Cultura

La solitud i l’empatia

‘Ama’, debut de la jove cineasta catalana Júlia de Paz Solvas, retrata una dona que afronta la maternitat sense cap ajut i amb totes les circumstàncies en contra

“Concebo el cinema com una eina de militància. Tinc la gran sort de compartir el dia a dia amb companyes que militen i jo és amb el cinema que em sento còmoda.” Júlia de Paz Solvas (Sant Cugat, 1995), el darrer debut d’una jove cineasta provinent del planter de l’Escac, entén el cinema com una forma de militància en “temes que són silenciats, que creen un sentiment d’injustícia”. Li preguntem quins són aquests temes i ràpidament en cita alguns: la violència masclista, el concepte de gènere, la inserció laboral de la dona, la classe social...

També té clar que quan dirigeix una pel·lícula necessita agafar-se “a un sentiment o una emoció” que ells sent. “He de trobar alguna cosa connectada a mi.” D’aquesta concepció del cinema i de sentiments personals neix Ama, el seu primer llargmetratge en solitari, que arriba avui als cinemes després de guanyar el premi a la millor actriu del Festival de Màlaga per la seva protagonista, la sevillana Tamara Casellas, i d’endur-se un premi de la crítica Feroz.

Treball de fi de carrera

Un cop més, i ja n’hi ha uns quants exemples, Ama neix d’un treball de fi de grau (TFG). Ja vam entrevistar Júlia de Paz en aquesta secció com una dels onze codirectors de La filla d’algú (2019), producció de l’Escac presentada al BCN Film Fest, i ara toca entrevistar-la en solitari per aquest film que va primer el seu TFG en format de curtmetratge, amb el mateix títol i història. S’ha convertit en un llargmetratge guardonat després de passar pel Festival Ibicine d’Eivissa del 2019, que té com a premi convertir un curtmetratge en llarg amb la productora La Dalia Films.

“Quan escrivia el curt amb la guionista Núria Dunjó, que també és de l’Escac –explica la cineasta–, ja ens adonàvem que narrativament ens faltava temps. Com que és un tema tan complex, el curt se’ns quedava literalment curt.” Van triar un tema que els interessava: “La Núria Dunjó i jo ens plantegem els projectes com una oportunitat per tractar temes que en aquell moment et remouen i et preocupen, perquè el projecte ens ajudi fins i tot a afrontar coses de la nostra pròpia vida.” Ama neix de “dos temes que ens preocupaven a la nostra vida, el del penediment i l’abandonament”. “Em vaig trobar el llibre Madres arrepentidas, d’Orna Donath, sobre dones que es penedeixen de ser mares, i vam veure que són dos sentiments recurrents dins la maternitat. El personatge està tenyit de com jo estava en aquell moment, encara que no té res a veure amb el que sentia”.

La protagonista, Pepa (Tamara Casellas), s’ocupa sola de la seva filla de sis anys, Leila. Intenta guanyar-se la vida venent tiquets d’una discoteca a Benidorm, però, quan es queda sense casa, no troba cap mena de suport i empatia. “El que volem defensar amb Ama –diu Júlia de Paz– és que no hi ha un únic tipus de maternitat, perquè és una relació humana i, com tota relació, cada maternitat és diferent. La pel·lícula és un homenatge a les nostres mares, perquè sempre hi ha aquest pes que porten elles de preguntar-se què han fet malament. És un missatge a les mares per dir-lis que ho han fet el millor que han sabut i pogut, i no s’han de fustigar d’aquesta manera. Com ho han fet està bé.”Júlia de Paz és comprensiva amb els moments de debilitat de la protagonista: “També mostrem moments de la Pepa en què no sap com afrontar la situació i es planteja marxar i deixar la filla. No hem de caure en el donar-ho sempre tot per als fills i filles, estem defensant també la pròpia identitat i que les dones mares han de tenir també el seu propi espai personal i el seu temps.”La pel·lícula s’inscriu en un tipus de cinema social poc freqüent a la cinematografia catalana i estatal, en l’estela de La hija de un ladrón (2020), de Belén Funes, o de Solas (1999), producció andalusa de Benito Zambrano. “M’han fet la comparació amb Solas diverses vegades i és per mi un elogi espectacular, un regal”. Els germans Dardenne, Ken Loach, Andrea Arnold i la mateixa Belén Funes, que “m’ha acompanyat en aquest viatge”, són altres referents de la cineasta a l’hora d’afrontar aquest film que transcorre a Benidorm i a Sevilla, a casa de la mare de la protagonista (l’actriu Estefanía de los Santos).Júlia de Paz destaca l’empatia com un dels temes de la pel·lícula: “Cada vegada tenim més tendència a ser individualistes. S’està perdent molt la consciència i la lluita col·lectiva, i crec que és per falta d’empatia. I per mi això és molt perillós, hem de pensar en el col·lectiu, en allò que sigui positiu per a tothom. L’empatia és molt important, per mi. Pepa té aquesta sensació d’injustícia i demana empatia als altres.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.