciència que n’hi ha d’altres que, en tot cas, tampoc abasten un film que, com tota l’obra de Lynch, es resisteix a una interpretació totalitzadora.

Allò que em fascina d’aquest cineasta és que ens convida a ser audaços i, a la vegada, ens fa ser humils. Com molts dels seus personatges, que volen saber pagant-ho a vegades amb la pèrdua de la innocència, volem comprendre sense fer-ho del tot. Lynch ens permet fer qualsevol interpretació sense arribar a cap certesa. Ens du a fer totes les preguntes sense trobar cap resposta definitiva. Podem sentir-nos tan perduts en el seu món com lliures a través del que podem imaginar-hi: no sabem si ens du allà on vol o si anem on volem.