Gran banda, gran mama

Ara farem una mica de reivindicació dels productes de la terra, intentant no ser provincians: de vegades ens quedem tan enlluernats amb els grans noms internacionals que permeten a alguns festivals d'estiu lluir aquest adjectiu (internacional) que ens oblidem que aquí mateix tenim grans músics, dels quals no sempre ens sentim prou orgullosos. És tot un luxe i un gran plaer trobar-se en un escenari La Locomotora Negra, “orquestra de jazz des del 1971”, és a dir, a un any vista del seu quarantè aniversari. Caldrà celebrar-ho.

El Festival Castell de Peralada va tenir l'encert de programar diumenge La Locomotora Negra, que no hi actuava des del 2002, quan va presentar al festival empordanès el concert d'homenatge a Louis Armstrong en el seu centenari. La big band dirigida per Ricard Gili va tenir com a convidada especial la realment gran Big Mama, un altre bon motiu per exercir el nacionalisme musical. La nit va començar amb una primera part instrumental, que els disset membres de La Locomotora Negra –quatre trompetes, quatre trombons, cinc saxòfons, piano, guitarra, bateria i contrabaix– van obrir amb un tema compost pel Víctor González, un dels saxofonistes de la formació, i van continuar amb l'energètica Snag it, de Joe King Oliver (1885-1938), pioner del jazz i “mestre de Louis Armstrong”, com el va presentar Gili. Entre algunes composicions pròpies i moltes mirades al passat gloriós dels pioners del blues, del jazz de Nova Orleans i del swing –incloses unes quantes cites i homenatges obligats a la noblesa: el Duke (Ellington) i el Count (Basie)– va discórrer un concert excepcional, que encara ho va ser més quan Big Mama Montse va sortir a escena per interpretar clàssics com ara After you've gone, Stormy weather un tema de Gertrude Ma Rainey (1886-1939), “la gran mare del blues”, i el St. Louis blues, de W.C. Handy (1873-1958): cançons eternes que, en mans de Big Mama i La Locomotora Negra, sonaven tan fresques com si haguessin estat compostes abans-d'ahir.

Per completar una hora i mitja de concert, Ricard Gili va tancar els bisos invocant Louis Armstrong i el seu What a wonderful world. Tancaves els ulls i podies veure Satchmo.