Compromís i sentiment

D’obituaris, n’hi ha de dues menes, com a mínim. Els de compromís, en què es redacta una nota biogràfica afegint, si és el cas, algun elogi de cortesia i per allò que dels morts mai es parla malament, i els de sentiment, en què el redactor hi aboca, amb més o menys fortuna, dramatisme o mesura, tot de sentiments sincers sobre el finat. Aquest obituari en recordança de Rosa Maria Piñol, que va morir diumenge, tindrà més de la segona opció, perquè va ser –de fet, encara és– una persona amb la molt rara habilitat de caure bé a tothom, en un sector, el de la premsa sumat al dels llibres, cosit a còpia de punyalades, intel·lectuals, elegants o barroeres, però punyalades, o pessics o comentaris perniciosos a traïció. Ella no en rebia, suposo que perquè tampoc n’escampava.

Va morir, amb 70 anys justos, d’un tumor al cervell que no es podia operar. Una malaltia que li van detectar fa cosa d’un mes. No soc qui per dir-ho, però potser es va estalviar patiments i carències psicomotrius de les quals ja començava a notar alguns senyals clars.

Ara, fem una mica d’obituari de compromís. Rosa Maria Pinyol va néixer a Barcelona el 1950. Va ser periodista cultural, en concret de llibres, gairebé tota la vida. Abans de treballar al diari Avui des de la seva fundació, l’abril del 1976, fins que els cants de sirena de La Vanguardia la van seduir el 1983 –també li van fer ofertes des de TV3, però ella va optar pel periodisme escrit–, Piñol va ser secretària de direcció de Cavall Fort, on va millorar el seu català amb el director d’aquell moment, Albert Jané. Un temps després, va iniciar els estudis de periodisme.

En el periodisme de la vella escola, era habitual que en els primers llocs de feina s’hagués d’escriure qualsevol cosa. A l’innovador Diario Femenino, creat per Víctor Sagí i dedicat a les dones, que es va publicar entre el 1968 i el 1974, Piñol hi va començar fent l’horòscop i la secció de cartes al director –no editant-les, escrivint-les, perquè no en rebien cap, segons va confessar– i, posteriorment, va rebre l’encàrrec del que aleshores n’era el director, Ramón Solanes, de coordinar una pàgina en català. Franco era viu i la Piñol ja escrivia en català.

Un cop a l’Avui, primer es va dedicar a temes de municipal i ensenyament. El 1980 va entrar a la secció de cultura. Tenia 30 anys, estava a la flor de la vida, com se sol dir; en el seu cas, una rosa. Per això és l’època en què va tenir els seus dos fills.

A partir del 1983 i a La Vanguardia, on va treballar fins que es va jubilar el 2015, es va dedicar a la literatura en general i a la catalana tant com podia. Llàstima que quan el diari va afegir la versió en llengua catalana i ella va pensar que podria tenir una mica més d’espai per a les lletres en català –present, però sempre en segona fila, en espais escarransits i no per voluntat seva–, la van enviar a enriquir el català del traductor automàtic. Al final es va adaptar al lloc, fins al punt de renunciar a una substanciosa indemnització a canvi de prejubilar-se. Va preferir continuar treballant fins que li arribés la data de jubilació. La cultura literària catalana, però, es va perdre cinc anys de la feina més experimentada d’una gran dama del periodisme, amb una agenda mítica. Tornant a la vella escola, l’agenda era el valor més destacat d’un periodista: tenir els telèfons de tothom i, sobretot, que tothom t’agafi el telèfon. Ella ho tenia garantit. Avui dia també és important, l’agenda, però tot és més públic i les vies de contacte són més extenses.

Pel que fa a reconeixements, el 1992 va rebre el premi Atlàntida, que atorga cada any el Gremi d’Editors de Catalunya, posant en valor la difusió literària, premi que repetiria el 2015, com a menció especial, compartit amb Rosa Mora, una altra gran dama de la premsa sobre literatura. Aquell 2015 va ser fructífer, perquè, en jubilar-se, de manera molt oportuna, va rebre dos premis més, el Trajectòria de La Setmana del Llibre en Català, compartit amb  Lluís Bonada, i el Memorial Pere Rodeja, també per la trajectòria professional i en favor de la literatura catalana.

Companys de professió li van muntar una festa quan es va jubilar. A la llibreria Laie ens vam reunir periodistes de tots els mitjans. Allà no hi havia cap compromís, tot era sentiment. Es notava que era estimada. Un cop va superar el primer aclaparament, va mostrar tota l’estona el seu habitual somriure. Ella també era de compromís i de sentiment, molts anys com a professional de la difusió de la literatura catalana amb mestria; els darrers cinc, gaudint de la seva família –en especial de les dues netes i el net– i dels amics amb qui, de tant en tant, prenia cafè.

Adeu, Rosa Maria. Bon viatge. Ja et trobem a faltar.