Davant de la pena de mort

En el centenari del naixement de Berlanga he recordat El verdugo, per mi la seva obra mestra, en veure La vida de los demás, Os d’Or a la Berlinale del 2020 que, a conseqüència dels retards i ajornaments per la pandèmia, tot just ara s’estrena a l’Estat espanyol. Hi he pensat perquè sense que l’estil i el registre d’El verdugo, comèdia negríssima en què un home és arrossegat a convertir-se en botxí en contra de la seva voluntat, tinguin res a veure amb els de l’iranià Mohammad Rasoulof, aquest també aborda la pena de mort i els seus executors, part dels quals obligats en ser una tasca imposada pel servei militar, a través de les quatre històries narrativament independents que formen There Is No Evil, títol internacional d’una pel·lícula que sí que creu que el mal existeix, però que és possible resistir-s’hi.

Com en el cas de Jafar Panahi, Rasoulof actualment està en arrest domiciliari a causa de la seva oposició al règim iranià. Fa temps que tant un com l’altre tenen prohibit realitzar cinema, però aconsegueixen fer-ne de manera clandestina. El problema estructural del film de Rasoulof és que comença amb el millor episodi, cosa que fa que l’interès narratiu decaigui, a vegades amb recursos melodramàtics i obvietats, sense que perdi, però, pes moral. De fet, és un film moral en la mesura que els protagonistes de cada episodi representen una actitud davant de la pena de mort: des de qui exerceix de botxí sense escrúpols o complint ordres (la banalitat del mal) fins a qui es nega a executar com a resistència ètica i política. Tots els episodis contenen un secret. El primer és el millor perquè, mostrant la quotidianitat d’un home, el manté fins a un final que et deixa garratibat.