Expiació de l’alegria

El 1899, Henri de Toulouse-Lautrec (Albi, 1864-Château Malromé, 1901) va ingressar en un sanatori de Neuilly per rehabilitar-se dels efectes devastadors que l’alcohol i la sífilis estaven tenint sobre el seu cos ja malalt i estrafet des de la infància. Va ser durant aquesta convalescència, i segons alguns biògrafs, per tal de demostrar als metges que ja estava recuperat, que va començar una sèrie de trenta-nou dibuixos acolorits que representaven vivaces escenes de circ, tal com el recordava des que, als 16 anys, va descobrir el Cirque Fernando a Montmartre i va quedar fascinat per la llibertat que encarnaven els salts dels trapezistes, el coratge dels domadors de feres, la gràcia de les écuyères i la irreverència sofisticada dels clowns. Dos anys després d’enllestir aquella sèrie, va morir, als 37 anys, però el seu amic Maurice Joyant i el marxant Adolphe Goupil es van encarregar que els dibuixos passessin a la posteritat com el testament més joiós de Toulouse-Lautrec per mitjà d’un tiratge de gravats amb la tècnica de la goma bicromatada, que permet apreciar el traç de la línia i, al mateix temps, conservar les notes de color de l’obra original. Una d’aquestes sèries, on es pot resseguir la influència de la visió fotogràfica, dels pastels de Degas, les estampes japoneses i també l’agitació ossuda dels gravats de Goya, que el pintor va poder veure a Madrid el 1895, és la que exposa aquest estiu, fins al 19 de setembre, el Cercle Artístic de Barcelona, a la planta baixa de la seva seu del carrer dels Arcs, amb el títol El món del circ i personatges de Montmartre, comissariada per Rosa Perales.

El muntatge de l’exposició, que recrea l’ambient dels cabarets de fi de segle, amb la seva penombra, els cèrcols de llum i els velluts vermells, desprèn més melancolia que meravellament, potser perquè s’hi percep l’última mirada d’un artista a punt de morir a un món, el de la Belle époque, que començava també a extingir-se, com el de La Goulue, la millor ballarina de cancan del Moulin Rouge, que va acabar venent cacauets a la porta del teatre, o Jane Avril, que “tenia la bellesa d’un àngel caigut”, com diria Arthur Simons, o la refinada Yvette Guilbert, que es queixava que Toulouse-Lautrec la pintava sempre massa lletja: seca, amb el nas afilat i una ganyota de disgust a la boca que almenys compensava l’elegància dels seus llarguíssims guants negres. En alguns dels dibuixos no hi ha ni tan sols la voluntat de copsar l’escena des d’un punt de vista frontal, sinó des dels angles furtius del voyeur, com en la sèrie Elles, dedicada a les seves amigues de les maisons closes (de fet, convivia amb una prostituta), a qui retrata, gràcies a la complicitat que els unia, en una intimitat exacerbada, arromangades, despentinades i adormides, a vegades en una horitzontalitat cadavèrica que recorda els esbossos de l’agonia terminal de Valentine Godé-Darel que pintaria temps després Ferdinand Hodler.

L’alegria que hi ha en aquests dibuixos (acompanyats d’alguns cartells) és tota recordada; apareixen ombrejats per la memòria d’una joia passada, per més que s'hi evoquin les audàcies del famós clown negre Chocolat (un esclau que havia passat de petit per Cuba i Espanya) fent parella amb el blanc Footit, o l’excèntrica acròbata i pallassa Cha-O-Kao (contracció de “soroll i caos”), o el flexible Valentin el desossat, i sobretot els cavalls, que recorden tant l’amor que els professava el nostre Pere Ynglada i alguns dels quals, en la seva agitació nerviosa, prefiguren inesperadament el xiscle d’horror del Guernica de Picasso.