Centenari d’un actor llibertari

A una li agrada recordar Fernando Fernán Gómez amb aquell gest llibertari (les mans entrellaçades sobre el seu cap com una salutació fraternal i solidària amb la classe obrera) que, als seus últims anys de vida, feia cada vegada que li donaven un premi com a reconeixement a una carrera com a actor i director teatral cinematogràfic, sense oblidar que també va ser un escriptor que sovint va adaptar les pròpies obres.

Nascut a Lima el 28 d’agost del 1921 (és a dir, ara fa cent anys, de manera que aquest és el motiu del present article) en una llarga gira per Sud-amèrica de la seva mare, l’actriu Carola Fernán Gómez, va ser un nen republicà des que l’àvia, que també es deia Carola, va dur-lo a festejar la proclamació de la Segona República el 14 d’abril del 1931. El tiempo amarillo, el seu llibre de memòries recentment reeditat per Capitan Swing, comença amb el record d’aquell dia feliç que li va revenir mentre, l’11 de juny del 1980, assistia a una cerimònia al Museu del Prado en què va rebre la medalla d’or al “Mérito en las Bellas Artes” entregada pel rei Joan Carles, el rostre del qual defineix com a noble i entranyable. No sé si la recuperació, temps després, d’aquell gest anarquista era un indici que el còmic (com abans s’anomenaven tots els actors, tal com va fer present en una preciosa pel·lícula del 1986, El viaje a ninguna parte, sobre una companyia teatral itinerant durant els primers anys del franquisme) s’havia adonat dels miratges de la Transició política, com ara que aquell rostre del rei imposat pel dictador era una màscara. Tant se val. La personalitat com a actor i també com a director de Fernán Gómez, amb l’empremta que ha deixat en el cinema i el teatre espanyols, és d’una força inqüestionable a banda de les seves consideracions sobre el rei Joan Carles. I també del fet que, durant anys, va participar en films irremeiablement franquistes.

Fernando Fernán Gómez s’havia format a l’Escola d’Art Dramàtic que la CNT va organitzar a Madrid durant la Guerra Civil: una ciutat resistent contra el franquisme, tal com va evocar a Las bicicletas son para el verano (1984). El jove anarquista, però, es va haver d’amagar i de disfressar per poder exercir com a actor. Crec que, de petita, vaig “descobrir-lo” en una emissió televisiva de Balarrasa (1951), film d’Antonio Nieves-Conde en què interpreta un missioner que, atrapat en una nevada glacial a Alaska, recorda la seva vida dissoluta fins que, penedit per haver-se lliurat d’una guàrdia pagant un soldat que mor “en lloc d’ell” en aquella nit de la guerra civil, es fa capellà i, abans de predicar pels mons de déu, redreça la seva família burgesa, del bàndol dels guanyadors, però moralment enfangada: una pinzellada de crítica social dins l’òrbita del règim.

Quasi al mateix temps en què vaig veure’l a Balarrasa, que li havia aportat molta fama, em vaig adonar, però, que, en el cinema espanyol de primers dels últims anys setanta, encarnava la figura del republicà, tant si vivia en l’exili interior (El espíritu de la colmena, de Víctor Erice) com si retornava a Espanya (El amor del Capitán Brando, de Jaime de Armiñán), i concretament a Madrid, amb l’estranyesa de sentir que tot hi havia canviat. Més tard vaig saber que, l’any 1948, va interpretar un republicà cinèfil, obsessionat amb la mort de l’esposa, a Vida en sombras, la pel·lícula de Llorenç Llobet Gràcia que, recuperada fa uns anys com una obra excepcional, va fer-se invisible tenint molts problemes amb la censura. També ell en va tenir, com ara amb El extraño viaje, que, rodat el 1964, va convertir-se en un film maleït: a partir d’una família certament estranya, que habita en un poble, retrata en clau esperpèntica una Espanya que el franquisme volia invisible. La carrera de Fernán Gómez va ser un llarg i potser estrany viatge.