Franquícia o nació?

No descobrirem, a hores d’ara, les excel·lències de la mezzosoprano nord-americana amb residència al nostre país Joyce DiDonato. Com tampoc les del conjunt Il Pomo d’Oro, erigit en una de les formacions orquestrals més actives en el panorama musical europeu. Excel·lències al marge, un no pot deixar de preguntar-se el perquè de la insistència amb aquest producte format per l’esmentada veu i orquestra quan aquests mateixos intèrprets ja van presentar-se, sense anar més lluny, el 2017 al Liceu amb War and Peace. La mateixa orquestra la tornarem a escoltar a l’octubre amb un estel·lar Radamisto. A part de la reflexió que haurien de fer-se els responsables dels equipaments, bo seria que també els nostres dirigents, presents per la plana major en el concert de dilluns, es fessin seva i integressin a fons la idea romàntica que la música és el reflex de l’estat moral i, fins i tot, espiritual d’una nació, per la qual cosa veure com les inauguracions de les nostres temporades musicals són per sobre de tot una franquícia, més que una aposta pel més excel·lent del nostre país, que hi és i a balquena, és revelador d’alguna cosa temible. Pensem-hi. Deixant de banda l’estrena de l’obra U de Bernat Vivancos, la nostra orquestra nacional ha encetat la temporada amb un director i un solista anglesos, al Palau ja ho hem dit, i les obres interpretades han estat Elgar, Prokófiev, compositors italians i el gran Händel. Ni rastre de la “nostra música històrica”. Un Händel que dilluns va ser ofert, això sí, de manera superba i elegant per una DiDonato que forma part de l’Olimp del més reeixit i excels de les veus per a aquest repertori. La pregunta, però, és clara: volem ser, musicalment, una franquícia o una nació?