Conillets d’Índies

Abans de començar la pel·lícula, el director es presenta. Es diu M. Night Shyamalan i ha fet un seguit de thrillers fantàstics, alguns dels quals memorables. Ara presenta Tiempo (Old), una fantasia sobre una platja paradisíaca situada en un complex turístic qualsevol apte per a estiuejants ociosos i amics de còctels tropicals i platja de sorra blanca. Al cap de deu minuts de pel·lícula, un cop els protagonistes s’han instal·lat al resort, i després d’haver-nos presentat altres personatges –una noia epilèptica, un cirurgià, etc.–, Shyamalan torna a sortir i trasllada en una camioneta tots els seus personatges. El seu destí és una illa desèrtica, no localitzada en cap mapa, on passaran coses estranyes. El director converteix els seus personatges en conillets d’Índies d’una prova de laboratori que té com a objectiu poder controlar com reaccionen els cossos a determinades teràpies davant d’un envelliment prematur provocat per una estranya acceleració, per la qual els nens creixen més de pressa del compte, una dona vella es mor perquè s’ha accelerat el seu temps de vida i determinades persones malaltes veuen com s’agreugen les seves afeccions, fins i tot les malalties mentals.

Tiempo té com a punt de partida una novel·la gràfica de Pierre-Oscar Lévy i Frederick Peeters titulada Sandcastle. El llibre planteja la situació, mostra com els personatges no tenen escapatòria. La novel·la no donava respostes a algunes preguntes clau que es pot fer el lector. Per què són allà? Què és el que ha provocat l’acceleració del temps? El tema central no era cap altre que la construcció d’una paràbola sobre l’erosió física i psíquica que genera el pas del temps.

En la pel·lícula, però, les coses són diferents. M. Night Shyamalan torna a aparèixer en els moments finals amb una càmera de vídeo. El director ha filmat els seus personatges i porta les cintes a algun lloc estrany. Shyamalan, que va rodar la pel·lícula durant la pandèmia, decideix donar un gir a la faula i convertir-la en una reflexió que passa de l’atemporalitat al present. El tema de fons acaba essent el poder que té la ciència per justificar l’existència de conillets d’Índies que certifiquin els seus experiments més enllà del valor ètic que aquests puguin tenir. El tema és com els resultats obtinguts poden justificar els procediments.

Tiempo no és una bona pel·lícula, ni està a l’altura d’altres del director, però és interessant pensar-la en relació amb allò que formula sobre la nostra condició de criatures indefenses davant uns poders científics que poden arribar a justificar l’abolició dels drets individuals fonamentals en benefici de cert bé comú. Tiempo arriba en el moment en què a França hi ha gent que es manifesta contra els passaports sanitaris. Una part dels manifestants no són negacionistes, sinó persones que pensen que, si hem de mostrar passaports sanitaris per seure en un restaurant, potser d’aquí un temps haurem de presentar passaports de bona conducta o passaports de solvència econòmica per fer allò que forma part dels nostres drets com a ciutadans. Mentrestant, el mateix cap de setmana que es va estrenar Tiempo als cinemes, els informatius van anunciar que tant Pfizer com Janssen havien decidit incrementar dos euros el preu que els estats hauran de pagar per la compra de cada vacuna. L’excusa que donen té a veure amb el fet que les vacunes ofereixen bons resultats, són fàcils de distribuir i la seva difusió té un caràcter massiu. La seva sobtada i injustificada pujada de preu deixa clar que als laboratoris els importen molt poc les desigualtats mundials, no volen escoltar que molts països tenen greus dificultats per adquirir, distribuir i fer arribar a la població les vacunes. Tiempo, la darrera pel·lícula de M. Night Shyamalan, no és un divertimento visionari, sinó una faula sobre què ens està passant.