Tots som planter
La Sala Fènix i el Teatre La Gleva de Barcelona donen aire a noves propostes escèniques trencant amb el ‘sostre de vidre’ artístic
Queralt Riera és l’autora que té obra a les dues sales: ‘Misèria’ a la Fènix i ‘L’amor (no és per a mi, va dir Medea)’, a La Gleva.
Que hi hagi espai per a les noves creacions, per als artistes que encara no han debutat professionalment. Teatre La Gleva i la Sala Fènix han coincidit en aquesta voluntat. Tot i que, habitualment, les sales acaben construint una fidelitat amb les companyies a les quals han donat el primer esglaó a la professionalitat, les dues sales que acaben de presentar temporada aquesta setmana advoquen per incloure-hi noves veus, més que mai. Albert de la Torre, que junt amb Júlia Simó programa La Gleva, parla de tots com si fossin un equip a punt de saltar al camp de joc. En el seu repartiment també hi ha algunes veus consagrades (com ara Jordi Coca, Queralt Riera, Q-Ars Teatre o Carme Cané). La Gleva aspira que es coneguin entre elles. D’aquestes maridatges espontanis, n’emergeixen aventures creatives posteriors. Aquesta fórmula també la practiquen habitualment al Maldà (que encara no han fet presentació del cartell d’aquest curs).
La Gleva mira d’obrir al màxim la seva sala. Per això arrenquen des d’ahir mateix. El 50% de les seves obres són produccions pròpies (n’assumeixen tot el risc) o són residències artístiques. Avui, la majoria de les propostes arriben a la sala (que recentment ha estat reconeguda amb una medalla d’honor 2021 de l’Ajuntament de Barcelona) fruit d’actuacions anteriors, d’artistes comuns. Albert de la Torre admet que també n’entren per la porta freda: si la proposta escènica (generalment de text) els interessa, hi donen cabuda. Bona part de les propostes són noves de trinca.
La temporada a la Sala Fènix també incorpora set estrenes a Barcelona: el 90% és producció barcelonina. Dels 14 títols programats per ara, 10 són escrits o dirigits per dones. La Fènix ha reduït la presència de teatre familiar com també ha decidit aquest any el Tantarantana: si hi ha incompatibilitat amb el muntatge del teatre d’adults. Tot i així el mantenen en sessions de tres sessions els diumenges que és possible. Felipe Cabezas calcula que del 90% de les obres seleccionades n’ha vist assajos o funcions puntuals en espais no professionals. Molt poques entren només “per intuïció”, llegint les bases del projecte. La Fènix programa en funció d’un mapa que es regeix per cinc claus: memòria històrica, feminisme, antiracisme, crítica social i identitats.
El banc de textos de Teatre de Proximitat ha donat joc a La Fènix (Tu i jo o Índia, per exemple), igual que La Gleva n’ha incorporat Perfectia de La Beatriz + The Followers). La dramaturga i directora Queralt Riera torna amb Misèria a la Fènix i repesca el seu L’amor (no és per a mi, va dir Medea) a la Gleva. Carme Cané fa una barreja de dramolette de Bernhard (que es van excloure del Tres dramolettes dirigit per Rosa Maria Sardà fa uns anys) mentre que Jordi Coca s’inventa que Shakespeare i Beckett són uns germans bessons (“al final tots ho som perquè ens assemblem molt i perquè tots acabem morint”, deia ahir a La Gleva).
