Cultura

Pensar amb el cinema

Imma Merino, crítica de cinema d’El Punt Avui, rep el premi a la trajectòria a Sant Sebastià per la constància i sensibilitat amb què cobreix el festival des de fa 30 anys

La primera vegada que la crítica de cinema Imma Merino (Castellfollit de la Roca, 1962) va anar al festival de Sant Sebastià no tenia acreditació de cap mitjà. Era el 1985 i hi havia anat amb uns amics per amor al cinema. Encara recorda amb precisió les pel·lícules que hi va veure: La corte de faraón, de José Luis García Sánchez (que rebria la Contxa de Plata), La rosa púrpura del Caire, L’honor dels Prizzi i Buscant la Susan desesperadament, que enumera d’una tirada. El 1988 va tornar-hi també per compte propi i, acabada d’arribar a Girona, la periodista Tura Soler, garrotxina com ella, que ja treballava a l’aleshores Punt Diari, va animar-la a contactar amb Joan Ventura, el cap de Cultura, per proposar-li d’escriure alguna crònica del festival. Va ser la seva primera col·laboració al diari, on va entrar en plantilla el febrer de 1989 i per al qual ha cobert des de llavors cada edició de Sant Sebastià, excepte dues, recalcava ahir en conversa telefònica des de la sala de premsa del Kursaal: la del 2000, quan la seva mare, amb qui havia compartit tantes hores de cinema, estava ja molt malalta, i l’any passat, per la incertesa que planava per la covid.

Són més de trenta anys de fidelitat a un festival que dijous va voler reconèixer la seva constància i sensibilitat amb el premi a la trajectòria periodística que concedeix el govern basc a proposta dels mateixos organitzadors de la mostra. El premi consisteix en unes petites vacances per a dues persones al País Basc, “menjant tot de coses bones”, diu Imma Merino amb tant de pudor com agraïment, però és més que això: distingeix una de les periodistes més intel·ligents i fines del país, que ha fet de la crítica cinematogràfica (i del conjunt dels seus articles, també els que publica a L’Avenç) una forma de pensament indestriable de la seva connexió amb el món. Potser no tots els seus lectors han vist les pel·lícules que comenta en les seves ressenyes, però sempre hi aprenen alguna cosa, i tot sovint és alguna cosa que té a veure amb la vida i amb un sentit molt acusat de l’ètica i la bellesa. “Sempre procuro pensar sobre el cinema de manera afinada a través de l’escriptura, si més no ho intento, encara que he d’assumir les meves insuficiències i mancances”, se sincerava ahir, just abans d’entrar en una projecció, aquesta cronista, llicenciada en filosofia i professora d’història del cinema i d’anàlisi dels mitjans de comunicació a la Universitat de Girona, que invita amb freqüència al dubte en les seves reflexions i que defuig la temptació de l’autoritat: “Sortint d’alguna sessió amb altres crítics, sovint m’he adonat de com n’és de fàcil entrar en aquesta roda que ens fa erigir-nos en jutges abans d’hora, i necessito apartar-me’n. Les coses s’han de pensar una mica.”

Fent balanç de la trentena d’anys que ha acudit a Sant Sebastià, una fidelitat només comparable a la que professa per Canes, on no ha faltat mai des de 1992, la crítica cinematogràfica d’El Punt Avui (“també és un fet bastant excepcional, pels temps que corren, que faci trenta anys que escric al mateix diari”, diu) admet que ha guanyat experiència des d’aquella edició en què, despistada com és, no va trobar la sala de premsa fins a l’últim dia del festival. Però sobretot conserva un record molt especial de la primera vegada que va assistir-hi amb acreditació: “El 1989 va ser l’any que va venir Bette Davis per rebre el premi Donostia. Estava molt fràgil i, de fet, moriria al cap d’una setmana a París, però desprenia una força extraordinària.” Precisament per recordar aquella visita, acaba d’escriure el text que acompanyarà les imatges, alhora crepusculars i fascinants, de la gran estrella del cinema clàssic que en va obtenir la fotògrafa basca Isabel Azkarate, que es presentaran en una exposició al centre cultural Les Bernardes de Salt. En tot cas, estrenar-se com a enviada especial a Sant Sebastià amb una presència tan lluminosa ha fet que guardi un record més aviat difús de les pel·lícules que hi va veure aquell any, a penes Homer and Eddie, d’Andrei Konchalovski, que guanyaria ex-aequo amb el bolivià Jorge Sanjinés, i Street of no return, de Sam Fuller. Han deixat una empremta més memorable les estimulants retrospectives, “molt completes i amb còpies excel·lents”, que sol programar el festival (“un costum que s’està perdent i que s’ha de reivindicar”, sosté), gràcies a les quals ha visionat cicles sencers dedicats a Dorothy Arzner, Billy Wilder, Robert Siodmark, William Dieterle o Jacques Demy, a través del qual, per cert, va conèixer per fi personalment Agnès Varda, a qui havia dedicat la seva tesi doctoral, recollida en part al llibre que va publicar el 2019 sota els auspicis del mateix festival: Agnés Varda: espigadora de realidades y de ensueños (Donostia Kultura).

D’aquest any, a banda d’apreciar “el retrobament amb la bellesa de la ciutat”, destaca Drive my car, del japonès Ryusuke Hamaguchi, i la nova pel·lícula de Terence Davies, Benediction, sobre l’experiència del poeta Siegfried Sassoon a la I Guerra Mundial, una obra extraordinària, diu, encara que sap que “les més bones no les premien mai”. Tenaç carolista com és, agraeix l’oportunitat d’haver pogut entrevistar el director de Carol, Todd Haynes, a qui ha regalat el llibre que va editar amb la Universitat de Girona, Carol: bellesa subversiva del desig: “No podrà llegir-lo, segurament, però el va fullejar i va veure que és un treball fet amb sensibilitat.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Tres guionistes, amagats amb l’alter ego de Carmen Mola, guanyen el Planeta

barcelona

‘Lamb’, millor pel·lícula al Festival de Sitges

sitges

Poder ‘calentó’

BARCELONA

L’ordre i el caos

Girona

Ha aparegut el diable

sitges
Mallorca, convidada a L’Escala, Vila del Llibre

Mallorca, convidada a L’Escala, Vila del Llibre

L’Escala
El text català més antic

El text català més antic

barcelona

Entrades a 10 euros al Palau, l’Auditori, el Mercat de les Flors, el Lliure i el TNC per celebrar el 100% d’aforament

barcelona

Un documental rememora una trobada a Suècia amb carboners de les Gavarres

La Bisbal d’Empordà