crònica
Triangle amorós operístic
Aquest format d’escenari compartit amb òperes de curta duració és una opció per a espais com ara el de l’Auditori
L’actuació d’aquest diumenge de l’ Orquestra de Girona (OdG) a l’Auditori va haver de començar amb retard a causa d’un problema operatiu a les taquilles, on es va acumular una cua serpentina. Els organitzadors, atentament, van esperar que tothom pogués entrar a la Sala Montsalvatge. I abans d’encetar el concert, el director de la formació gironina, Xavier Puig, va explicar de manera amena la tria del programa. Aquest començava amb obres del compositor milanès Nino Rota, incloent-hi el Concerto per Archi i dos dels seus llegendaris temes de bandes sonores –el Romeu i Julieta de Zeffirelli i El Padrí de Coppola. L’OdG, amb moltes cares joves, va sonar sincronitzada i amb fluïdesa sota les ordres de Puig, que dirigia sense tarima ni batuta, però amb gestos enèrgics i decidits. Els músics vestien predominantment de blanc, contrastant amb el fons de llums rogencs que donaven l’adient efecte cinematogràfic, també fet servir per l’obra Danzón, de Leonard Bernstein, amb els seus característics twists jazzístics i tropicalistes. El plat fort de la vetllada, però, era l’opereta còmica El telèfon o l’amor a tres (1947), del compositor italoamericà Gian Carlo Menotti. El títol suggereix un triangle amorós que en realitat integra una dona, un home i... l’aparell telefònic que fa servir constantment la protagonista, ajornant així, amb el degut efecte humorístic, la proposta de casament que li vol el seu pretendent. Amb una traducció molt encertada, el llibret va ser cantat en català per la soprano Mireia Tarragó i el baríton Oriol Mallart, que van estar molt convincents tant en l’aspecte líric com en el dramàtic. En aquest aspecte, molt intel·ligentment, l’espai escènic engendrat per Martí Peraferrer es va repartir tot al voltant de l’orquestra, que continuava ocupant la part central de l’escenari. Així, potser, s’ha obert un precedent, ja que aquest format d’escenari compartit amb òperes de curta duració i pocs mitjans és sens dubte una opció a tenir en compte per a espais com ara el de l’Auditori. I respecte a l’Orquestra de Girona, esperem també tornar a veure-la properament.
