Document d’un mite
Una pel·lícula, a parer d’aquesta cronista, destaca entre les presentades a concurs a la secció oficial del festival de Sant Sebastià, que acaba avui: Benediction, en què Terence Davies aborda la personalitat de l’escriptor anglès Siegfred Sassoon, amb una vida i una obra marcades per l’experiència traumàtica a la I Guerra Mundial, a través del seu elegant estil cinematogràfic d’inspiració pictòrica i mirada poètica. Davies és un dels grans cineastes vius, però això no es tradueix en un reconeixement als grans festivals: fa deu anys també va presentar a Sant Sebastià una pel·lícula extraordinària, The Deep Blue Sea, i el jurat no va donar-li ni les gràcies. Aquesta nit se sabrà la decisió del jurat presidit per la directora georgiana Dea Kulumbegashvili, que l’any passat va ser la gran triomfadora del festival en guanyar la Kontxa d’Or amb el seu primer llargmetratge, Beginning, que va rebre tres premis importants més.
La secció oficial va acabar amb les pel·lícules a concurs (entre les quals, dins d’un nivell general discret, també mereixen un reconeixement Vous ne desirez que moi, en què Claire Simon reconstrueix una entrevista a Yann Andréa, l’últim amant de Marguerite Duras, i part de les tres hores i mitja de Quién lo impide, un retrat de Jonás Trueba del món adolescent) dos dies abans d’acabar el festival. Això perquè, a banda de la competició, avui es clourà amb Las leyes de la frontera, adaptació de Daniel Monzón de la novel·la homònima de Javier Cercas, i ahir s’hi va projectar Fortuna, una minisèrie televisiva dirigida per Alejandro Amenábar.
D’altra banda, el festival ha rebut la visita de Todd Haynes, que, a la secció Perles, hi ha dut The Velvet Underground , documental estrenat a l’últim festival de Canes sobre el grup impulsat per Andy Warhol, del qual utilitza els cèlebres Screen Test. El film, de fet, també parla sobre el món de l’avantguarda de Nova York als anys seixanta. Haynes usa de manera sensacional les d’imatges d’arxiu i desdobla (a vegades multiplica) la pantalla per establir un diàleg entre el que va ser la Velvet i les seves empremtes a la memòria col·lectiva; entre els vius (John Cale, Maureen Tucker) i els morts (Lou Reed, Sterling Morrison, Nico).
