Fascinant amb excés

Els germans Ron i Russell Mael (els Sparks, grup de culte que fa quasi 50 anys fusiona el rock amb altres gèneres mostrant un gust particular per l’artifici operístic) no només aporten la banda sonora d’ Annette , sinó també el guió d’aquest musical dirigit per Leos Carax. Tanmateix, a l’inici del film, el cineasta deixa clar que n’és el demiürg. Tancat en una sala de muntatge, dona el visti-plau perquè comenci la funció. I és així que els Sparks surten de l’estudi de gravació per trobar-se al carrer amb els personatges de la ficció (o els actors que els encarnen, principalment Adam Driver, Marion Cotillard i Simon Helberg) per cantar plegats So may we start, i s’hi crea una coreografia fascinant. Un començament captivador per a un film que, en tot moment, vol exhibir la imaginació visual desbordant d’un cineasta-poeta que, en gairebé 40 anys, abans només ha realitzat cinc llargmetratges, entre els quals, Mauvais sang i Les amants du Pont-Neuf, inspirats per un romanticisme desesperat, tortuós, amb la idea de l’amor com un impossible. Una idea que persevera a Annette, però en clau anti-romàntica: l’amor com una il·lusió i fins una mentida que pot obrir la caixa de tots els mals.

El cas és que Adam Driver, que explota la seva potència interpretativa amb un desplegament de metamorfosis corporals, és un humorista (de l’estirp cínica i amarga de Lenny Bruce) que s’enamora d’una soprano famosa encarnada per Marion Cotillard, doblada en els fragments operístics que anuncien que, com els seus personatges, està condemnada a un destí tràgic. El relat minimitza el personatge femení fins a convertir-lo en el catalitzador d’una baixada als inferns del masculí, que, atrapat en el seu ego, sent l’amor com una malaltia que li coarta la llibertat i la creativitat. El títol correspon al nom de la filla de la parella, fruit i, de fet, víctima d’un amor (falsament) romàntic: no és per res que sigui representada com un titella fins al seu alliberament final un cop encarnada en humana. Abans també haurà sigut víctima d’una explotació, aprofitant les seves fantàstiques capacitats vocals, en una pel·lícula que també apunta contra la falsedat i els mals del món de l’espectacle i dels xous mediàtics.

A Annette hi palpita l’esperit lúdic dels Sparks, però, tot i haver-hi un humor que, de fet, és força negre, s’imposa la gravetat i la mirada ombrívola, desolada, de Carax, malgrat que s’intueix una catarsi en l’exhibició de la seva genialitat visual. N’hi ha tanta que pot saturar, però hi ha moments incontestablement bells, com ara quan un escenari teatral es converteix en un bosc. Onírica, fantasmagòrica, tan brillant com excessiva en la complaença de Carax en la seva genialitat.