“He recorregut a Beethoven tal com fa anys vaig recórrer als sintetitzadors”

Tot plegat, com ja havia passat en altres discos meus, va ser molt accidental. Estava un dia a la llibreria Calders buscant la biografia d’algun músic que no fos la d’un músic de rock, ja que, d’aquestes, amb les típiques històries de drogues i groupies, n’he llegit mil, i vaig comprar-ne una sobre Beethoven de Jan Swafford, editada per Acantilado. Poc després va arribar la pandèmia i aquell llibre que em pensava que ja llegiria algun dia tranquil·lament va convertir-se en un llibre de lectura diària. Vivint sol, quan llegia aquell llibre era, d’alguna manera, el moment de relacionar-se amb algú i, amb tants detalls que s’hi diuen, gairebé em sentia com si, per uns instants, fos al segle XVIII. Quan estava a mig llibre vaig pensar com la música dels compositors que s’han mort fa temps passa a ser patrimoni de la humanitat, com, aquesta música, esdevé música de tots. I, sobre això, vaig decidir fer un disc.

Moltes coses. Així com Mozart, per exemple, era el mag de la melodia, Beethoven es movia per fragments petits que anava desenvolupant. Més enllà del pop havia escoltat coses de clàssica, o jazz, però la veritat és que mai no hi havia aprofundit.

No, gens. Sí que vaig mirar, a l’hora de triar les peces, que de Beethoven hi hagués coses evidents i coses que no ho fossin gens. Per a Elisa, per exemple, no hi és perquè, a part que no m’agrada, és massa coneguda: La Cinquena l’he tallat per la meitat i l’Himne de l’Alegria no volia fer-lo cantat. Com més conegut era el fragment de Beethoven que utilitzava, més el remenava. I, com més desconegut, menys hi intervenia.

Sí. Quan deia a la gent que faria un disc amb músiques de Beethoven les reaccions eren de sorpresa, curiositat o, directament, por. Però, al final, crec que ha quedat natural, amb una filosofia molt Mazoni i cançons que considero defensables. Tenia clar que això havia de ser el nou disc de Mazoni, no pas un experiment aïllat. He recorregut a Beethoven tal com fa anys vaig recórrer als sintetitzadors.

Sí, és clar. Al principi potser tenia més la sensació d’estar-me ficant en un merder, però quan, després d’haver estat mesos seleccionant trossos de la música de Beethoven i construint una biblioteca amb dos-cents samplers, vaig començar a fer les melodies i les lletres, me’n vaig adonar que funcionaven. Si hagués notat que trontollaven, però, t’asseguro que m’hauria retirat ben ràpid...

Sí, i n’estic una mica tip, la veritat [riu]. Fa dos dies hi rumiava i vaig pensar que el meu pròxim disc serà un disc normal de pop sense res estrany. Cançons com les de tota la vida amb guitarra, baix i bateria.

És culpa dels samplers. Quan fas una cançó teva a l’habitació de casa normalment las fas en do perquè no vols despertar els veïns i, l’endemà, quan t’adones potser que, de veu, et queda baixa, la passes a fa. Amb les cançons de Ludwig, però, si modificaves massa els tons de partida, es degradava el sampler, de manera que, si la cançó era molt aguda, havia de recórrer al falset i, si era greu, a un rapejat, per exemple. Treballar amb samplers m’ha obligat, doncs, a cantar d’una altra manera i, al final, crec que aquest és el disc en què millor canto i en què millor sona la meva veu.

Sí, i es deu, també, a una cosa que vaig llegir en un altre llibre, en aquest cas sobre Stravinsky, també d’Acantilado. Defensa que, com més estricte és la premissa, més llibertat acabes tenint, perquè les cotilles d’aquesta mena són el que t’empenyen a buscar-te la vida de maneres diferents. Els alumnes, a Stravinsky, li preguntaven com havia aconseguit ser tan modern, tan revolucionari, i la resposta era: “Heu d’agafar allò clàssic, cenyir-vos-hi al màxim i, allà, hi trobareu la llibertat per fer altres coses.” Cenyir-me, doncs, a les exigències d’aquests fragments de la música de Beethoven, doncs, és el que m’ha dut a provar noves formes de cantar.

Si l’edat té res de bo és que se te’n refumen moltes coses i, si tens ganes de fer una cosa, la fas, sense capficar-se gaire en si agradarà o no. A nivell musical... i a nivell vital!