Cultura

ARTURO GAYA

MÚSIC DE LES TERRES DE L'EBRE

“Se’ns vol imposar una manera de viure molt individualista”

El de Tortosa és un monument franquista i el retiraria perquè ho diu una llei molt ben posada, però no hem de fer-ne una lluita
En Quico [Pi de la Serra] és un dels meus referents. Pel que fa, per la manera com canta, per com ho expressa…

Personatge cabdal en la revitalització de les músiques d’arrel de les Terres d’Ebre, Arturo Gaya (Tortosa, 1956) acaba de treure, després de més d’una vintena de treballs amb formacions com Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, Tren Seeger o La Cucafera, el seu primer disc en solitari: Bonaire 12 (Discmedi), un “cant i una esperança en una altra manera de viure” amb la Tortosa que el va veure créixer com a punt de partida. Gaya, en el disc, combina temes propis amb d’altres de referents seus com Pi de la Serra i Caetano Veloso; adapta poemes de Zoraida Burgos, Gerard Vergés, Enric Casasses, Carles Renau, Jaume Rocamora i Jon Gras; s’envolta de músics veterans com Eduard Altaba, Rafael Zaragoza i Ramon Solé, i delega en Sergi Trenzano les funcions d’arranjador.

Per què ara, precisament, un disc com a Arturo Gaya?
Bé, a Quico, el Mut i el Noi de Ferreries, encara que fos amb una estètica de música d’arrel, ja en soc, de cantautor. I, quant a musicar poemes, ja ho havia fet en discos com Sense pistola [un projecte del 2015 basat en un llibre d’Enric Casasses i compartit amb Laia Oliveras, Paco Prieto i Kike Pellicer]. És veritat, però, que tenia pendent fer un treball que no fos en equip, que és una manera de treballar molt diferent. I aquests darrers setze mesos, que hem viscut de manera tan especial, m’ho han facilitat. Sap greu dir que el confinament ha tingut alguna cosa positiva, però, a mi, m’ha donat temps per cuinar aquest disc. Ho tenia pendent i, sense el confinament, potser no ho hauria fet fins d’aquí a dos anys, o deu...
Se’l coneix, sobretot, per la seva trajectòria amb Quico el Célio, el Mut i el Noi de Ferreries. No tant, però, per la de La Cucafera, el seu primer grup.
La Cucafera era un duet amb en Pipo Iglesias que va néixer al final de l’època històrica de la Nova Cançó, en plena Transició. Vaig tenir la sort d’introduir-me en la música amb La Cucafera, perquè, entre el 1977 i el 1985, que és més o menys fins quan va durar la cosa, vaig poder cantar acompanyat de músics com en Rafael Zaragoza, Zarita, de Secta Sónica, l’Eduard Altaba i en Ramon Solé, que ara en aquest disc han tornat a tocar amb mi. I amb músics també com en Joan Saura de Koniec o, a les percussions, Saki Guillem, Quino Béjar i Eliseo Parra. Jo vaig començar a cantar aleshores, i estar envoltat de tots aquests músics va ser un privilegi. Vaig entrar al món de la cançó, però, quan la Cançó començava a estar arraconada, i suposo que és per això que a La Cucafera poca gent la coneix. Vam guanyar un concurs que es deia Cançó 83, impulsat per la Generalitat amb la idea de potenciar nous valors de la Cançó, i vam fer una gira apadrinada per gent com en Quico [Pi de la Serra], la Maria del Mar [Bonet] i en Raimon. De fet, vam arribar a fer un Palau de la Música, com a guanyadors d’aquell concurs. En aquells temps, però, com se sol dir, la Cançó va començar una travessa pel desert i vaig començar a fer altres coses.
Bonaire és el carrer de Tortosa on va créixer i ara l’evoca tot recordant-ne “el forn de Pepe, los llibres a Viladrich...”. Com era Tortosa en la seva infantesa?
Vaig néixer a casa i al carrer s’hi vivia i s’hi jugava. Hi havia botigues de les que ara se’n diu “de proximitat”, perquè, aleshores, de proximitat ho eren totes! El carrer Bonaire no fa ni 50 metres de llarg i hi havia una fàbrica de mobles, una sastreria, una peixateria, una llibreria…, moltíssima vida. Tot i que hi havia pocs cotxes, hi havia sempre un urbano amb un salacot blanc a qui dèiem “l’urbano de Baratijas”, perquè estava sempre davant d’una botigueta que es deia així i que encara existeix. Va sobreviure allà fins a l’arribada dels semàfors! El que probablement em va marcar més, en tot cas, va ser la vida entre les escales de veïns, que no únicament es parlaven per demanar-se alguna cosa, sinó també per dir-se bon dia, bona nit, explicar-se en el celobert què havien fet per dinar.
Altres temps...
Bé, sí, però ara, a Tortosa, on la cançó ha tingut un cert impacte, perquè el carrer Bonaire és just al centre de Tortosa, hi ha qui em diu: “Ostres, quina nostàlgia!” I jo sempre dic que crido a la nostàlgia, sí, però amb una certa il·lusió. Perquè, encara que pugui ser una mica utòpic creure-ho, les relacions entre veïns són una cosa que, per molt que la societat hagi canviat, encara depenen de nosaltres. Se’ns vol imposar una manera de viure molt individualista, però, per sort, encara hi ha coses que, en bona mesura, estan al nostre abast.
A què es dedicava, la seva família?
El meu pare era sastre, el sastre Gaya, i quan marxava a treballar i passava per l’hotel Siboni, com recordo a la cançó, sortíem al balcó a dir-li adeu. Hi havia molta vida al centre històric de Tortosa.
I ara?
Ara hi viuen els nouvinguts, que són els que han tornat a obrir botigues de fruita, les perruqueries… La vida que hi torna a haver és, en bona part, gràcies a aquests nous veïns, que dic jo, que són gent que fa vida bastant al carrer i que ha aconseguit que hi torni a haver una certa revitalització de tot plegat.
El seu enamorament pel riu Ebre ve d’aleshores?
Sí, el carrer Bonaire està molt a prop del riu, i el riu està molt present en els meus primers records. Recordo, per exemple, les riuades. Algunes d’històriques, amb barques de rem on avui hi ha l’avinguda de la Generalitat. Hi havia una platja a Tortosa que es deia la Xiquina, ja que no tothom tenia un vehicle a l’abast per anar a les del Delta. Jo vivia al carrer Bonaire, per cert, quan, durant el franquisme, l’any 1966, es va inaugurar el monument...
En recorda el dia?
Perfectament, ja que el dictador passava just per sota casa nostra. Recordo la policia venir a visitar una setmana abans tots els veïns per assegurar-se qui hi hauria al balcó. Volien saber qui érem i si pensàvem tenir-hi convidats. Hi havia policies a les teulades… Tot allò em va marcar molt.
No acaba mai d’anar a terra, aquest monument.
No, ara s’ha presentat un recurs. A Tortosa hi ha qui el considera un record de tots els combatents de la batalla de l’Ebre i hi ha, com jo, qui no ho considerem així. Penso que és un monument franquista i el retiraria, però respecto qui no el vol retirar. Perquè sé que no ho volen per cap empatia amb el feixisme sinó perquè, simplement, ho veuen d’una altra manera. Suposo que és un tema d’educació. Caldria donar molta informació a la gent sobre què és aquell monument, ja que hi ha gent que l’ha vist tota la vida i pensen que és una icona de Tortosa. No hem de fer-ne una lluita, però. Considero que s’hauria de retirar perquè ho diu una llei molt ben posada, però fent-ho amb carinyo, sense convertir-ho en una qüestió de guanyadors i perdedors. Hi ha historiadors i republicans que pensen que no s’ha de retirar. És un tema delicat.
A ‘Encara et queda un blues’ canta: “Si un dia et quedes sense casa, mai no sabràs qui és qui ho ha dit. Mai no sabràs qui en té la culpa: si és Barcelona o és Madrid.”
A les Terres de l’Ebre durant molts anys hem patit dos centralismes, sí... Aquesta cançó té també frases com “Viure és dura competència per si podem pagar la llum” que fan que sembli actual, però, de fet, està inspirada en el moviment del 15-M. Reflecteix coses que passaven aleshores i per desgràcia continuen passant. En això dels desnonaments, per exemple, tothom es passa la pilota, tothom diu que ho veu malament, però el desnonat sempre acaba al carrer. És una tragèdia i, per això, és un blues.
La cançó és seva però recorda l’estil de Pi de la Serra. I, en canvi, ‘Sento el vent’ és una cançó de Pi de la Serra que porta al seu estil.
Vaig conèixer el blues gràcies al Quico, jo; així que, d’alguna manera, és un cercle que es tanca. En Quico és un dels meus referents. Pel que fa, per la manera com canta, per com ho expressa… Vaig retrobar-lo quan, fa dos anys, vam fer l’homenatge a Pete Seeger, en el qual va accedir a participar-hi de manera generosíssima. Hem recuperat l’amistat. Sento el vent l’hem versionat a ritme de tres i canviant-ne, amb el seu permís, una frase: allà on ell diu “Veig el mar cada dia més lluny”, jo dic “Veig el riu cada dia més lluny”.
Sent igual devoció per un bon amic de Pi de la Serra: Caetano Veloso.
És el meu altre referent. Terra, de fet, és una de les cançons més boniques que he sentit. El repte era aconseguir adaptar-la al català i, quan al cap de gairebé un any, va arribar-nos l’autorització per poder-ho fer, quasi ploro d’emoció! Vaig descobrir després que aquesta cançó Caetano l’havia fet quan estava empresonat per la dictadura brasilera per haver fet una cançó que es deia É proibido proibir. Ell era a la presó quan l’home va arribar a la Lluna. I la primera fotografia que va veure de la Terra des de la Lluna la va veure des de la cel·la. Em sembla un preciós cant a la Terra, la cançó.
A ‘Exili’, de Jaume Rocamora, canta: “Un dia tornaré a les meves terres, enllà on el riu és paisatge, enllà on el vent és força. On el Port és horitzó. On l’olivera és arbre, on m’espera la meva mare.”
Jaume Rocamora és pintor i poeta, tot i que probablement no tan reconegut. A finals dels seixanta va fer aquest poema, que es diu Terres de l’Ebre. Té dues coses importants. La primera és que, amb l’estat d’excepció del 1969, va ser empresonada molta gent de Tortosa (artistes, escriptors...), i en Jaume va decidir exiliar-se a París, que és on va escriure aquest poema. I la segona és que amb aquest poema va ser la primera vegada que s’utilitzava l’expressió “Terres de l’Ebre”, que és un nom molt bonic que neix del poble. Avui dia ha estat assumit per l’administració, tot i que encara hi ha pendent la vegueria, però és important recordar que això ha estat fruit d’una lluita, ja que “Terres de l’Ebre” va néixer del món de l’art i la premsa, com el setmanari Ebre Informes, que va sorgir durant els anys setanta i que es definia com a “setmanari independent de les Terres de l’Ebre”. La gent del poble ho va fer seu i tot va acabar caient pel seu propi pes fins que l’administració va assumir el terme.
La cançó l’ha retitulada ‘Exili’, però.
Per dues raons: perquè en aquell moment, com deia, en Jaume estava exiliat i perquè la situació, malauradament, és molt similar a l’actual.

Consciència treballadora i mediambiental

La consciència treballadora i mediambiental –reflectida en cadascun dels seus projectes, des dels Quicos fins al curós homenatge a Pete Seeger dut a terme l’any passat i l’anterior– són dos grans trets definitoris d’Arturo Gaya. Assenyala, durant l’entrevista, com és la classe treballadora qui assumeix el pes més feixuc de totes les crisis. “Quan se’ns diu que caldrà prendre mesures doloroses, ja sabem de seguida per a qui ho seran més, de doloroses...”, lamenta. L’estima per l’Ebre, d’altra banda, quedava plenament reflectida en l’últim disc de Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries (Viatge a Buda, un crit d’alerta sobre la possible desaparició de l’illa de Buda, al Delta de l’Ebre) així com en projectes editorials com el que, passat l’estiu, veurà la llum a través de Cossetània: L’Ebre, 50 raons per estimar-lo, resum d’un viatge en 50 etapes al llarg del riu.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.