Cultura

JOAN-LLUÍS LLUÍS

Escriptor

“El pa de la ficció ens el mengem cada dia”

Fins i tot els analfabets hi ha un moment que topen amb la literatura, encara que sigui de manera molt lleu o inconscient
Era important que la por fos equilibrada per l’esperança: fugen, però aviat s’adonen que també volen arribar a algun lloc

Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) s’estrena a Club Editor amb la seva setena novel·la, Junil a les terres dels bàrbars, una celebració de la literatura ambientada a l’imperi romà a través del pelegrinatge d’una colla de fugitius, la majoria esclaus i analfabets, que amaguen un llibre prohibit d’Ovidi. Amb aquesta novel·la, traduïda simultàniament al castellà per Edgardo Dobry, Lluís inaugura la recuperació de part de la seva obra anterior, entre el 2022 i el 2024, al mateix Club Editor, començant pel seu primer llibre, Els ulls de sorra, al qual seguiran El dia de l’ós i Cròniques del déu coix. Si la festa no era completa, aquest any també s’ha estrenat com a poeta, amb Salives (Eumo).

La reedició d’obres anteriors és una manera de fer balanç de la trajectòria?
La idea de fer balanç em dona una imatge terminal. És més simple que això: veure quins llibres tenim ganes de tornar a treballar. Perquè quan es torna a publicar un llibre meu sempre el reviso a fons, cosa que comporta tornar a passar uns quants mesos amb la novel·la. Revisar és un exercici estrany, perquè podria canviar-ho tot, fins i tot el final. Però també hi ha d’haver una certa fidelitat a l’autor que jo era, perquè es mantingui la frescor de l’original. Hi ha defectes que a vegades són bonics de veure. Una altra cosa és la negociació entre aquesta fidelitat i el dret a fer el que vull. I entenc que el dret ha de ser superior a la fidelitat.
I ha revisat molt ‘Junil’, abans de donar-la per bona?
La que s’ha publicat és la versió vint-i-setena, i considero que és poc. Algú ja va dir que un llibre no s’acaba: s’abandona. En el meu cas és absolutament veritat. Me l’han d’arrencar de les mans, i encara a l’últim minut intento negociar una darrera revisió. Algun cop em fixo més en la història, en d’altres m’aturo en qüestions d’estil o en la coherència dels personatges entre ells. De tant en tant faig pauses, de tres a sis mesos, per tornar-hi amb una mirada més fresca.
‘Junil’ es podria llegir com una distòpia postnuclear, o com ‘La carretera’ de Cormac McCarthy. És conscient que la seva obra atrau els lectors de ciència-ficció?
Per mi era clar que no havia de tenir res de ciència-ficció, però tampoc res de realitat històrica, perquè hi ha moltes coses que m’he inventat, com ara tots els escriptors que cito, i fins i tot alguna obra d’Ovidi, l’únic personatge històric que esmento. És veritat que molts lectors de ciència-ficció i fantasia se senten atrets per les meves novel·les, encara que no hi tinguin res a veure, perquè sovint hi ha una mena de distorsió. La literatura tal com s’entén en sentit clàssic és només una part de la literatura, la que hi ha dalt de tot de la jerarquia. A mi m’interessa fer literatura amb elements de tots els gèneres. Són una eina de llibertat.
La novel·la, tot i l’ambientació històrica, està narrada en un present hipnòtic.
El present és el meu temps narratiu preferit de lluny, aquell en el qual em sento bé. Ho vaig descobrir fa unes quantes novel·les. Escriure sobre un esdeveniment en el mateix moment que passa és més carnal, i alhora em permet tenir petits moments d’improvisació, que em són indispensables. En resulta una història més aviat oberta, que em sembla millor per al lector, tot i que alguns troben que és frustrant.
El començament té un to de conte de fades: la noia maltractada per un pare despòtic que acaba tenint un cop de geni.
En aquesta novel·la he volgut deixar molt clar des de la primera frase el deute amb els contes, amb aquell “hi havia una vegada...”. Em considero fill de la literatura oral. Els escriptors fem el mateix que els nostres avantpassats a la vora d’un foc fa centenars de milers d’anys, és a dir, inventar històries. La immensa majoria d’històries s’han inventat parlant, i han desaparegut perquè no s’han arribat a transmetre, a menys que algú les hagi fixat per escrit, com la Ilíada i l’Odissea. Aquest és un món molt important en la meva narrativa. Moltes novel·les meves tenen aspectes relacionats amb les rondalles, els contes o els mites, a partir dels quals provo de fer literatura. A les presentacions dels meus llibres, sempre explico un conte, assumint la meva condició de rondallaire. És la manera d’homenatjar-nos a nosaltres mateixos com a creadors d’històries.
Els personatges de la novel·la senten també fascinació per la literatura.
Els humans som animals de ficció. Per sobreviure, els personatges de Junil caminen durant quatre estacions, i en tot aquest temps han d’alimentar-se, beure, dormir, lluitar contra la fred, i també explicar-se històries, que és un dels motors que els permet continuar avançant. I tots, fins i tot els personatges analfabets, que són la majoria, hi ha algun moment en què topen amb la literatura, encara que sigui de manera molt lleu o inconscient, a través d’un conte, un mite o una mentida explicada com una proesa. Per mi això és essencial. El pa de la ficció ens el mengem cada dia. Si no, seríem animals mecànics. La intel·ligència no seria res sense la imaginació, i sovint són difícils de destriar.
Just quan Ovidi és desterrat i els seus llibres prohibits, el pare de Junil esdevé un escriptor famós per uns poemes falsos que li permeten viure ociós. El bo és perseguit i el fraudulent viu a cos de rei: diu alguna cosa del món d’avui?
No, no, és del tot inconscient. Tot el que explico de l’estatus de l’escriptor és bastant fidel al que passava a Roma. M’he documentat molt sobre l’antiguitat per poder-me’n alliberar, per fer els passos que em convenien fora de la realitat històrica. Els llibres d’Ovidi, per exemple, continuaven circulant, però a la novel·la faig que ordenin cremar tota l’obra.
La novel·la planteja la literatura com un element alliberador: fugen amb un llibre que convé preservar.
La literatura m’ha salvat la vida. Sense ella, potser no m’hauria passat res. A diferència dels meus personatges, no he estat en perill de mort ni de decadència moral, però igualment tinc la sensació que m’ alimenta des de fa moltes dècades i que m’empeny a continuar vivint. Provo de dir-ho sense quedar solemne, però és així. Junil, que és una adolescent solitària i ingènua, pot continuar sota la mà d’un pare autoritari i violent, o pot alliberar-se, i ho fa gràcies a la literatura.
Però no viatja sola. Els seus companys tenen trets simbòlics, com el lleó i l’home de llauna d’‘El mag d’Oz’.
Al principi tots tenien una mena d’esbós de funció, que suposo que era un record de lectures d’infància, en què hi havia l’ingenu, el fort, l’astut... Però a mesura que avancen aquesta solidesa es trenca segons les necessitats. No hi vaig pensar fins que vaig acabar-la, però aquesta colla de gent que camina per Europa, tots amb una marca física, és una mena de societat utòpica, segurament fruit de les meves lectures juvenils de pensadors anarquistes. El lloc on volen anar no deixa de ser una mena d’Arcàdia, de la qual no saben res, en realitat. Allò que els mou és una cosa que va més enllà de la supervivència, perquè haurien pogut aturar-se a qualsevol lloc, però continuen, s’eixamplen, s’enriqueixen, s’alimenten de literatura i tasten els seus límits.
Semblaria una novel·la sobre la por a l’altre, el bàrbar, però hi ha un cert optimisme en la seva manera de marxar.
És veritat que la por és un motor molt potent. Però per mi també era important que, en un moment donat, fos equilibrada per l’esperança: fugen, però molt aviat s’adonen que també volen arribar a algun lloc. Hi ha una tensió entre un pol negatiu i un de positiu. Això implica la descoberta de l’altre, de gent i mitologies diferents, amb les seves llengües particulars, i la necessitat d’articular-se o no més enllà d’aquestes diferències.
Quan troben els bàrbars, el narrador diu que “no saben què s’ha de fer per aprendre de debò una llengua que s’entengui”.
És un homenatge discret a la figura del traductor intèrpret, que al principi té una importància cabdal, fins i tot quan s’equivoca. He intentat conservar la ingenuïtat que podien tenir uns pobles que no coneixen res del món. Si un viatger deia que venia d’una terra de gegants, se’l creien. En el fons no hem canviat gaire: tot el que llegim a internet passa per veritat.
Hi ha una part mítica i també una altra una mica fetillera que bascula entre la religió i la superstició.
Jo soc ateu, i tinc una visió respectuosa i alhora crítica de la religió, que per mi és una altra branca de la literatura. Per inventar-ne una, cal posar en marxa mecanismes narratius. La superstició estaria entre la literatura i la religió, un pont estrany que no acaba d’agradar a ningú i que pot ser molt poderós.
Junil també expia amb la fugida el fet d’haver-se salvat de l’incendi on van morir la mare i els germans?
Uf, necessitaríem molt de temps, per parlar de Junil, que és un personatge molt complex. De tots els personatges que he creat, és el que em té més el cor robat i amb el que m’hi he barallat més, també. L’origen de la història és Ovidi. Em fascina el personatge històric, el més gran poeta del seu temps, que acaba desterrat i suplicant que el deixin tornar. Al segle XX hi ha hagut algunes novel·les sobre el seu exili, però al final són repetitives. De manera que vaig pensar escriure una novel·la d’Ovidi sense Ovidi. Per tant, necessitava un lector, i vaig debatre’m entre si havia de ser un home o una dona. Sempre que escric una novel·la, sospeso les dues opcions.
I per què una noia?
Perquè era molt més ric, per la fragilitat a priori que se li suposa, i també per la virginitat. Les dones a l’època romana eren una mercaderia. Passaven de ser propietat del pare a la del marit, i la virginitat era un dels criteris per avaluar aquesta mercaderia. Això fa que el seu destí com a noia adolescent sigui molt més complicat. No m’he plantejat un personatge feminista, en el sentit que no qüestiona aquesta situació, encara que té contradiccions internes i espero que sí que s’interpreti en clau feminista.
I és també transgressora: llegeix.
És una lectora apassionada que s’enamora d’un escriptor. Sabia que el desig de veure Ovidi no era suficient per fer-li travessar Europa: hi faltava el pol negatiu, alguna cosa que l’expulsés de la seva vida confortable, encara que fos mig esclava. Mai havia tingut un sentiment de fraternitat tan gran per un dels meus personatges. Jo soc dels autors que parlen amb els seus personatges, i els aviso de les penalitats que passaran. Intento imaginar què voldrien dir-me, i sobretot què em demanen, i així puc imaginar més fàcilment què els puc donar. És un moment molt bonic. A part de Junil, el personatge amb qui he parlat més és Verdapell; vaig tenir-hi llargues converses, i com que soc molt sensat, vaig cedir a tot el que em demanava.
Com viu el fet que encara se’l consideri “l’escriptor nord-català”?
Durant un temps això curiosament em va ser útil, perquè se’m va aplicar una mena de discriminació positiva més o menys inconscient. La Catalunya Nord era exòtica. El 70% de les preguntes que em feien eren sobre el català a Perpinyà, i la resta, sobre l’obra publicada. Ara s’ha anat invertint. Jo soc un escriptor català i punt. Després, com que tothom ha de ser d’algun lloc, soc d’allà, i això sí que ha determinat alguns dels llibres que he escrit i una part de les meves lectures, però això li passa a tothom: qui no està determinat pel lloc d’on és? Simplement en el meu cas és una determinació una mica atípica, que comparteixo amb poca gent. Però no deixa de ser accidental per més que hi hagi gent que idealitza el meu origen per una francofília insuportable, una negació de la realitat que consisteix a elevar França oblidant que el preu de ser francès és matar el català
.

El rondallaire tímid

Quan ha d’acudir a una entrevista o un acte públic, Joan-Lluís Lluís es posa camisa d’escriptor. Com en Ken de la Barbie, li dic, que té un model per jugar a tennis i un altre per sortir a ballar. No és per presumpció, sinó per timidesa, m’aclareix. En la “vida normal”, fa servir camises de coll Mao, que són les que el tranquil·litzen, però com a escriptor, confessa, no l’ajuden: necessita les solapes. Vestir-se una mica diferent és la seva cuirassa davant el món, i sempre és millor que prendre’s un pot de barbitúrics. Amb aquesta estratègia, va aconseguir parlar, i de quina manera, davant cent mil persones a l’acte del Consell de la República a Perpinyà, el 29 de febrer del 2020, tot i que llavors portava l’americana negra que avui s’ha deixat a casa perquè les dues peces que té ja estan molt gastades. Aprofitarà que quedem a Girona per anar-se’n a comprar una de nova, probablement. Tot i estar, doncs, mig desarmat, col·labora estoicament amb el fotògraf, encara que el seu somni és que li facin un retrat com el de Leonard Cohen a la portada del disc Everybody knows. Potser li ve de la seva etapa com a lletrista de cançons, que ara té abandonada, tot i que acaba de publicar el seu primer llibre de poesia. No, em corregeix: “He escrit poemes tota la vida: és diferent. Poesia és una cosa que brilla en l’obscuritat i que podem trobar a molts llocs de la nostra vida; a vegades, també en poemes.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.