Cultura

Sara Blanch

SOPRANO

“Si un està disposat a aprendre, sempre trobarà com fer-ho”

Si hi ha una soprano que, en el futur, podrà dir que aquest any 2021 ha estat un any brillant, però també de veritable inflexió en la seva carrera, aquesta és Sara Blanch (Darmós, Ribera d’Ebre, 1989). I és que poques són les veus que en un mateix any tinguin la sort de poder dir que ja no només han debutat en un rol exigent, un veritable cim per a qualsevol soprano, com és el de Zerbinetta, pertanyent a l’Arianne auf Naxos de Richard Strauss, sinó també haver-ho fet, el passat mes d’agost, en el prestigiós Festival de Salzburg al costat de la no menys prestigiosa orquestra històrica del MusicaAeterna que dirigeix Teodor Currentzis amb un programa dedicat a Jean-Philippe Rameau. El dia per a aquest debut de la Zerbinetta és avui, si bé el passat dijous ja va fer-ho en la funció liceista de l’Under 35. I no és que el Gran Teatre del Liceu sigui un teatre estrany per a Blanch, ja que han estat diferents les ocasions que l’ha trepitjat en produccions com ara L’enigma di Lea de Benet Casablancas i fent una substitució com a Zerlina, a darrera hora a causa de la Covid-19, en el Don Giovanni que va obrir la passada temporada.*

El nostre país, com ja sap, moltes vegades ha apreciat més allò forà que no el propi talent. Com ho porta, tot això?
[Somriu] No negaré que, emocionalment, quan ho veus venir, tot fa molt de respecte. Però he decidit anar pas a pas, a poquet a poquet. El més difícil, sens dubte, ha estat gestionar el temps per preparar-ho tot, ja que he de dedicar molt de temps a estudiar les obres. Aquest passet a passet es va traduir, primer, en el debut com a Musetta de La Bohème al Teatre de l’Òpera de Roma. En acabar, vaig agafar-me una mica de descans, però quan era a la piscina hi anava amb les partitures de Rameau. Després, vaig treballar amb un clavecinista per preparar bé aquest repertori, i cap a Salzburg!
A fer Rameau. Quina música, la seva, no? I, a més, sembla ajustar-se d’allò més a la seva veu.
És una meravella. És tan màgica! A més, amb el mestre Currentzis es va produir una atmosfera molt especial. I això de la veu m’ho ha dit molta gent: “Has de cantar més música antiga, més barroc!”
M’atreviria a dir, però, que la música de Rameau ha quedat massa a les mans dels intèrprets francesos. Sense anar més lluny, Currentzis, que és grecorús, té un disc extraordinari com és ‘The sound of light’.
Sí, precisament, és aquest el que es va presentar a Salzburg, i jo vaig interpretar-ne les parts que en el disc interpretava una altra soprano [la bielorussa Nadine Koutcher]. Tot va ser molt intens en preparar-se, gairebé, tot en un mateix dia, cosa que és molt diferent de quan prepares una producció d’òpera, en què disposem, habitualment, d’un període més llarg de preparació. Ho va ser tant que, després de Salzburg i preveient el que em venia a sobre i també assumint el que deixava enrere [Roma, Salzburg], vaig haver d’escollir: estudiar Zerbinetta o anar-me’n a descansar al poble. I vaig optar per la segona opció, perquè ho necessitava.
No obstant això que diu d’haver d’assumir esdeveniments de tanta importància i transcendència, vostè sempre ha tingut una carrera molt fulgurant. No podem pas oblidar com va debutar en el món l’òpera: ni més ni menys que al Festival d’Òpera Rossini de Pesaro amb només 23 anys en el paper de Contessa di Folleville d’‘Il viaggio a Reims’.
No n’era gens conscient. La cosa va anar que vaig fer una classe magistral amb Jaume Aragall i el pianista italià que hi havia allà em va dir: “Hauries de fer unes audicions per al Festival Rossini.” Vaig decidir fer l’audició, de què vaig quedar molt contenta. El director del festival, Alberto Zedda, em va fer molt bons comentaris i jo, en veure els resultats, en què em deien alguna cosa semblant a “passa en actiu”, amb el meu escàs, aleshores, coneixement de l’italià, vaig haver de demanar a la gent si era veritat que m’havien escollit. Vaig anar-hi i, en efecte, junt al tenor, tristament desaparegut, Dempsey Rivera, era la més jove.
Una de les coses que més sorprèn de vostè és que, tot i estar perfectament posicionada, a hores d’ara, en el món musical europeu, prové d’un petitíssim nucli de Tivissa. Moltes vegades, s’ha parlat de les influències, com ara que quan una persona viu, posem per cas, a Paris, Barcelona o Viena, és més susceptible de ser influït per les programacions musicals de la ciutat. El seu, però, no és un cas excepcional, perquè tenim María Bayo, que és de Fitero (Navarra), i Ainhoa Arteta, que és de Tolosa.
He de dir, en primer lloc, que els meus pares són tots dos músics. El meu pare, Joan C. Blanch, és director de cor i compositor i, a casa, es feien moltes trobades de compositors, ja que va ser el fundador i primer president del Col·lectiu de Compositors de Tarragona. Gràcies a això vaig poder conèixer molts compositors i música contemporània, que, en aquell moment, era molt diferent al que jo havia escoltat fins aleshores. De gran, evidentment, totes aquestes experiències m’han donat una visió molt més àmplia. A casa hi havia un ambient molt musical. Vaig començar a estudiar piano amb la meva mare. A més, cada diumenge, jo també cantava a missa, a la coral del meu poble, de què em sento molt orgullosa de ser-ne filla. Més tard, la meva mare em va proposar de fer dansa clàssica, i en vaig fer fins als 23 anys.
Va molt bé que em parli de la dansa clàssica, perquè la disciplina que té es veu d’una hora lluny, ja que és molt metòdica.
Puc ben assegurar que la dansa m’ha marcat molt i molt.
Què hi passa, a les comarques Tarragona, d’on ha sortit un important estol de solistes i cantants, com ara l’oboista Pepo Domènech, la clarinetista Laura Ruiz, el compositor Joan Magrané, el director Xavier Pastrana, el clavecinista Daniel Espasa i altres cantants com ara Àngel Òdena i Marta Mathéu?
No hi ha una fórmula per respondre-ho. En el meu cas, diria que, en ser d’un poble, ràpidament se’t genera una identitat clara i una sap ràpidament qui és. Sobre això podríem estar parlant hores i hores, ja que és un tema de gran profunditat que ens donaria per a molt. Quan vaig venir a Barcelona, em va costar adaptar-me al ritme de la ciutat, i ho vaig anar fent poc a poc. Em preguntava com em podria dedicar seriosament al cant, i van ser la meva passió i amor per la música els que em van anar obrint el camí. Per sort, el meu pare coneixia Manel Cabero, que em va fer una audició i va donar la seva opinió, que sí, que aquesta noia servia. Allí hi havia la seva filla, la professora de cant Elisenda Cabero. Ella va ser la meva primera professora a Barcelona, amb qui vaig fer el grau mitjà en el conservatori de Sabadell i de qui vaig aprendre tant.
Bàsicament, s’ha format al nostre país, tant a l’Esmuc com al conservatori superior del Liceu, però, en canvi, no s’ha plantejat, com han fet molts altres intèrprets, sortir a l’estranger a eixamplar la formació.
No he cregut gaire a anar per anar a l’estranger. Si cal anar-hi, s’hi va, però amb un objectiu en què el creixement personal és essencial i important. He de dir que passar del poble a Barcelona ja em va suposar un immens creixement personal. A més a més, m’agradaria remarcar que aquí tenim un professorat molt qualificat i excepcional, de qui jo he après molt i hi estic molt agraïda. Sense anar gaire lluny, la meva primera professora de cant va ser Isabel Cañas, que vaig tenir la sort de tenir al costat de casa, a l’escola de música i dansa de Móra d’Ebre. Em va donar una base molt bona i sòlida perquè jo pogués començar a forjar uns bons inicis en la meva carrera. Seguidament i, com he dit abans, vaig continuar la meva formació amb Elisenda Cabero. I després vaig passar per l’Esmuc, on vaig tenir un professorat excel·lent i, com a professora de cant, Enedina Lloris, gran cantant i mestra. També vaig fer classes amb Francesca Roig i vaig acabar la meva titulació en el conservatori superior del Liceu, on vaig estudiar amb Carmen Bustamante, de qui vaig aprendre moltes coses. Actualment i des de fa uns anys, estudio cant amb la soprano Mariella Devia, a Itàlia. He treballat i treballo a l’estranger contínuament, i sempre aprenc coses noves, de cada producció, de cada experiència. La formació en la música no acaba mai i el creixement i la recerca és constant, ja sigui en l’àmbit personal o professional. Si un està disposat a aprendre, sempre trobarà com fer-ho. No importa on, importa el com.
Una de les seves característiques és la versatilitat en el repertori, ja no només operístic, sinó també en el camp de l’oratori. Ha fet des d’òpera contemporània fins a barroc, passant pels belcantistes i Mozart.
Sempre m’ha agradat abordar diferents estils, tant per enriquir l’instrument com per aprendre, ja que sempre t’aporta nous coneixements i una visió més àmplia i rica de la música. Ara, per exemple, fent Strauss veus com hi ressonen tantes coses d’història de la música que jo no abordaria igual el paper de Zerbinetta si no hagués fet abans Monteverdi, Mozart, Rameau i música contemporània. De vegades, em diuen que hem de determinar el repertori, però sempre dic que estic oberta a tot menys al que em pugui perjudicar la veu.
Parlant de la seva veu, com es defineix?
Em defineixo com una soprano lírica lleugera de coloratura. Lírica pel color que té el registre més central de la meva veu i que ja veurem com evoluciona en el futur. Coloratura pel que fa a les agilitats i la velocitat a reproduir-les. I lleugera pel que fa al registre més agut de la veu. Els dos rols que faré enguany al Liceu [Zerbinetta i la Reina de la Nit de La flauta màgica] ho reflecteixen molt bé.
Parlant de Zerbinetta, aquest personatge forma part d’una òpera que hem de definir com a òpera de cambra, en què és fonamental el paper del director musical. Com està resultant el seu treball amb Josep Pons?
Molt enriquidor! Estic molt contenta de treballar amb l’orquestra del Liceu i amb Josep Pons, perquè ens entenem molt bé. És una persona de gran cultura i un valor del nostre país.
No oblidi que també és d’una població petita com Puig-reig.
Deu ser això! A més, té un sentit de l’humor i una proximitat que ha produït un molt bon ambient i amb ganes de fer música amb un altíssim nivell. Jo li tinc molt respecte i n’estic aprenent molt, a més que hi tinc un gran feeling.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Poder ‘calentó’

BARCELONA

L’ordre i el caos

Girona

Ha aparegut el diable

sitges
Mallorca, convidada a L’Escala, Vila del Llibre

Mallorca, convidada a L’Escala, Vila del Llibre

L’Escala
El text català més antic

El text català més antic

barcelona

Entrades a 10 euros al Palau, l’Auditori, el Mercat de les Flors, el Lliure i el TNC per celebrar el 100% d’aforament

barcelona

Un documental rememora una trobada a Suècia amb carboners de les Gavarres

La Bisbal d’Empordà
Fernando León de Aranoa
Director de cinema

“S’estan perdent el sentiment de classe i la solidaritat”

sant sebastià
ALBERT MASSIP
Projecte Càntut

“Graveu els avis, en un temps hi donareu tota la importància”

BANYOLES