Llibres

Caminar amb bona lletra

Jordi Benavente ofereix a ‘Tots els focs, totes les pistoles’ un híbrid entre aforisme, poesia i narració

“Escric perquè llegeixo, i llegeixo per sobreviure. I si haig de triar entre llegir o escriure, trio sortir a caminar”, llegim en el petit llibre Tots els focs, totes les pistoles, que acaba de publicar Jordi Benavente (Martorell, 1980) a la col·lecció Debiaix de l’editorial Lleonard Muntaner.

Benavente, periodista i historiador, és un caminant que observa o un observador que camina, perquè, per a ell, “caminar és un gènere literari”, com d’alguna manera demostra en aquest recull –amb epíleg de la poeta Anna Gual–, que es mou entre l’aforisme, l’epitafi, la poesia narrativa i el relat.

“Caminar m’ha salvat moltes vegades. M’ha salvat de coses que em feien mal, que em bullien a dins. Caminar com l’evasió més senzilla i més radical. Deixar-ho tot enrere és tan fàcil com sortir a caminar, i és triscant lliure, i deixant-te portar segons com bufi el vent, quan es fan les millors troballes, les inesperades: una persona, una clariana, una llum especial, un animal, un espadat, un racó que no coneixies. I caminar també és la millor manera per repensar textos o versos que et volten pel cap, i que potser ja havien sorgit de coses vistes o pensades o recordades en altres caminades”, explica l’autor.

No sempre va pel món prenent notes com si fos un naturalista, però sí que observa: “Amb les ulleres graduades i la mirada oberta: miopia, astigmatisme i poesia, com dic en el llibre.”

És un llibre amb regust d’essència, perquè només inclou una trentena de peces, en la majoria dels casos molt breus. “La tria de les peces ve de descartar-ne moltes. No tot s’hi val: han de ser versos necessaris, textos necessaris almenys per a mi, petites il·luminacions personals. I després ve la tasca, d’anys, de polir-los, d’esmolar-los, obsessivament.”

Pel que fa al format híbrid, “aquesta miscel·lània de versos, proses poètiques i relats breus està inspirada en llibres com ara Cròniques de motel i Lluna falcó, de Sam Shepard, en què el més fascinant no és la barreja, sinó la veu que ho lliga tot”.

“Veig el futur negre i em costa trobar sentit a res. Amb els anys, l’he anat trobant en algunes de les dèries que em sostenen: els camins, és a dir, evadir-me cap a espais oberts i tan salvatges com sigui possible; la literatura, és a dir, endinsar-me en textos que cremin, pel què i pel com, i la complicitat amb determinades persones.”

Jordi Benavente camina, volta sense rumb predeterminat, viu espais exteriors i els converteix en interiors a través de la literatura. Val la pena acompanyar-lo.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona